Benvinguda

Llegirem i escriurem!

Aquest curs 2009-2010, amb exalumnes i alumnes de "Tallers literaris" de la UVic, procurarem donar contingut literari a aquest bloc. Contes, narracions breus i microcontes s'oferiran al lector, així com comentaris i crítiques de lectures diverses.

I el blog tindrà continuïtat més enllà d'aquest curs!...
Per això, aquest segon semestre de 2010-2011 pretenem seguir amb la tasca d'omplir de narrativa i de literatura de creació aquest espai obert a la xarxa.

El blog torna a estar operatiu!
"La literatura és l'única arma per lluitar contra l'oblit" Josep Pla

Els alumnes del Grau d'Educació Infantil i Primària que han escollit la menció Biblioteca escolar i animació a la lectura (curs 2011-2012) tornaran a donar vida al blog. Hi podrem trobar des de composicions escrites fetes pels mateixos alumnes, fins a recomanacions de llibres o d'adreces d'interès, o comentaris i suggeriments de recursos pedagògics sobre l'educació i la lectura.
Esperem que us agradi i us aporti encara més recursos per a la vostra formació!

I el blog es torna a despertar... Educació i Lectura (Menció de Biblioteca escolar i animació a la lectura, 2013-2014)!

A més podreu llegir unes creacions poètiques de les alumnes de Doble grau MEI i MEP de la Universitat de Vic (curs 2014-2015)!

I els alumnes del MÀSTER EN INNOVACIÓ EN DIDÀCTIQUES ESPECÍFIQUES de l'especialitat de Llengua i literatura catalana, castellana i anglesa del curs 2014-15 i del curs 2015-2016 han col·laborat també amb la seva producció literària!

I hi hem tornat el curs 2017-2018 i aquest 2018-2019!

A Didàctica de la literatura de Doble Grau (curs 2020-2021) també hem creat poesia "a la manera de"!

dissabte, 21 de novembre de 2020

Taller 2020 (IV): Imitació d'"Avellana" de Lola Casas

Anou / Nou

Món diminut
amagat en pany i clau
de muntanyes i valls
       de tons marrons suaus.

       Maria Vilajuana Plans


(Extret de Plouen poemes!, a cura de Vanesa Amat, M. Carme Bernal, Isabel Muntañá. Il. de Morad Abselam. Vic: Eumo Editorial, 2017, p. 94.)


Taller 2020 (III): A la manera d'"Et dic" de Marc Granell

ET DIC... 

Et dic
I dic vida i dic mort
I dic aire i alè i dic tendresa
I fidelitat i somni i dic vers
I dic escalf i bes i dic t’estimo. 

              Eva Reixach

Taller 2020 (II): Imitació de "Planxa" de Lola Casas

Olla de pressió

Tren de vapor
que xiules
sobre les vies
a hora punta
    avisant els passatgers.

Bruna Roma i Redón

Olla de pressió

Tren de vapor
que viatges
per prats verds
d’hortalisses
    remullades.

Alba Viñas Arumí

Olla de pressió

Cos de metall
que aguantes
la força
d’una tempesta
    dintre teu.

Berta Ferrer i Colom



Taller 2020 (I): A la manera de "Ruixat", de Lola Casas

 


Ruixat
 
Núvols,
    ombres necessàries.
Llamps,
    moments de dubtes.
Trons,
    males decisions
Pluja,
    llàgrimes d’incompresos.
Arc de Sant Martí,
    mirada d’il·lusió.
Cel de tempesta,
    sentiments que corren dins meu.

    Ona Comas Oller


Ruixat
 
Núvols,
    trons de reis,
Llamps,
    llum i ràbia celestial
Trons,
    guerra al cel
Pluja,
    llàgrimes de guerra.
Arc de Sant Martí,
    pau entre dos pobles,
Cel de tempesta,
    cavall de Troia
         ciutat endins. 
Berta Ferrer Colom 

dissabte, 22 de desembre de 2018

A la manera de "Ruixat" de Lola Casas

Ruixat

Núvols,
cavalls desbocats.
Llamps,
espases lluents.
Trons,
xoc de llances.
Pluja,
sang incolora.
Arc de Sant Martí,
fi de la batalla.
Cel de tempesta,
inici
d’una conquesta.

Sílvia Cuminal

Ruixat

Núvols,
blanca espessor
Llamps,
llum silenciosa
Trons,
banda sonora del cel
Pluja,
cortina de llàgrimes
Arc de Sant Martí,
explosió de colors
Cel de tempesta,
refugi
etern.

 Judith Ferrés


Ruixat

Núvols,
cotó de sucre.
Llamps,
fotografies del cel.
Trons,
espetecs de festa.
Pluja,
llàgrimes de tristesa.
Arc de Sant Martí,
camí de pintures.
Cel de tempesta,
escena
d’incertesa.

