Benvinguda

Llegirem i escriurem!

Aquest curs 2009-2010, amb exalumnes i alumnes de "Tallers literaris" de la UVic, procurarem donar contingut literari a aquest bloc. Contes, narracions breus i microcontes s'oferiran al lector, així com comentaris i crítiques de lectures diverses.

I el blog tindrà continuïtat més enllà d'aquest curs!...
Per això, aquest segon semestre de 2010-2011 pretenem seguir amb la tasca d'omplir de narrativa i de literatura de creació aquest espai obert a la xarxa.

El blog torna a estar operatiu!
"La literatura és l'única arma per lluitar contra l'oblit" Josep Pla

Els alumnes del Grau d'Educació Infantil i Primària que han escollit la menció Biblioteca escolar i animació a la lectura (curs 2011-2012) tornaran a donar vida al blog. Hi podrem trobar des de composicions escrites fetes pels mateixos alumnes, fins a recomanacions de llibres o d'adreces d'interès, o comentaris i suggeriments de recursos pedagògics sobre l'educació i la lectura.
Esperem que us agradi i us aporti encara més recursos per a la vostra formació!

I el blog es torna a despertar... Educació i Lectura (Menció de Biblioteca escolar i animació a la lectura, 2013-2014)!

A més podreu llegir unes creacions poètiques de les alumnes de Doble grau MEI i MEP de la Universitat de Vic (curs 2014-2015)!

I els alumnes del MÀSTER EN INNOVACIÓ EN DIDÀCTIQUES ESPECÍFIQUES de l'especialitat de Llengua i literatura catalana, castellana i anglesa del curs 2014-15 i del curs 2015-2016 han col·laborat també amb la seva producció literària!

I hi hem tornat el curs 2017-2018 i aquest 2018-2019!

A Didàctica de la literatura de Doble Grau (curs 2020-2021) també hem creat poesia "a la manera de"!

dijous, 21 d’abril del 2011

Dues nits, tretze hores, quaranta-vuit minuts i…

Ja és hora que em concentri en el meu problema, que intenti posar-hi solució. Fa dues nits, tretze hores, quaranta-vuit minuts i... bé. Si haig de ser sincer, els segons no els he comptat, però fa molt que no dormo, que estic amb aquest dubte. Vull ser comprensiu, assertiu, no vull decidir ni blanc ni negre, però on és el gris? No el trobo.
He pensat demanar opinió als meus amics, a la meva parella, a la mama (que sempre té raó), però no. Aquest seria el camí fàcil, ja és hora que per primera vegada a la meva vida prengui una decisió sol, sense deixar que ningú em digui que si naps, que si cols, que si sí, que si no.
La veritat és que amb vint-i-tres anys, cinc dies, divuit minuts i... tornem-hi! sempre m’oblido de comptar els segons! Però bé, el meu problema amb els segons no em preocupa, crec...
Ara sí, aquesta és la bona, ara sí que m’haig de concentrar en el meu problema, aquest que no em deixa ni dormir.
Però, per què m’ha de passar a mi? La gent viu tan tranquil·la! Es lleva, marxa a la feina, a l’escola, a la universitat, i en els millors dels casos pot tornar a donar mitja volta i continuar dormint. I jo res, amb el meu problema que m’acompanya a tot arreu, al súper, a la dutxa, mirant la televisió, fins i tot l’altre dia mentre estava allà, com dir-ho..., al tema amb la Mercè! Mare meva! Quin problema! Val més que marxi a dormir i demà serà un altre dia.
Avui m’he llevat i no m’ho podia creure, només obrir els ulls ho he tingut clar. Salsa carbonara! A la Mercè quan vingui a sopar li agradaran molt més els espaguetis amb salsa carbonara, ni tomàquet ni pesto!
No m’ho podia creure, era un matí de primavera i em sentia joiós sense motiu; exultant!

Guillem del MORAL GRANADOS
Tallers literaris
Abril de 2011

divendres, 15 d’abril del 2011

UN PATIMENT, PER DEU SEGONS DE GLÒRIA

Ja és hora que em concentri en el meu problema, fa set dies que no aconsegueixo dormir la nit sencera. Ni tan sols en dues mitges parts. Em desvetllo amb records que em fan somriure, em neguitegen, m’omplen d’una energia que quan arriba el migdia sembla esvair-se. És llavors quan recordo que la nit anterior i l’altra, i l’altra... no he dormit. Però tant se val, res, absolutament res, ni tan sols les nits mal dormides, em poden fer esborrar el que em corre per la ment.
Quan camino cap a l’Institut, ara que ja hi puc anar a peu tot sol, sense haver de seguir la beta de la tirallonga d’interrogatoris que em feia la mare en aquest breu però intens recorregut, cada matí somric. Senzillament somric. Sovint em descobreixo deixant volar la ment i, quan me n’adono, se m’escapa una rialleta que, només de pensar que per algú pot ser sentida, em provoca una nova rialla. Aquesta, una mica més intensa. En ocasions, em costa fer aturar la cadena, fins al punt d’arribar a l’Institut rient i sabent que no puc explicar el motiu de la meva felicitat.
Però el que em té més preocupat són les hores de classe. No puc evitar deixar volar la ment, jo diria que se m’escapa sense demanar permís! I quan me n’adono... ja torno a somriure! En pensar que algú pot haver vist el meu somriure –i si aquest algú és ella?–, immediatament sento aquell pessigolleig, aquella sensació d’estar fent el que no toca. Se m’hi ajunta la por de ser descobert. “I si ara em demanessin de què ric?”, em pregunto jo per dins.
I va ser el setè dia, després de la setena nit sense dormir, que vaig arribar a l’escola somrient com els sis dies anteriors. Però a l’hora de classe... va passar. Ja sabeu... la Margarita, la professora de literatura catalana, em va veure. Em sembla que no era el primer dia que em veia somriure distret, i diria que li va pujar la mosca al nas...
Sabeu què em va preguntar? Doncs sí, el que em temia.
–Lluc! Va fer ella amb un crit que va sonar més contundent de l’habitual. El meu nom d’una síl•laba em juga en contra quan m’he d’endur un crit, ja que és un cop de veu que s’emporta tota l’energia.
–Sí, Margarita... –vaig fer jo amb un fil de veu.
–Es pot saber de què rius?
–Doncs... no ho sé. –Me’n vaig sortir com vaig poder. No li ho podia explicar davant de tothom! Ni tan sols en privat li ho volia explicar. Mira que fer-me aquella pregunta...
Finalment, en veure que jo no responia, i aprofitant l’avinentesa que érem a classe de literatura catalana, m’ho va fer explicar per escrit. Però... no li vaig pas escriure allò... tot i que, mentre ho escrivia, sí que ho recordava tot... i de nou se m’escapava un somriure. I el meu text de penitència per recordar amb tant de detall aquell petó començava així: era un matí de primavera i em sentia joiós sense motiu; exultant.

Maria Daniela MARTOS i BALLÚS
Tallers literaris
Abril de 2011

CICLE DE PRIMAVERA

Jo neixo tendre a la primavera i observo atentament la bellesa del canvi d'aquesta època, la calor matinera, amb la fresca de la tarda, la diferència de tons del cel al bell matí i a la tarda, un tan roig, l'altre tan blau... M'agrada jugar amb les abelles, tafaneres, que vénen a posar-se al nas, les tendres i dolces papallones que joguinegen amb les meves fulles. És especial sentir el trepig de les formigues i veure el vol erràtic dels ocells... M'agrada l'olor de l'ordi que es va enrossint amb els dies, com embelleix a mesura que es va posant daurat. I com jo que acabo sent un esquitx vermell enmig del camp, com l'estel dels infants del mas, un esquitx roig en un mar d'un sol color.

