L’ ESCULTURA PERFECTA

Hi havia una vegada, un escultor que somiava a poder realitzar una escultura perfecta. Cada cop que finalitzava una obra d’art, mai n’estava satisfet, perquè sempre pensava que no havia aconseguit la perfecció que buscava. Així va anar treballant any rere any, sense obtenir el resultat desitjat. Un bon dia, va sentir a parlar d’un savi que vivia a dalt d’una gran muntanya i, desesperat, va decidir anar a buscar-hi la solució al seu problema.

   Quan va arribar a la gran muntanya, es va dirigir al savi i li digué:
   –Sóc escultor d’ofici, i tot i que les meves obres es venen amb facilitat, mai n’estic satisfet ja que no he aconseguit crear una obra d’art perfecta.

   El savi, amb molta calma, se’l mirà i li preguntà:

   –Bon home, què és la perfecció?

   L’escultor sorprès, se’l mirà i li contestà:

   –És allò més bell, més harmoniós, allò que no té defectes.

   –Bon home, miri aquesta pedra que tinc al davant; creu que és perfecta?

   –Com vol que una pedra sigui perfecta? N’hi ha mils de pedres i no tenen res d’especial!

   –Digui’m, sabria trobar-me una pedra igual?

   –Doncs… no.

   –Llavors, amb què la compara? Aquesta pedra és única i, per tant, no pot ser més o menys bella, harmoniosa o defectuosa que qualsevol altra. Totes són úniques, totes són perfectes.
   Gràcies a les paraules d’aquell savi, l’escultor va entendre que tot el que hi ha a la vida és únic i irrepetible. Des d’aquell dia, va deixar de buscar la perfecció i va començar a meravellar-se de la vida per si mateixa.

Mònica Gimeno

ESTIMADA MEVA

El seu olor impregna l’entorn deixant una flaire aromàtica i plena de frescor.
–Visc amb l’esperança de poder trobar-te algun dia, i em fa por que, arribat el moment, no sigui del teu gust o que pugui passar desapercebut entre tanta multitud. Fa un temps et vaig veure, tan lluent, tan lliure, tan elegant com m’imaginava, vas passar pel meu costat i ni tan sols t’hi vas fixar. La distància entre tots dos cada dia es fa més propera, un trajecte tan curt com el que triguin a consolidar-se junts. Posteriorment, vaig notar que estaves més perceptiva i que volies apropar-te a mi. “Jo romano quiet, no sigui que t’angoixis i marxis esglaiada”. De sobte, un dia em vas tocar!, amb un tacte suau, fruit d’un impuls intens, no més que fugaç. I em pregunto, per què vas marxar? En poc temps, ens vam tornar a veure, i vam parlar ininterrompudes vegades, deies que tenies pressa i no paraves quieta, marxaves, tornaves i deies que havies de marxar! Després

d’un llarg temps en aquesta situació, em vas besar i em vas dir que no volies marxar, que et volies quedar amb mi per sempre, llavors em vas fer pensar que no tenia més remei que acceptar!

És així, com el granet de sorra es veu completament enfonsat per la seva mar, submergit en un petó immens, que durarà fins a l’eternitat, ha viscut una vida sobre la terra i en comença una sota el mar.

Marc Serrano

VIURE VORA EL TREN

Els Rocabruna vivien fa generacions al Mas Campaner. Era un Mas força confortable tret per una cosa: estava a tocar de la via de tren que uneix Oristà i Sant Jaume de Frontanyà.

   Aquest fet comportava que la vida dels Rocabruna girés al voltant del tren: el Pare era maquinista, com ho havien estat l’avi i el besavi, i la Mare venia bitllets a l’estació d’Ososmort. De fet, va ser gràcies al tren que es van conèixer.