Mireia Hernández

Ruixat

Núvols,
imaginació en totes les seves formes.
Llamps,
quatres caiguts del cel.
Trons,
gos sota les cames.
Pluja,
vida del planeta.
Arc de Sant Martí,
preciosa excepcionalitat.
Cel de tempesta,
ulls
     a les finestres.

Lídia Rovirosa

Ruixat

Núvols,
     Pilotetes de cotó
Llamps,
     Lluminària irritant
Trons,
     Espants sorollosos
Pluja,
     Carícies a la pell
Arc de Sant Martí,
     Festa de colors
Cel de tempesta,
     Bogeria
          De remull constant.

Ariadna Sellabona


divendres, 7 de desembre de 2018

Imitació d’“Avellana” de Lola Casas - ANOU

Extret de Plouen poemes!, a cura de Vanesa Amat, M. Carme Bernal, Isabel Muntañá. Il. de Morad Abselam. Vic: Eumo Editorial, 2017, p. 94.

ANOU

Cofre
arrugat
amb un cervell
            amagat.

Irina Arnau

Capsa
Rugosa
            de simetria
                        deliciosa

Laura Petit, Laia Cortés, Andrea Urquia, Carla Almerich, Laura Bosqued

Part
envellida
de l’interior
            d’un cos.

Alba Carrasco

Closca
potent
de dos petits
            cervells.

Júlia Codinach

Pulmons
envellits
dins de la caixa
            toràcica.

Alba Comas

Cervell
   doble
d’aspecte
            deliciós.

Sílvia Cuminal



Casa
dura
d’habitant cruixent
                        de salut.

Andrea Dunkel

Buit
rugós,
sorpresa
            assegurada.

Judith Ferrés


Fruit
sec
en un cervell
            empresonat.

Mireia Hernández

Cervell
empresonat
de vegades
            mai recuperat.

Pau Hernández

Simetria
irregular
de dos costats
            iguals.

Carla López

Fruit
marró
d’un arbre
            de tardor.

Sara Martínez

Cervellet
petit
D’una gran
            riquesa.

Anna Prunella

Cervell
tancat
reprimit
            de pensament.

Lídia Rovirosa

Cervellet
deliciós
dins la caixeta
            imperfecta.

Ariadna Sellabona

Rodona
dura
d’una closca
            de color marró.

Cristina Serrabassa


dimecres, 21 de març de 2018

UN BON JUTGE, de Cinta Gonzalez


UN BON JUTGE, de Cinta Gonzalez

Hi havia una vegada una taula molt ben parada. Faltava poc per al dinar de Nadal, i tal com toca i mana el protocol, tot estava perfectament al seu lloc. Els plats ben arrenglerats a una banda i a l'altra de la taula, els fondos a sobre dels plans; els gots col·locats amb precisió al davant dels plats amb les copes de vi i de cava al costat; els ganivets amb la serra cap al plat, les forquilles amb les puntes amunt, les culleres també cap per amunt, uns a la dreta i els altres a l'esquerra dels plats; les culleretes de postres entre el got i el plat en posició horitzontal, i els tovallons amb un plec sofisticat damunt del plat fondo. Al mig de la taula, un magnífic centre de Nadal amb pinyes platejades i dues espelmes a punt de ser enceses. Passejant pel menjador tot això és el que es podia veure. Però… si t'acostaves a la taula, de seguida t'adonaves que no tot era tan bonic com semblava. Quietes i ben posades al seu lloc, no paraven de discutir les culleres amb les forquilles.
El problema ja venia de feia temps. I, tot i que la resta de coberts ho havien intentat de totes totes, no hi havia manera que les forquilles i les culleres s'entenguessin: totes dues asseguraven ser les que millor se'n sortien amb el tracte amb les viandes. Per mirar de desencallar el tema, van decidir que les unes i les altres es buscarien una representant per intentar arribar a una entesa. Vaja, una delegada. La primera trobada no va durar ni un minut, de seguida es van discutir i cadascuna va marxar cap al seu espai del calaix amb les altres companyes. La segona no va ser gaire més reeixida. Havien decidit aplaçar el tema fins després de Nadal, que és una època de molta feina, però de cop i volta, amb la taula ben parada per al gran dinar, a la forquilla delegada no se li va acudir res més que, amb veu ben alta i com si recités el poema de Nadal, cridar als quatre vents: «Som les forquilles qui millor traça tenim amb les viandes!» Amb un aire molt fatxenda, no va tardar gaire a contestar-li la cullera: «És que mira que en sou de presumides les forquilles!» I culleres i forquilles van començar a discutir. Les dues bandes tenien les seves bones raons. Les forquilles argumentaven que, a diferència de les culleres, elles podien punxar i xafar les patates. Les culleres responien que molt bé, però que amb els forats entre les puntes, les forquilles amb la sopa no hi tenien ben res a fer. Quin guirigall! I els convidats a punt d'arribar!
Una cullera i una forquilla, que s'ho miraven sense entrar en raons i veient la immediatesa del desastre, van proposar avisar amb urgència el jutge de pau dels coberts, el ganivet del pa, que des del seu calaix privilegiat de la cuina no s'havia assabentat de l'enrenou. Amb la solemnitat que el caracteritza, el jutge ganivet es va escoltar les dues parts amb paciència i sense dubtar ni un moment va emetre el veredicte: «No hi ha culpables, ni innocents. Totes dues teniu la raó. És evident que el que fa una no ho pot fer l'altra». El jutge va quedar com un senyor, i davant de tan solemne afirmació les culleres i les forquilles van donar el tema per tancat. El dinar de Nadal, tot un èxit un altre any! I vet aquí un got, i vet aquí un plat, aquest conte ja s'ha acabat.