Ester MIRÓ PIELLA
Tallers literaris
Abril de 2011

divendres, 8 d’abril del 2011

COSES DE MIXETS

Una cosa era certa: que el mixet blanc no hi tenia res a veure; allò era cosa del mixet negre.
Sóc una dona d’uns vuitanta anys (no entrarem en detalls), que viu en una caseta enmig d’un poblet entre muntanyes. Tot i que amb la pastissera i el peixater hi tinc una gran amistat, la meva companyia quotidiana consta de dos mixets meravellosos: un de blanc i un de negre.
Cada dia al matí, després de fer un esmorzar magistral, començo a preparar el dinar. Mai sé quin suculent plat cuinaré, així que m’agrada investigar els ingredients de la nevera i deixar que les idees apareguin per la meva ment esvalotada. A continuació, escullo amb entusiasme la recepta, deixo tots els ingredients ordenadament sobre la taula, i vaig a fer la meva ronda matinera per comprar allò que em falta.
– Bon dia, senyora Matilda! Què serà avui?
– Vull les taronges més fresques que tinguis!
– Ja sap que aquí sempre tenim el millor! Alguna cosa més?
– Avui no, vaig molt ben servida. Ja li portaré un plat del que prepari perquè crec que em sorprendré fins i tot a mi mateixa!
– Moltíssimes gràcies. Ja li diré a la meva dona que guardi gana!
Després de voltar una mica i de meravellar-me dels arbres i del riu que travessa el poble, torno a casa per acabar de preparar el plat del dia.
Però… sorpresa!, la meitat dels ingredients han desaparegut! I ja és massa tard per tornar a anar al poble. Ja fa més d’una setmana que succeeix aquest mateix incident. Potser és cert que hauria de canviar l’hàbit de deixar-ho tot sobre la taula, però sóc una dona de costums i m’agradaria poder confiar dins la meva pròpia casa.
Crido els dos mixets perquè vinguin. El blanc apareix de seguida mentre que el negre l’he d’empaitar una mica. Em miren amb cara de no haver trencat mai un plat.
– Quin de vosaltres s’ha menjat els ingredients?
No sé per què em molesto a fer aquesta pregunta, sincerament, mai n’he obtingut una resposta clara. Així que vaig a buscar algunes proves que m’ajudin a descobrir el culpable. De seguida, veig que al coixinet on dorm el mixet negre hi ha una llauna de tonyina buida (i val a dir que ben neta!). Així que arribo a la conclusió que ha estat cosa del mixet negre, no n’hi ha cap dubte! Mentre crido el mixet i el renyo, veig una cosa desconcertant: el mixet blanc acaba de jaure sobre el coixinet incriminatori.
Aixi que, després d’explicar-vos el meu dilema, us demano la vostra opinió:
– Vosaltres qui penseu que va ser?

