Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 36.
Una tarda l’Arnau i la Laia estaven en un parc observant com jugaven uns nens. Els nens anaven rient mentre tocaven parts de la seva cara. L’Arnau i la Laia que no feien res més que observar el parc, van decidir jugar a descriure’s ells mateixos.
La Laia va dir:
–Arnau, com creus que tinc el cap?
–Doncs..., jo diria com un cabàs, vaja.
–I el meu nas?
–Ai! Doncs Laia, a mi em sembla que és normal, no?
La Laia, al veure que el seu amic no posava molt interès a l'hora de contestar, li va dir:
–Mira, Arnau! Com que no ho fas amb moltes ganes, ara et diré jo com et veig, d'acord?
–Tu, Arnau, tens dos ulls molt molt grans i brillants i, a sobre, les celles. I la teva cara? Ai, la teva cara! Una miqueta rodoneta, eh? Va! Ara jo t’he dit moltes coses, eh! Així que, Arnau, digues-me tu alguna cosa meva, no? –va dir la Laia amb veu una mica trista.
–Laia, doncs, tu tens una cara així com una coqueta d’aquelles tan bones que fa la meva iaia. Ah! I saps què et diré també? Doncs que els teus cabells són castanys però també els portes molts desgavellats i cada un va a la seva.
Jugant, jugant els dos amics van veure que, tot i que cadascú té les mateixes parts al cap, entre ells tenien les seves peculiaritats.
Angela Soteras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari