Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 42-43.
Des que vaig arribar al poble només he sentit a parlar de l’escola. Tothom me n’explica anècdotes i coses extraordinàries, i en algunes ocasions, impossibles de creure. Així doncs, dimarts passat vaig decidir fer-hi cap a les cinc, quan tots els alumnes sortien amb una rialla d’orella a orella i els morros bruts.
Entro directament a l’aula de quart i veig la pissarra de la classe: és de xocolata! I les cadires i les taules, de maduixa i nata! Surto de l’aula tot sorprès i m’endinso a la sala de mestres: les llibretes són de llima i els llapis de colors! Ara que no em veu ningú decideixo fer una mossegada: Hum! Quina delícia! Són de gustos molt variats!
I el pati? Com deu ser el pati? Els arbres fan gust de caramel, i la tanca del col·legi, de galeta i mel. Això és increïble, potser sí que són certes les històries contades! Per últim, visito el poliesportiu mentre intento imaginar què hi trobaré a dins. Però el que més em sorprèn són les parets de torró i les teules de gelat. Ara veig clar tot el que m’explicaven, per això no és gens estrany que ningú vulgui marxar de l’escola, i entenc les rialles i les cares empastifades al sortir.
De sobte una veu femenina em crida insistentment. Em costa reaccionar. Com? És a mi? M’he equivocat? Estic somiant? No pot ser, no m’ho crec! Només era un somni! Allò semblava l’escola d’en Peter Pan i ara hauré d’anar a la meva que és molt més insípida i menys dolça. Almenys si la mare em posés Donuts per esmorzar...
Marc Rodríguez Juanola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari