La fantasia

14. La fantasia és indispensable en el desenvolupament de la infància, perquè és una manera natural d’enfrontar-se amb les emocions i els conflictes irresolts en una edat en què la raó té un control molt fràgil sobre el món inconscient.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 26.

   Aquesta frase inicial “la fantasia és indispensable en el desenvolupament de la infància” hauria de ser una norma implícita de la societat que no caldria ni anomenar, no hauríem ni de pronunciar-la de tan interioritzada que l’hauríem de tenir. Per què encara al segle XXI els adults matem la creativitat i la iniciativa i no deixem aflorar la fantasia dels infants en els seus textos o dibuixos?
   Freinet deia que un infant escriu un text quan té coses a dir, quan sent la necessitat d’expressar, amb la ploma o per mitjà del dibuix, el que li bull a dins. Doncs torno a repetir, per què hem de ser els adults els que destruïm aquest primer pas que ells han creat per expressar-se lliurement? Nosaltres, i només nosaltres en som els responsables. És clar que després et vénen i et diuen: “Això no ho sé fer. No m’agrada el meu dibuix, és que no sé dibuixar. No ho intento perquè no em sortirà bé...”. Cada vegada que sento una frase d’aquestes em poso les mans al cap. És normal que facin aquestes reflexions si mai ningú els ha dit com de bé dibuixen, com de bé escriuen, com de bé retallen, com de bé imaginen... i així una llarga llista de qualitats personals.

   Francesco Tonucci ens ho mostra amb les seves il·lustracions. En aquesta per exemple es veu clarament fins on pot arribar la creativitat dels infants, tothom vol fer amb la pinça el que desitja i què fa l’adult? Un estereotip d’objecte per a tots i així evitem problemes i conflictes. Renoi! Què és més satisfactori que un infant sigui feliç perquè ha realitzat un objecte a la seva mesura o fer-los anar tots a una perquè és més fàcil per a l’adult?
   Actualment a les escoles és el que està passant. Tothom ha d’anar al mateix ritme, tothom ha d’assolir els mateixos conceptes de la mateixa manera, tothom ha d’acabar la fitxa per anar al pati i només aquells que acabin abans tindran dret a fer una cosa extra. I els altres? On són les igualtats d’oportunitats? I el respecte pel ritme d’aprenentatge individualitzat? No és el mateix fer el que un realment desitja que fer el que et demanen que facis. Malauradament, encara ens queda molta feina per fer i molt camí per recórrer.

Laura Quicios