UN BON JUTGE, de Cinta Gonzalez

UN BON JUTGE, de Cinta Gonzalez

Hi havia una vegada una taula molt ben parada. Faltava poc per al dinar de Nadal, i tal com toca i mana el protocol, tot estava perfectament al seu lloc. Els plats ben arrenglerats a una banda i a l'altra de la taula, els fondos a sobre dels plans; els gots col·locats amb precisió al davant dels plats amb les copes de vi i de cava al costat; els ganivets amb la serra cap al plat, les forquilles amb les puntes amunt, les culleres també cap per amunt, uns a la dreta i els altres a l'esquerra dels plats; les culleretes de postres entre el got i el plat en posició horitzontal, i els tovallons amb un plec sofisticat damunt del plat fondo. Al mig de la taula, un magnífic centre de Nadal amb pinyes platejades i dues espelmes a punt de ser enceses. Passejant pel menjador tot això és el que es podia veure. Però… si t'acostaves a la taula, de seguida t'adonaves que no tot era tan bonic com semblava. Quietes i ben posades al seu lloc, no paraven de discutir les culleres amb les forquilles.

El problema ja venia de feia temps. I, tot i que la resta de coberts ho havien intentat de totes totes, no hi havia manera que les forquilles i les culleres s'entenguessin: totes dues asseguraven ser les que millor se'n sortien amb el tracte amb les viandes. Per mirar de desencallar el tema, van decidir que les unes i les altres es buscarien una representant per intentar arribar a una entesa. Vaja, una delegada. La primera trobada no va durar ni un minut, de seguida es van discutir i cadascuna va marxar cap al seu espai del calaix amb les altres companyes. La segona no va ser gaire més reeixida. Havien decidit aplaçar el tema fins després de Nadal, que és una època de molta feina, però de cop i volta, amb la taula ben parada per al gran dinar, a la forquilla delegada no se li va acudir res més que, amb veu ben alta i com si recités el poema de Nadal, cridar als quatre vents: «Som les forquilles qui millor traça tenim amb les viandes!» Amb un aire molt fatxenda, no va tardar gaire a contestar-li la cullera: «És que mira que en sou de presumides les forquilles!» I culleres i forquilles van començar a discutir. Les dues bandes tenien les seves bones raons. Les forquilles argumentaven que, a diferència de les culleres, elles podien punxar i xafar les patates. Les culleres responien que molt bé, però que amb els forats entre les puntes, les forquilles amb la sopa no hi tenien ben res a fer. Quin guirigall! I els convidats a punt d'arribar!

Una cullera i una forquilla, que s'ho miraven sense entrar en raons i veient la immediatesa del desastre, van proposar avisar amb urgència el jutge de pau dels coberts, el ganivet del pa, que des del seu calaix privilegiat de la cuina no s'havia assabentat de l'enrenou. Amb la solemnitat que el caracteritza, el jutge ganivet es va escoltar les dues parts amb paciència i sense dubtar ni un moment va emetre el veredicte: «No hi ha culpables, ni innocents. Totes dues teniu la raó. És evident que el que fa una no ho pot fer l'altra». El jutge va quedar com un senyor, i davant de tan solemne afirmació les culleres i les forquilles van donar el tema per tancat. El dinar de Nadal, tot un èxit un altre any! I vet aquí un got, i vet aquí un plat, aquest conte ja s'ha acabat.

A partir del poema "Un bon jutge" de Joana Raspall

UN BON JUTGE

***

(a partir del poema "Un bon jutge" de Joana Raspall)

Hi havia una vegada, en el país dels coberts, dues veïnes que sempre estaven discutint.

L’una era la Forquilla, llarga, alta, seca i amb quatre puntes afilades al cap. L’altra era la Cullera, alta, més plena i amb una copa al cap. Totes dues tenien la necessitat de saber quina era millor, quina servia més per menjar.

La Forquilla sempre deia que era més bona aixafant patates i punxant els aliments. La Cullera es defensava dient que ella podia remenar les olles i pescar la sopa.

Cansades de barallar-se, van anar a buscar un àrbitre, el senyor Ganivet, perquè valorés quina de les dues era millor per menjar.