   Per això, quan el Jan, fill únic dels Rocabruna, va arribar amb la notícia que l’havien agafat per protagonitzar una important pel·lícula, hi va haver enrenou al Mas. Per als pares, era una deshonra a la família que seguís amb la tradició, i més després d’haver-li regalat any rere any fabuloses maquetes de tren.
   Al final, el Jan va rebutjar el paper i es va dedicar a l’ofici familiar arribant a tenir una vida força confortable, si tenim en compte que mai li van agradar els trens.

Daniel Cuenca

CAFÈ I FOC!

  
   –FOOOOC, FOOOOOOOC!

   Al sentir això tothom que hi havia al bar va sortir corrent cames ajudeu-me direcció cap a un lloc segur. Ningú es va parar a comprovar si l’amenaça de foc era certa o no. Els clients sortien corrent deixant els cafès a mitges. Els cambrers sense esperar que la cafeteria fos buida ja eren fora, tot era una massa de gent dirigint-se de forma desesperada cap a les sortides d’emergència.

   Però no tothom corria cap a les sortides, un home anava contracorrent. Semblava el típic heroi que, sense pensar les conseqüències, anava a apagar el foc. Mentre avançava contra direcció parlava tot sol, en murmuris, tot raonant:

   –Quins cambrers tan porucs, quan no són les taules plenes són els cambrers fugissers!

Josep M. Rocas

Com qualsevol dia de pluja...

Cloc, cloc... noto com toquen tímidament a fora. A poc a poc trec el nas

per la porta per observar la fina pluja d’estiu que cau, sé que n’és l’inici, que aviat començarà a ploure amb més força, però no em preocupa. Surto del tot de casa i m’estiro, mirant amunt, les branques dels arbres que es mouen emetent un suau rumor. I jo em passejo per entre les herbes molles i els seves gotetes m’impregnen. No m’importa, m’agrada la humitat, de fet és per ella que surto a donar una volta, això de la calor no és el meu fort. Mentre avanço, vaig veient com els meus veïns m’imiten, i els saludo amb entusiasme, ja que fa alguns dies que no en sabia gaire res, últimament no plovia gaire! Si és que no sóc l’únic a qui no agrada la calor! I així amb la banda sonora d’algun ocell atrevit em passejo amb dignitat, arrossegant-me per les herbes, gaudint de l’olor de terra molla i sentint-me lliure... fins que comença a ploure amb massa energia, i prefereixo amagar-me a mi i a les meves banyes, ja que als cargols ens agrada mullar-nos, però no tenim paraigües!

Ester Miró

Problema social i polític

Hi ha un problema laboral amb un col·lectiu de controladors aeris i gairebé tota la població ha saltat a recriminar com energúmens demanant el cap d’aquest col·lectiu, però en canvi han abolit la paga de 420 euros que ajudava molts parats que estaven gairebé a la ruïna, el govern anuncia canvis dràstics en la llei de pensions i ningú s’indigna ni diu res. Som tontos?

Paula Sanz Jiménez

[Microconte]

L’hivern assetjava amb força i el ramat feia hores que havia emprès la marxa. Ara es trobava sola, dèbil i aïllada de les seves companyes, era el preu que li exigia la seva fràgil constitució. I quan sembla que res podia anar pitjor... se li presentà el llop!

–Ai, ovelleta, ha arribat la teva hora!

–Però és que no em veus, tan petita i secallona? Si te’m menges ara no faràs res més que rosegar ossos, deixa’m baixar a atipar-me als prats verds de la vall i quan passi l’hivern i torni cap a les serralades seré una presa molt més sucosa!
El llop, embriagat de fal·lera carnívora, hi accedí i la va deixar passar; i tant a consciència es va atipar l’esprimatxada ovelleta aquell hivern que va deixar de ser-ho. Tant fou així que, passat l’hivern i quan el ramat tornava cap a les serralades, al llop li fou impossible distingir-la de les seves companyes i es quedà amb la cua entre les cames.

Laia Valls Arjona

El temut oblit

Després d’anys d’espera, de ser l’últim rere la seva llarga cua de pretendents, havia arribat el moment, la tenia a ella, només a ella, la Marta, la desitjada Marta, allà sota el llimoner, tots dos sols.