A partir del poema "Un bon jutge" de Joana Raspall

dimecres, 16 de març de 2016

Joc literari: imatge i descripció



OLLA DE PRESSIÓ

Núvol de boira
que xiules
quan la gana
comença a rugir
                             vora el foc roig.
 
Vanessa Pujol
 A imitació de la "Planxa" de Lola Casas

ET DIC…

Et dic
I dic somni i dic insomni
I dic ulls i mirada i dic somriure
I ritme i melodia i dic dansa
I dic simpatia i bondat i dic passió.

Judit Casanova
A la manera de Marc Granell, Versos per a Anna (1998)

dilluns, 25 de maig de 2015

Vocals


A la manera de Pedro Villar / Marc Granell en "Vocals"...

Vocals

La a respira tranquil·la
que continua viva encara.
La e s’endinsa en experiències
en l’espai i en el temps.
La i viu de
somriures.
La o obre pas a l’ombra
allà on no arriba el sol.
La u puja amunt
i augmenta el llum.
            
           Carla Almerich /Laura Bosqued / Júlia Codinach / Mireia Font / Mireia Hernández

    Vocals

La a passa per la plaça
i la mare l’amenaça.
La e pesa com la pressa
del que s’estressa.
La i escriu al riu
on la perdiu viu.
La o opta per dir hola
a qui vola sol.
La u sura i es dutxa
amb el fum.
            Ariadna Sellabona / Íngrid Vila / etc.


dissabte, 23 de maig de 2015

Creació poètica: composicions dels alumnes de Doble grau de la UVic


A la manera de Marc Granell... i el seu poema "Et dic"

ET DIC...

Et dic
I dic tu i dic jo
I dic amor i desig i dic passió
I record i fermesa i dic indecisió
I dic tu i jo i dic nosaltres.
         Laia Cortés

ET DIC...

Et dic
I dic paraules i dic silenci
I dic petons i rialles i dic abraçades
I amor i tendresa i dic vida
I dic felicitat i respecte i dic eternitat.
         Mireia Font

A la manera de Lola Casas... i el seu poema "Planxa"

   Olla de pressió

   T'encens
   t'enutges,
   bufes,
   treus la pressió
            i cous la paciència.
         Laia Cortés

   Olla de pressió
   Rodona per als fogons
   amb orelles per agafar-la
   un barret per tapar
   fins que el fum
el fa ballar.
         Mireia Font


dissabte, 14 de març de 2015

UN BON JUTGE


***
(a partir del poema "Un bon jutge" de Joana Raspall)
Hi havia una vegada, en el país dels coberts, dues veïnes que sempre estaven discutint.
L’una era la Forquilla, llarga, alta, seca i amb quatre puntes afilades al cap. L’altra era la Cullera, alta, més plena i amb una copa al cap. Totes dues tenien la necessitat de saber quina era millor, quina servia més per menjar.
La Forquilla sempre deia que era més bona aixafant patates i punxant els aliments. La Cullera es defensava dient que ella podia remenar les olles i pescar la sopa.
Cansades de barallar-se, van anar a buscar un àrbitre, el senyor Ganivet, perquè valorés quina de les dues era millor per menjar.
El ganivet, després d’escoltar-les, els va fer veure que totes dues tenien raó. Cada una és diferent, té unes característiques i habilitats que fan que siguin úniques i especials.
El Ganivet els va explicar que els aliments són variats i que gràcies a la Forquilla i a la Cullera ens els podem menjar tots... perquè... Com ho faríem per menjar flams si no hi hagués coberts com les Culleres? I com ho faríem per menjar espaguetis si no hi hagués coberts com les Forquilles?
Les dues veïnes es van adonar que juntes es complementaven perfectament i que podien aconseguir donar de menjar a tothom! Així que des d’aquell dia anaven sempre juntes cap a la taula!