El ganivet, després d’escoltar-les, els va fer veure que totes dues tenien raó. Cada una és diferent, té unes característiques i habilitats que fan que siguin úniques i especials.

El Ganivet els va explicar que els aliments són variats i que gràcies a la Forquilla i a la Cullera ens els podem menjar tots... perquè... Com ho faríem per menjar flams si no hi hagués coberts com les Culleres? I com ho faríem per menjar espaguetis si no hi hagués coberts com les Forquilles?

Les dues veïnes es van adonar que juntes es complementaven perfectament i que podien aconseguir donar de menjar a tothom! Així que des d’aquell dia anaven sempre juntes cap a la taula!

Cristina Torrents

***Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 44.

Les aventures d’en Joan Esquenadret

(a partir dels poemes "Els homes més", "El país del ní" i "El país sense son" de Gianni Rodari - Albert Jané)

Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré; si l'escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà.

Fa molts i molts anys vaig conèixer un personatge ben curiós que responia al nom de Joan Esquenadret. Era un jove molt inquiet, amb pocs calés però amb moltes ganes de veure món i de conèixer noves cultures i tradicions. Un dia, mentre estava mirant el cel i cavil·lant sobre tot allò que desitjava fer, va decidir fer un cop de cap i emprendre el seu propi viatge. Després de molt pensar per on podia començar la seva expedició, va decidir que potser seria més interessant viatjar sense rumb i així va ser. Després de dies caminant, un bon dia va arribar al país dels homes més. Només posar un peu en aquell indret, en Joan Esquenadret ja va ensumar-se que aquella gent tenia alguna cosa que no rutllava... cada persona amb la qual topava d’aquella ciutat li deia que era el campió del món d’alguna especialitat. Primer de tot es va assabentar que l’alcalde era el més magre del món, el secretari el més ruc i el jutge el més brut! Però no us penseu que va quedar així la cosa… també va topar amb el més ric, el més gandul, el més alt i el més baixet, el més pobre i el seu fill, el més pobret. El més llest, el més tanoca, el més fluix, el més valent, el més ràpid, el més lleig, el més boig i el més dolent.

–I on teniu el més bo? –va dir en Joan una mica cansat de tanta perfecció i de tant campió. I vet aquí que aquest no el va trobar ja que al ser tan bo, ni ell mateix ho devia saber.

Com que ja es feia una idea de com era la gent del país del més, va pensar que era hora de marxar d’allí  i sense pensar-s’ho dues vegades va tornar a fer camí.  I camina que caminaràs, al cap d’uns dies va arribar a l’estrany país del ní. Amb un cop d’ull en va tenir prou per veure que aquella gent no feia mai gaire enrenou. Tots els seus habitants, ja fossin petits o grans, estaven plens de por i mai deien ni sí ni no. En Joan, ben encuriosit amb les contestes que rebia, a cada persona a la qual trobava li preguntava alguna cosa, fos el que fos, per veure què li responien:

–Que voleu menjar peix?

–Ní.

–Que voleu menjar carn?

–Ní.

–No voleu pas la pau?

–Ní.

–Preferiu la guerra?

–Ní.

–Digueu-me doncs, si més no, si us agrada viure aquí!

I ah que no sabeu què li van contestar al pobre Joan? Doncs sí, heu encertat, tot abaixant les parpelles li van dir altra vegada ní! Cansat d’aquella raça d’indecisos i de sentir sempre la mateixa cantarella en Joan va decidir que ja en tenia prou i que a un país tan insuls li deia tres vegades no. Va tornar a engegar el seu camí, una mica cansat de tanta passivitat, i arran del capvespre va arribar, mig adormit, a la terra sense son. I quina sorpresa va tenir el pobre Joan quan va veure que aquesta gent no sabien què era un llit! No el feien servir perquè no dormien ni de dia ni de nit! Aquell país semblava un formiguer: tots els seus habitants corrien sempre amunt i avall, bellugant-se sense parar i en perpetu moviment, sense gens ni mica de temps per descansar ni reposar. I us preguntareu, tenen temps per divertir-se si no paren ni un moment? Doncs sí, treballaven però també trobaven temps per xerrar i fer xerinola i si no tenien res a fer ballaven una farandola! Però sabeu què és el que més va sorprendre a en Joan? Que les mares no cantaven cançons de bressol als seus infants! Quan la mandra arribava a les parpelles dels menuts, les mares els deien “Alça’t, reiet de la mare!” i ells s’aixecaven sense ets ni uts. Tot i que aquest país li va semblar molt bé, el seu cos ja feia figa i va decidir fer una becaina ajaçat al sofà enmig de tot aquell enrenou abans de tornar a emprendre el seu camí.