   Tot just arrencava la primavera quan les primeres flors del llimoner escampaven la seva fragància embriagadora per tot el pati. Teníem 15 anys i estàvem en el nostre deliri de primers enamorats per fer-nos el primer petó. Aquell petó suau, tendre, dolç, llarg i per sempre irrepetible. Havia de ser el millor que ella sentís mai i que no pogués oblidar en tota la seva vida. Ella s’apropava a mi, era clar que no era només jo qui el volia, vaig veure com tancava els ulls i com els seus llavis cada cop s’acostaven més als meus. Ja estava tot fet quan de cop vaig caure a terra. El seu germà petit m’havia colpejat amb la pilota amb què jugava a futbol i, en lloc del meu petó, havia rebut un bon cop, fort, ràpid, sec, dolorós i curt.

   –Coi de marrec!! –vaig exclamar empipat.

   Ella es va limitar a dir una frase. «No l’oblidaré mai, aquest moment» i l’acompanya amb aquell petó tan esperat, prou curiós com perquè cap dels dos l’oblidéssim mai.

Ester ROVIRALTA

El rossinyol

Un dia es va endinsar un rossinyol en un bosc on vivien altres ocells. Sense saludar, el rossinyol es va posar al damunt d’un arbre i va començar a donar un gran concert. Els ocells el van escoltar meravellats sense deixar de fer les seves activitats. El rossinyol va pensar que no sabien apreciar la bona música perquè només pensaven a menjar i va seguir cantant sense preocupar-se d’una altra cosa. Un pardal se li va apropar i li va oferir compartir el seu menjar, però ell el va menysprear i va continuar cantant fins que, al final, va caure mort a terra. Els altres ocells el van envoltar i van pensar que hauria d’haver estat més senzill i modest.

Laura Luisa Baños

Amor no correspost

Sempre un al costat de l’altre, tocant-se, palpant-se en tot moment i, jo sola, desesperada, trista, incompresa, solitària, rebutjada. Tan lletja sóc jo? Pobre de mi. Bé, és cert que sóc una miqueta grassoneta i rabassuda però no n’hi ha per tant i, sincerament, penso que el físic no és el més important, què carai!

   Quina ràbia! Ells sempre ben juntets. Sé que aquella maleïda mala pècora amb les seves quatre urpes ben punxegudes el vol per ella, peti qui peti! Ell, amb la seva timidesa que el caracteritza, intenta no fixar-se en ella en hores de feina, però aquella punyetera aprofita aquestes estones laborals que comparteixen per fer-se’l seu. 

   L’altre dia mateix, quan ell tallava el filet de vedella amb una tendresa encantadora, aquella bruixa, mentre punxava la carn de mala manera, va fer veure que perdia l’equilibri per fer-li una carícia. No puc més! Com a cullera forta que sóc, no permetré que el meu ganivetet caigui a les urpes d’aquella bruixota fastigosa, la forquilla.

Josep MATEU MICÓ

BILLY sistema

  
Si tu em dius vine ho deixo tot, però diga’m vine! –sona bé! Ja n’he sentit a parlar molt aquests dies

per la ràdio. Moltes gràcies mama!
   –De res fill!, muuaaaà!
   –Que trist! El dia de Sant Jordi i un altre any he tornat a fer tard! Sense parella, per variar, i per fer-ho més trist amb el llibre que m’ha regalat la mama!

   He decidit que mentre totes les parelles estan voltant per la rambla agafats de la mà, fent públic el seu amor, exponenciat al màxim en un dia com avui, jo, aprofitant que ja tinc un llibre per posar-hi, muntaré la prestatgeria que vaig comprar dissabte passat a l’Ikea, la fantàstica “librería BILLY sistema”!

   –Instrucciones de uso... Ufff!