Mònica GIMENO COMA
Tallers literaris
Universitat de Vic, març de 2011

diumenge, 3 d’abril del 2011

TOT ÉS QÜESTIÓ DE SUPERSTICIONS


Una cosa era certa: que el mixet blanc no hi tenia res a veure; allò era cosa del mixet negre. Aquell matí d’estiu em sentia eufòric: feia un dia preciós i calorós i havia quedat amb la Raquel per passejar per la platja de Bristol. No era la primera vegada que ens vèiem, però sí la primera que sortíem sols sense tot el grupet d’amics.
La vaig conèixer farà dues setmanetes, quan l’Aina me la va present
ar en aquella festa del poble. És una noia guapa, divertida, humil, intel·ligent... En resum, la dona de la meva vida, la meva mitja taronja, o com es digui actualment. (Ella em fa sentir joiós i desitjós, exactament igual que se sent un nen quan experimenta la seva primera trobada amb el meravellós i alhora malvat amor).
Doncs, com estava dient, em sentia nerviós, excitat... I si no li agrado prou? I si es cansa de mi? I si no estic a la seva altura?...
–No puc ser tan negatiu, si no encara cridaré el mal temps! –em vaig dir a mi mateix, intentant convèncer-me amb un copet al cap.
El rellotge marcava les nou del matí: encara em quedava mitja horeta per acabar d’esmorzar i pentinar-me.
Vaig engegar la ràdio i vaig posar-me a fer una cafetera i un entrepà de pernil i formatge. En Dex va venir corrents perquè li’n donés un tallet. És el meu preciós mixet, és blanc i té les potes de color marró clar.
Quan tenia la tassa preparada de cafè, va entrar un mixet negre tot nerviós i em va donar tal ensurt que la tassa i el cafè em van caure a sobre, deixant-me la roba tacada i la pell cremada. La tassa, per la seva banda, es va partir en mil bocinets de porcellana, impossible d’arreglar.
–Però què fas? És la meva tassa preferida, gatot dolent! –vaig cridar-li amb totes les meves forces.
El mixet negre em mirava sense entendre res i sense apartar la vista del pernil, és clar. Al veure’l en Dex va venir corrents per conèixer el desconegut infiltrat que es volia menjar el seu trosset de pernil dolç. El mixet negre era més gros, vell i pelut que en Dex, i tenia el pèl negre i brillant com el carbó. La veritat és que era força bonic, però mai m’han agradat els gats negres; trobo que porten mala sort allà on van, i avui no en vull pas de mala sort!
Vaig intentar fer-lo fora obrint la finestra de bat a bat i assenyalant-li amb la mà la sortida, però res, el mixet no volia marxar. De cop i volta es va tirar sobre una galleda que contenia pintura vermella –acabava de pintar les parets del menjador. Es va començar a escampar per tot el terra de la cuina fins arribar-me a les vambes noves de cuir.
–Fantàstic! Aquest gat ja m’està portant massa problemes! –vaig rondinar.
Al tacar-se de vermell, en Dex es va esgarrifar tant que va començar a perseguir el seu rival per tota la casa. En cosa de cinc minuts m’havien redecorat la casa: tot de petjades de gat vermelles per terra i parets, plomes dels coixins per l’aire, gerros trencats, cortines esgarrapades, etc.
Tot just faltaven tres minuts perquè arribés la Raquel i tenia la casa destrossada, pintada i plena de pèls felins. Vaig intentar posar pau entre ambdues bestioles, però res, era inútil, l’única cosa que vaig aconseguir va ser caure rodó a terra, embrutant els meus texans pirates i la meva camisa blau cel.
–Això sí que no! Maleït animal! Aquesta me la pagaràs! –vaig dir indignat i trist alhora–. Aaaaah! I ara què faig! Ha de venir la Raquel en breus instants... –vaig pensar, buscant una solució a tot aquell caos.
Ràpidament vaig començar a netejar aquella selva de casa. Les gotes de suor em regalimaven per les galtes i el front, i cada vegada em sentia més i més brut.
Tot seguit vaig rebre una inesperada trucada. Era la Raquel, dient-me que s’ho havia pensat millor i no volia quedar. El món em va caure al damunt; em sentia trist, dolgut i enganyat. Per què? Per què a mi? Què he fet per merèixer tot això? Ja és mala sort, ja!
–És culpa teva! Tu t’has endut la meva sort! Tuuuuuuuuu...! Torna-me-la ara mateix, torna’m la Raquel... –vaig implorar neguitós. Però el culpable feia cara de no saber res, de “no haver trencat mai cap plat”...
Jo estava convençut que el mixet negre era el causant de tot, aquella mala bèstia m’ha arruïnat la vida amb la seva aparició...
És possible que el gat portés mala sort? Que fos el causant de tot aquest terrabastall? Vosaltres qui penseu que va ser?

Meritxell RIBAS i GRÈBOL
Magisteri d’Educació Primària (A)
Universitat de Vic, març de 2011