Cristina Torrents

***Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 44.

Les aventures d’en Joan Esquenadret



(a partir dels poemes "Els homes més", "El país del ní" i "El país sense son" de Gianni Rodari - Albert Jané)

Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré; si l'escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà.
Fa molts i molts anys vaig conèixer un personatge ben curiós que responia al nom de Joan Esquenadret. Era un jove molt inquiet, amb pocs calés però amb moltes ganes de veure món i de conèixer noves cultures i tradicions. Un dia, mentre estava mirant el cel i cavil·lant sobre tot allò que desitjava fer, va decidir fer un cop de cap i emprendre el seu propi viatge. Després de molt pensar per on podia començar la seva expedició, va decidir que potser seria més interessant viatjar sense rumb i així va ser. Després de dies caminant, un bon dia va arribar al país dels homes més. Només posar un peu en aquell indret, en Joan Esquenadret ja va ensumar-se que aquella gent tenia alguna cosa que no rutllava... cada persona amb la qual topava d’aquella ciutat li deia que era el campió del món d’alguna especialitat. Primer de tot es va assabentar que l’alcalde era el més magre del món, el secretari el més ruc i el jutge el més brut! Però no us penseu que va quedar així la cosa… també va topar amb el més ric, el més gandul, el més alt i el més baixet, el més pobre i el seu fill, el més pobret. El més llest, el més tanoca, el més fluix, el més valent, el més ràpid, el més lleig, el més boig i el més dolent.
–I on teniu el més bo? –va dir en Joan una mica cansat de tanta perfecció i de tant campió. I vet aquí que aquest no el va trobar ja que al ser tan bo, ni ell mateix ho devia saber.
Com que ja es feia una idea de com era la gent del país del més, va pensar que era hora de marxar d’allí  i sense pensar-s’ho dues vegades va tornar a fer camí.  I camina que caminaràs, al cap d’uns dies va arribar a l’estrany país del ní. Amb un cop d’ull en va tenir prou per veure que aquella gent no feia mai gaire enrenou. Tots els seus habitants, ja fossin petits o grans, estaven plens de por i mai deien ni sí ni no. En Joan, ben encuriosit amb les contestes que rebia, a cada persona a la qual trobava li preguntava alguna cosa, fos el que fos, per veure què li responien:
–Que voleu menjar peix?
–Ní.
–Que voleu menjar carn?
–Ní.
–No voleu pas la pau?
–Ní.
–Preferiu la guerra?
–Ní.
–Digueu-me doncs, si més no, si us agrada viure aquí!
I ah que no sabeu què li van contestar al pobre Joan? Doncs sí, heu encertat, tot abaixant les parpelles li van dir altra vegada ní! Cansat d’aquella raça d’indecisos i de sentir sempre la mateixa cantarella en Joan va decidir que ja en tenia prou i que a un país tan insuls li deia tres vegades no. Va tornar a engegar el seu camí, una mica cansat de tanta passivitat, i arran del capvespre va arribar, mig adormit, a la terra sense son. I quina sorpresa va tenir el pobre Joan quan va veure que aquesta gent no sabien què era un llit! No el feien servir perquè no dormien ni de dia ni de nit! Aquell país semblava un formiguer: tots els seus habitants corrien sempre amunt i avall, bellugant-se sense parar i en perpetu moviment, sense gens ni mica de temps per descansar ni reposar. I us preguntareu, tenen temps per divertir-se si no paren ni un moment? Doncs sí, treballaven però també trobaven temps per xerrar i fer xerinola i si no tenien res a fer ballaven una farandola! Però sabeu què és el que més va sorprendre a en Joan? Que les mares no cantaven cançons de bressol als seus infants! Quan la mandra arribava a les parpelles dels menuts, les mares els deien “Alça’t, reiet de la mare!” i ells s’aixecaven sense ets ni uts. Tot i que aquest país li va semblar molt bé, el seu cos ja feia figa i va decidir fer una becaina ajaçat al sofà enmig de tot aquell enrenou abans de tornar a emprendre el seu camí.
I us penseu que va parar de viatjar en Joan? Doncs és clar que no! Encara volta per tots els països, descobrint noves cultures i  meravellant-se de cada troballa que fa. Així que estigueu atents: si aneu caminant pel vostre poble, barri o ciutat i veieu un jove amb un jersei ratllat, baix i eixelebrat pregunteu-li com es diu, potser respon al nom de Joan Esquenadret, el noi més viu i inquiet que conec.
I catacric-catacrac, conte acabat!

Alba Pujadas Parera



Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 390-392.