Guillem del MORAL GRANADOS

Presentació d'Àlex Garrido i Susagna Tubau

*****

Dimarts dia 17 de maig de 2011, de 9 a 10 del matí a la classe F106, dins de l’assignatura de Tallers literaris de la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic, es va fer la presentació, adreçada als alumnes, del llibre Cara, creu i cantell, dues novel·les curtes i un conte a dues mans (Artgerust, 2010) dels escriptors manlleuencs Àlex Garrido i Susagna Tubau. Es va comptar, naturalment, amb la presència dels autors.

"La dimensió Sí importa" d’Àlex Garrido és una novel·la en format breu carregada d’humor i de sàtira. Aquesta novel·la va ser guardonada amb una menció especial al Premi Rei en Jaume de Narrativa Catalana, que atorga l’Ajuntament de Calvià, a Mallorca. L’altra novel·la del volum és de l’autora Susagna Tubau, exprofessora de la Facultat de Traducció de la Universitat de Vic, i porta per títol "Antropologia rural", un retrat calidoscòpic de la vida a pagès que combina la sàtira, la crònica i una dosi de crítica. Finalment, "Duel de titans" és un relat que neix d’un joc literari a dues mans i que segurament és el cantell de l’obra que pretén donar-li unitat.

Vas tard?

   Ja anava tard però va pensar que era el mateix arribar cinc minuts tard que quinze. Va parar en un bar petit i amb aquella olor de vell que fa tants anys que és obert. Estava esperant el cafè, gairebé americà. Se’l begué i marxà corrents. En lloc d’arribar quinze minuts tard, com ell havia programat, resulta que va arribar-hi quaranta. Li va començar a entrar aquella angoixa, acompanyada de suor freda i aquelles palpitacions com si li hagués de sortir el cor. Aleshores va ser quan es va despertar i es va tranquil·litzar. No feia tard enlloc: érem diumenge.

Marc Prat Terradellas

DOS MICROCONTES

Diferents punts de vista

   La gent quan em veu s’espanta, d’altres en canvi, em busquen i m’utilitzen per salvar vides. Fins i tot hi ha llocs on em col·leccionen: m’envasen a dins de diferents tubs i m’enganxen una etiqueta a l’exterior que em distingeix dels altres. Sóc vermella i tinc una olor especial. Tots em tenen dins seu, no em veuen però saben que estic allà, i quan per fi em faig visible, criden i ploren. Sempre que algú es fa mal sóc allà, fent-li companyia, i no marxo fins que es cura. És per això que no entenc per què tothom m’odia tant.

   ─Tan dolenta sóc? Com t’ho fas tu, perquè t’estimin tant? Jo sóc més bonica i crido molt més l’atenció que tu... ─va dir la goteta de sang.

   ─Sí, ets més atractiva i tens un color molt més vistós que el meu, però jo els aporto vida i tu en canvi, sovint els la treus ─va contestar la goteta d’aigua.
   Llavors la goteta de sang va agafar i es va llançar al mar perquè volia ser igual que la goteta d’aigua, orgullosa de la seva decisió. I allà, dins les profunditats, es va esvair com l’aigua.

No imagino una vida sense tu

   Des que vaig néixer que formes part de mi. Sempre que et necessito, allà et tinc, preparat només per a mi. Has aconseguit transformar els mals moments en bons, tranquil·litzant els meus plors nocturns, la meva tristesa i també els meus nervis. La veritat és que em costa imaginar-me la vida sense tu. Ara, però, els meus pares em demanen que et deixi, que t’abandoni, perquè hi ha algú altre que et necessita més que jo. No vull deixar-te, m’agrada tenir-te a prop dels meus llavis i fer-te alguna mossegadeta de tant en tant.

   No entenc els meus pares, no puc comprendre perquè insisteixen en treure’m allò que més desitjo. Aquest Nadal se m’acabarà tot. «Si no el deixes abans de Nadal, els Reis mags no et portaran cap regal», em repeteixen constantment. I jo els contesto que el millor regal que em poden donar ets tu. Algun dia quan estigui preparat et deixaré, però mentrestant, xumet meu, el teu amo segueixo sent jo.

