La poesia a l'escola

43. Sovint s’ensenya la poesia com si els alumnes haguessin de contestar unes preguntes purament memorístiques sobre la vida i l’obra del poeta. Si no fem estimar les paraules i l’art màxim de les paraules, que és la poesia, els joves no estimaran la poesia. Molts alumnes escolten o llegeixen els poemes com si es tractés de l’enunciat d’un problema al qual han de trobar la solució i aleshores la poesia els preocupa, els intimida i, finalment, els avorreix. Els alumnes s’espanten perquè es pensen que els han d’agradar o han d’entendre bé tots i cada un dels poemes que llegeixen o que hi ha en un llibre. Però ¿per què ha de ser així? ¿És que ens agraden igual totes les novel·les que llegim –fins i tot si són del mateix autor– o totes les cançons que escoltem? Els alumnes han de poder fer la seva selecció, per poder parlar només dels poemes que els hagin agradat. Val més un sol poema ben sentit que una antologia de poemes gruixuda però morta.

 

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 35

  Tal com diu Jaume Centelles a “La poesia i els infants. Un passeig que avança pel camí arriscat i laberíntic dels sentiments”, els mestres alguns cops abusen de la memorització, de la còpia, de la comprensió plena del sentit i la intenció d’un poema i no es tracta d’això sinó que més aviat el mestre ha de conèixer els seus alumnes i crear en la sensibilitat per a les formes poc habituals de la llengua oral i escrita i que ells mateixos sentin i s’imaginin llocs impossibles.
   En aquesta afirmació de Teixidor es reflecteix tot el que diu Jaume Centelles: que molts cops la poesia a l'aula no la sabem enfocar correctament ja que en alguns casos els mestres l'enfoquen de forma memorística i els alumnes no poden gaudir d'una bona poesia.

Laura Santiveri