I us penseu que va parar de viatjar en Joan? Doncs és clar que no! Encara volta per tots els països, descobrint noves cultures i  meravellant-se de cada troballa que fa. Així que estigueu atents: si aneu caminant pel vostre poble, barri o ciutat i veieu un jove amb un jersei ratllat, baix i eixelebrat pregunteu-li com es diu, potser respon al nom de Joan Esquenadret, el noi més viu i inquiet que conec.

I catacric-catacrac, conte acabat!

Alba Pujadas Parera

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 390-392.

Un caràcter pacífic

***

(a partir del poema "Un caràcter pacífic" de Gianni Rodari - Joan Armangué)

Una vegada hi havia un home que anava pel món amb un somriure a la boca. Havia decidit que si alguna vegada algú el molestava o el feia enfadar, es giraria i li contestaria amb un somriure. Així era l’Alegret Corcontent, que treballava de fuster en un petit poble situat en una vall del Pirineu francès.

Al nostre protagonista el coneixia tothom perquè era el fuster del poble, l’únic fuster d’aquell poble i dels pobles del voltant, per tant, tenia la feina assegurada. Com us el podria descriure? Doncs bé, l’Alegret era el noi més trempat, simpàtic i eixerit que us pugueu imaginar. Quan algun veí estava trist, l’anava a veure, quan un cosí seu tenia problemes, pensava en l’Alegret, quan el seu germà no sabia com sortir-se’n, el trucava... no sabien com s’ho feia, però sempre, sempre, sempre, sempre, estava content. I no només era trempat i panxacontent, també era amable, cordial i educat amb tothom; mai tenia problemes amb ningú i no tenia cap ni un enemic; tothom s’estimava l’Alegret.

El que va passar va ser que un dia l’Alegret es va creuar amb un amic una mica xulesc i prepotent, un d’aquells ganàpies que de tant en tant fan la guitza... Segur que en coneixeu algun, oi? Doncs fidel al seu mètode per afrontar els mals presagis, l’Alegret es va girar i se’l va mirar amb un somriure.

–Te’n rius de mi? –va etzibar el ganàpia. Però l’Alegret, l’únic que va fer, va ser seguir el seu mètode: mirar-se’l amb una gran rialla a la boca. –No m’agrada que se’n riguin de mi! Ningú se’n riu de mi! - va cridar aquell homenot. En veure que l’Alegret no deia res, el ganàpia li va dir –Tu deus ser l’Alegret Corcontent, ja he sentit parlar de tu, ets el que mai t’enfades, oi? –va dir en un to bastant burlesc. –Et proposo un repte Alegret.

–Jo no accepto reptes, ni em fico amb ningú. –va dir el nostre amic en un to molt tranquil, i amb el seu enorme somriure d’orella a orella.

–Aquest segur que l’acceptes panxacontent, escolta’m bé. Jo sóc en Pallús Gamarús, segur que has sentit parlar de mi.– L’Alegret se l’escoltava atentament, sempre amb un somriure, ja ho sabeu. En Pallús Gamarús va continuar: –Sóc l’home més ric d’aquestes contrades, tinc tants diners que podria construir cinquanta escoles, vuitanta hospitals i cent edificis de vint plantes cada un. Si acceptes el meu repte, et prometo que construiré l’Escola de la Felicitat. Vaig sentir fa uns anys que era un projecte que tenies al cap però et faltaven diners, i no vas poder fer-ho. Et prometo donar-te tots els diners que necessitis per aconseguir-ho.

El nostre protagonista se l’escoltava una mica bocabadat.

–Si acceptes i superes el repte, si és cert que mai t’enfades i res t’irrita, tindràs els diners. Però si perds, m’hauràs d’explicar amb pèls i senyals el teu secret; m’hauràs de dir com t’ho fas per no enfadar-te mai.