Meritxell Ribas Grèbol

La fada del llac

   Litus, tu no! Ja ho explico jo millor, que tu encara eres petit.

   Un matí estàvem passejant per aquell jardí que deien que era màgic. De sobte vam arribar al llac i vam llençar unes quantes pedres. Va ser en aquell instant quan de l’aigua es veia una ombra que s’apropava cap a nosaltres. Com que ens vam espantar, vam voler marxar, però el cant de la fada del llac ens va captivar.

   Ben espantats, ens vàrem quedar allà i la fada ens va dir que havíem de respectar el lloc ja que era sagrat. Quan va acabar, amb un cop de llum va desaparèixer.
   En Litus, la Sara i jo vam jurar que no ho diríem mai a ningú perquè no ens creurien.

Sílvia Tarridas Trallero

MICROCONTES

Un clau a la porta

  

   El pare, sense saber què més fer per redreçar el seu fill, li va dir: –A partir d’ara, cada vegada que diguis o facis alguna cosa que fereixi els sentiments d’atri, clavaràs un clau darrere la porta de la teva habitació. Un cop la porta va ser plena, li va dir: –Ara, cada vegada que t’hagis de disculpar, arrancaràs un clau.

   Quan a la porta ja no hi quedava cap clau, el jove va aprendre que, cada vegada que fas mal a algú, amb una disculpa no n’hi ha prou per esborrar la marca que la teva ferida hi ha deixat.

0%

Poma, iogurt desnatat, pa integral, espinacs... aniversari. Taronja, iogurt desnatat, nous, enciam... Castanyada. Pera, iogurt desnatat, peix a la planxa... Nadal. Poma, iogurt desnatat, mongetes tendres... Pasqua. Maduixes, iogurt desnatat, filet de gall d’indi a la planxa...dinar familiar. Pinya, iogurt desnatat, pa integral, bledes... Sant Joan...

I viure? Quan?

Maria Daniela Martos

Dues nits, tretze hores, quaranta-vuit minuts i…

Ja és hora que em concentri en el meu problema, que intenti posar-hi solució. Fa dues nits, tretze hores, quaranta-vuit minuts i... bé. Si haig de ser sincer, els segons no els he comptat, però fa molt que no dormo, que estic amb aquest dubte. Vull ser comprensiu, assertiu, no vull decidir ni blanc ni negre, però on és el gris? No el trobo.

He pensat demanar opinió als meus amics, a la meva parella, a la mama (que sempre té raó), però no. Aquest seria el camí fàcil, ja és hora que per primera vegada a la meva vida prengui una decisió sol, sense deixar que ningú em digui que si naps, que si cols, que si sí, que si no.

La veritat és que amb vint-i-tres anys, cinc dies, divuit minuts i... tornem-hi! sempre m’oblido de comptar els segons! Però bé, el meu problema amb els segons no em preocupa, crec...

Ara sí, aquesta és la bona, ara sí que m’haig de concentrar en el meu problema, aquest que no em deixa ni dormir.
Però, per què m’ha de passar a mi? La gent viu tan tranquil·la! Es lleva, marxa a la feina, a l’escola, a la universitat, i en els millors dels casos pot tornar a donar mitja volta i continuar dormint. I jo res, amb el meu problema que m’acompanya a tot arreu, al súper, a la dutxa, mirant la televisió, fins i tot l’altre dia mentre estava allà, com dir-ho..., al tema amb la Mercè! Mare meva! Quin problema! Val més que marxi a dormir i demà serà un altre dia.
Avui m’he llevat i no m’ho podia creure, només obrir els ulls ho he tingut clar. Salsa carbonara! A la Mercè quan vingui a sopar li agradaran molt més els espaguetis amb salsa carbonara, ni tomàquet ni pesto!
No m’ho podia creure, era un matí de primavera i em sentia joiós sense motiu; exultant!

