UN BON JUTGE, de Cinta Gonzalez
Hi havia
una vegada una taula molt ben parada. Faltava poc per al dinar de Nadal, i tal
com toca i mana el protocol, tot estava perfectament al seu lloc. Els plats ben
arrenglerats a una banda i a l'altra de la taula, els fondos a sobre dels
plans; els gots col·locats amb precisió al davant dels plats amb les copes de
vi i de cava al costat; els ganivets amb la serra cap al plat, les forquilles
amb les puntes amunt, les culleres també cap per amunt, uns a la dreta i els
altres a l'esquerra dels plats; les culleretes de postres entre el got i el
plat en posició horitzontal, i els tovallons amb un plec sofisticat damunt del
plat fondo. Al mig de la taula, un magnífic centre de Nadal amb pinyes platejades
i dues espelmes a punt de ser enceses. Passejant pel menjador tot això és el
que es podia veure. Però… si t'acostaves a la taula, de seguida t'adonaves que
no tot era tan bonic com semblava. Quietes i ben posades al seu lloc, no
paraven de discutir les culleres amb les forquilles.
El problema ja venia de feia temps. I, tot i que la resta de coberts ho
havien intentat de totes totes, no hi havia manera que les forquilles i les
culleres s'entenguessin: totes dues asseguraven ser les que millor se'n sortien
amb el tracte amb les viandes. Per mirar de desencallar el tema, van decidir
que les unes i les altres es buscarien una representant per intentar arribar a
una entesa. Vaja, una delegada. La primera trobada no va durar ni un minut, de
seguida es van discutir i cadascuna va marxar cap al seu espai del calaix amb
les altres companyes. La segona no va ser gaire més reeixida. Havien decidit
aplaçar el tema fins després de Nadal, que és una època de molta feina, però de
cop i volta, amb la taula ben parada per al gran dinar, a la forquilla delegada
no se li va acudir res més que, amb veu ben alta i com si recités el poema de
Nadal, cridar als quatre vents: «Som les forquilles qui millor traça tenim amb
les viandes!» Amb un aire molt fatxenda, no va tardar gaire a contestar-li la
cullera: «És que mira que en sou de presumides les forquilles!» I culleres i
forquilles van començar a discutir. Les dues bandes tenien les seves bones
raons. Les forquilles argumentaven que, a diferència de les culleres, elles podien
punxar i xafar les patates. Les culleres responien que molt bé, però que amb els
forats entre les puntes, les forquilles amb la sopa no hi tenien ben res a fer.
Quin guirigall! I els convidats a punt d'arribar!
Una cullera i una forquilla, que s'ho miraven sense entrar en
raons i veient la immediatesa del desastre, van proposar avisar amb urgència el
jutge de pau dels coberts, el ganivet del pa, que des del seu calaix
privilegiat de la cuina no s'havia assabentat de l'enrenou. Amb la solemnitat
que el caracteritza, el jutge ganivet es va escoltar les dues parts amb
paciència i sense dubtar ni un moment va emetre el veredicte: «No hi ha
culpables, ni innocents. Totes dues teniu la raó. És evident que el que fa una
no ho pot fer l'altra». El jutge va quedar com un senyor, i davant de tan
solemne afirmació les culleres i les forquilles van donar el tema per tancat.
El dinar de Nadal, tot un èxit un altre any! I vet aquí un got, i vet aquí un
plat, aquest conte ja s'ha acabat.
A partir del poema "Un bon jutge" de Joana Raspall