Guillem del MORAL GRANADOS
Tallers literaris
Abril de 2011

UN PATIMENT, PER DEU SEGONS DE GLÒRIA

Ja és hora que em concentri en el meu problema, fa set dies que no aconsegueixo dormir la nit sencera. Ni tan sols en dues mitges parts. Em desvetllo amb records que em fan somriure, em neguitegen, m’omplen d’una energia que quan arriba el migdia sembla esvair-se. És llavors quan recordo que la nit anterior i l’altra, i l’altra... no he dormit. Però tant se val, res, absolutament res, ni tan sols les nits mal dormides, em poden fer esborrar el que em corre per la ment.

Quan camino cap a l’Institut, ara que ja hi puc anar a peu tot sol, sense haver de seguir la beta de la tirallonga d’interrogatoris que em feia la mare en aquest breu però intens recorregut, cada matí somric. Senzillament somric. Sovint em descobreixo deixant volar la ment i, quan me n’adono, se m’escapa una rialleta que, només de pensar que per algú pot ser sentida, em provoca una nova rialla. Aquesta, una mica més intensa. En ocasions, em costa fer aturar la cadena, fins al punt d’arribar a l’Institut rient i sabent que no puc explicar el motiu de la meva felicitat.

Però el que em té més preocupat són les hores de classe. No puc evitar deixar volar la ment, jo diria que se m’escapa sense demanar permís! I quan me n’adono... ja torno a somriure! En pensar que algú pot haver vist el meu somriure –i si aquest algú és ella?–, immediatament sento aquell pessigolleig, aquella sensació d’estar fent el que no toca. Se m’hi ajunta la por de ser descobert. “I si ara em demanessin de què ric?”, em pregunto jo per dins.

I va ser el setè dia, després de la setena nit sense dormir, que vaig arribar a l’escola somrient com els sis dies anteriors. Però a l’hora de classe... va passar. Ja sabeu... la Margarita, la professora de literatura catalana, em va veure. Em sembla que no era el primer dia que em veia somriure distret, i diria que li va pujar la mosca al nas...
Sabeu què em va preguntar? Doncs sí, el que em temia.
–Lluc! Va fer ella amb un crit que va sonar més contundent de l’habitual. El meu nom d’una síl•laba em juga en contra quan m’he d’endur un crit, ja que és un cop de veu que s’emporta tota l’energia.
–Sí, Margarita... –vaig fer jo amb un fil de veu.
–Es pot saber de què rius?

–Doncs... no ho sé. –Me’n vaig sortir com vaig poder. No li ho podia explicar davant de tothom! Ni tan sols en privat li ho volia explicar. Mira que fer-me aquella pregunta...

Finalment, en veure que jo no responia, i aprofitant l’avinentesa que érem a classe de literatura catalana, m’ho va fer explicar per escrit. Però... no li vaig pas escriure allò... tot i que, mentre ho escrivia, sí que ho recordava tot... i de nou se m’escapava un somriure. I el meu text de penitència per recordar amb tant de detall aquell petó començava així: era un matí de primavera i em sentia joiós sense motiu; exultant.

Maria Daniela MARTOS i BALLÚS
Tallers literaris
Abril de 2011

CICLE DE PRIMAVERA

Jo neixo tendre a la primavera i observo atentament la bellesa del canvi d'aquesta època, la calor matinera, amb la fresca de la tarda, la diferència de tons del cel al bell matí i a la tarda, un tan roig, l'altre tan blau... M'agrada jugar amb les abelles, tafaneres, que vénen a posar-se al nas, les tendres i dolces papallones que joguinegen amb les meves fulles. És especial sentir el trepig de les formigues i veure el vol erràtic dels ocells... M'agrada l'olor de l'ordi que es va enrossint amb els dies, com embelleix a mesura que es va posant daurat. I com jo que acabo sent un esquitx vermell enmig del camp, com l'estel dels infants del mas, un esquitx roig en un mar d'un sol color.

Ester MIRÓ PIELLA
Tallers literaris
Abril de 2011

COSES DE MIXETS

Una cosa era certa: que el mixet blanc no hi tenia res a veure; allò era cosa del mixet negre.

Sóc una dona d’uns vuitanta anys (no entrarem en detalls), que viu en una caseta enmig d’un poblet entre muntanyes. Tot i que amb la pastissera i el peixater hi tinc una gran amistat, la meva companyia quotidiana consta de dos mixets meravellosos: un de blanc i un de negre.

Cada dia al matí, després de fer un esmorzar magistral, començo a preparar el dinar. Mai sé quin suculent plat cuinaré, així que m’agrada investigar els ingredients de la nevera i deixar que les idees apareguin per la meva ment esvalotada. A continuació, escullo amb entusiasme la recepta, deixo tots els ingredients ordenadament sobre la taula, i vaig a fer la meva ronda matinera per comprar allò que em falta.
– Bon dia, senyora Matilda! Què serà avui?
– Vull les taronges més fresques que tinguis!
– Ja sap que aquí sempre tenim el millor! Alguna cosa més?
– Avui no, vaig molt ben servida. Ja li portaré un plat del que prepari perquè crec que em sorprendré fins i tot a mi mateixa!
– Moltíssimes gràcies. Ja li diré a la meva dona que guardi gana!
Després de voltar una mica i de meravellar-me dels arbres i del riu que travessa el poble, torno a casa per acabar de preparar el plat del dia.
Però… sorpresa!, la meitat dels ingredients han desaparegut! I ja és massa tard per tornar a anar al poble. Ja fa més d’una setmana que succeeix aquest mateix incident. Potser és cert que hauria de canviar l’hàbit de deixar-ho tot sobre la taula, però sóc una dona de costums i m’agradaria poder confiar dins la meva pròpia casa.
Crido els dos mixets perquè vinguin. El blanc apareix de seguida mentre que el negre l’he d’empaitar una mica. Em miren amb cara de no haver trencat mai un plat.
– Quin de vosaltres s’ha menjat els ingredients?
No sé per què em molesto a fer aquesta pregunta, sincerament, mai n’he obtingut una resposta clara. Així que vaig a buscar algunes proves que m’ajudin a descobrir el culpable. De seguida, veig que al coixinet on dorm el mixet negre hi ha una llauna de tonyina buida (i val a dir que ben neta!). Així que arribo a la conclusió que ha estat cosa del mixet negre, no n’hi ha cap dubte! Mentre crido el mixet i el renyo, veig una cosa desconcertant: el mixet blanc acaba de jaure sobre el coixinet incriminatori.
Aixi que, després d’explicar-vos el meu dilema, us demano la vostra opinió:
– Vosaltres qui penseu que va ser?

Mònica GIMENO COMA
Tallers literaris
Universitat de Vic, març de 2011

TOT ÉS QÜESTIÓ DE SUPERSTICIONS

Una cosa era certa: que el mixet blanc no hi tenia res a veure; allò era cosa del mixet negre. Aquell matí d’estiu em sentia eufòric: feia un dia preciós i calorós i havia quedat amb la Raquel per passejar per la platja de Bristol. No era la primera vegada que ens vèiem, però sí la primera que sortíem sols sense tot el grupet d’amics.

La vaig conèixer farà dues setmanetes, quan l’Aina me la va present

ar en aquella festa del poble. És una noia guapa, divertida, humil, intel·ligent... En resum, la dona de la meva vida, la meva mitja taronja, o com es digui actualment. (Ella em fa sentir joiós i desitjós, exactament igual que se sent un nen quan experimenta la seva primera trobada amb el meravellós i alhora malvat amor).
Doncs, com estava dient, em sentia nerviós, excitat... I si no li agrado prou? I si es cansa de mi? I si no estic a la seva altura?...
–No puc ser tan negatiu, si no encara cridaré el mal temps! –em vaig dir a mi mateix, intentant convèncer-me amb un copet al cap.
El rellotge marcava les nou del matí: encara em quedava mitja horeta per acabar d’esmorzar i pentinar-me.
Vaig engegar la ràdio i vaig posar-me a fer una cafetera i un entrepà de pernil i formatge. En Dex va venir corrents perquè li’n donés un tallet. És el meu preciós mixet, és blanc i té les potes de color marró clar.
Quan tenia la tassa preparada de cafè, va entrar un mixet negre tot nerviós i em va donar tal ensurt que la tassa i el cafè em van caure a sobre, deixant-me la roba tacada i la pell cremada. La tassa, per la seva banda, es va partir en mil bocinets de porcellana, impossible d’arreglar.
–Però què fas? És la meva tassa preferida, gatot dolent! –vaig cridar-li amb totes les meves forces.
El mixet negre em mirava sense entendre res i sense apartar la vista del pernil, és clar. Al veure’l en Dex va venir corrents per conèixer el desconegut infiltrat que es volia menjar el seu trosset de pernil dolç. El mixet negre era més gros, vell i pelut que en Dex, i tenia el pèl negre i brillant com el carbó. La veritat és que era força bonic, però mai m’han agradat els gats negres; trobo que porten mala sort allà on van, i avui no en vull pas de mala sort!
Vaig intentar fer-lo fora obrint la finestra de bat a bat i assenyalant-li amb la mà la sortida, però res, el mixet no volia marxar. De cop i volta es va tirar sobre una galleda que contenia pintura vermella –acabava de pintar les parets del menjador. Es va començar a escampar per tot el terra de la cuina fins arribar-me a les vambes noves de cuir.
–Fantàstic! Aquest gat ja m’està portant massa problemes! –vaig rondinar.
Al tacar-se de vermell, en Dex es va esgarrifar tant que va començar a perseguir el seu rival per tota la casa. En cosa de cinc minuts m’havien redecorat la casa: tot de petjades de gat vermelles per terra i parets, plomes dels coixins per l’aire, gerros trencats, cortines esgarrapades, etc.
Tot just faltaven tres minuts perquè arribés la Raquel i tenia la casa destrossada, pintada i plena de pèls felins. Vaig intentar posar pau entre ambdues bestioles, però res, era inútil, l’única cosa que vaig aconseguir va ser caure rodó a terra, embrutant els meus texans pirates i la meva camisa blau cel.
–Això sí que no! Maleït animal! Aquesta me la pagaràs! –vaig dir indignat i trist alhora–. Aaaaah! I ara què faig! Ha de venir la Raquel en breus instants... –vaig pensar, buscant una solució a tot aquell caos.
Ràpidament vaig començar a netejar aquella selva de casa. Les gotes de suor em regalimaven per les galtes i el front, i cada vegada em sentia més i més brut.
Tot seguit vaig rebre una inesperada trucada. Era la Raquel, dient-me que s’ho havia pensat millor i no volia quedar. El món em va caure al damunt; em sentia trist, dolgut i enganyat. Per què? Per què a mi? Què he fet per merèixer tot això? Ja és mala sort, ja!
–És culpa teva! Tu t’has endut la meva sort! Tuuuuuuuuu...! Torna-me-la ara mateix, torna’m la Raquel... –vaig implorar neguitós. Però el culpable feia cara de no saber res, de “no haver trencat mai cap plat”...
Jo estava convençut que el mixet negre era el causant de tot, aquella mala bèstia m’ha arruïnat la vida amb la seva aparició...
És possible que el gat portés mala sort? Que fos el causant de tot aquest terrabastall? Vosaltres qui penseu que va ser?

Meritxell RIBAS i GRÈBOL
Magisteri d’Educació Primària (A)
Universitat de Vic, març de 2011