–D’acord, acceptaré el repte perquè és per una bona causa. Vull fer l’Escola de la Felicitat i vull explicar i ensenyar a tothom com ser feliç, petits i grans. Quin és aquest repte que em proposes bon amic? –va dir l’Alegret amb la seva meravellosa rialla.

El repte que en Pallús va proposar al nostre amic va ser que, durant una setmana sencera, l’empaitaria i el molestaria sense parar i, si aconseguia no enfadar-se durant tota la setmana, tindria els diners.

Qualsevol persona normal s’hauria enfadat molt amb tot el que va haver de suportar l’Alegret. Quan anava a l’autobús, en Pallús s’asseia a la seva vora i ocupava gairebé els dos seients, deixant-li molt poc espai; cada migdia, mentre l’Alegret feia una becaina després de dinar, aquell ganàpia es posava sota la finestra que donava a l’habitació del nostre amic i cridava i cantava; cada nit el trucava al timbre de casa i també al telèfon per no deixar-lo en pau; el nostre amic era fuster, ja ho sabeu, doncs en Pallús Gamarús cada dia anava unes quantes vegades al taller per fer-li encàrrecs, l’Alegret ho feia però al cap d’unes hores aquell homenot hi tornava i li feia canviar el projecte; i així constantment. Durant tota la setmana en Pallús li va fer les mil i una a l’Alegret però aquest, fidel al seu tarannà, no es va enfadar mai. Per tant, va aconseguir els diners per poder construir l’Escola de la Felicitat. Si un dia aneu al poble de l’Alegret Corcontent podeu visitar l’escola.

I bé, com que l’Alegret Corcontent va superar el repte d’en Pallús Gamarús, vosaltres us heu quedat sense saber quin és el seu secret; però no patiu, us el diré jo, pareu bé les orelles. El secret de l’Alegret Corcontent és ben senzill, consisteix en una sola paraula: ell s’irita sempre amb una sola “r”. Així ningú s’empipa, ningú no s’enrabia. Gràcies a un error d’ortografia al seu costat es viu en pau i amb alegria.

Marina Farràs Trilla 

***Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 196.

En Pere sense por

***

(a partir del poema "En Pere sense por" de Núria Albó)


Hi havia una vegada un nen que es deia Pere que somiava cada dia a saber què era la por. Ell no l’havia vist mai i, per tant, tenia curiositat per veure com era. No sabia si era bona o dolenta, si era bèstia o persona, si era blava o vermella, si reia o feia ganyotes, però ell sabia que existia. Un bon dia es va trobar en Marc, un amic seu i li va demanar si sabia com era la por. En Marc, sorprès per la pregunta, es va quedar una estona pensant i li va acabar dient que ell tampoc l’havia vist mai però que creia que era blanca i bona. En Pere no estava gaire convençut de la resposta del seu amic i, anant de camí cap a casa seva, es va trobar amb en Pau, el seu cosí, i li va fer la mateixa pregunta. En Pau assegurava haver vist la por un dia mentre dormia i la descrivia com una persona dolenta. Tot i així, en Pere seguia sense estar convençut ja que va pensar que quan dorms somies i que els somnis no són reals. Per tant, va veure que l’opinió del seu cosí era tan respectable com les altres però que no li deixava clara la imatge de la por. És per això que quan va arribar a casa es va trobar amb la seva mare fent el dinar, li va fer un petó i li va demanar a veure com era realment la por, ja que havia sentit diverses opinions però cap l’acabava de convèncer. La seva mare li va respondre que la por no era ni bona ni dolenta, ni bèstia ni persona, ni blava ni vermella, ni reia ni feia ganyotes, sinó que era tal com cada un la volia veure. Cada persona té una percepció diferent de les coses i és per això que tu, fill meu, t’has de crear la teva pròpia imatge de la por. Potser mai arribaràs a veure-la però, segurament, al llarg de la teva vida la sentiràs moltes vegades. És per això que l’únic que t’ha de preocupar és aprendre a vèncer-la, aprendre a ser més fort que ella.

Elena Basagaña

***Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 208.

Enratolinamentat

***

(a partir del poema "L'ordinador" de Joana Raspall)

El xicot espavilat va entrar una mica esverat a l’aula d’informàtica. En asseure’s ja tenia ben clar el que volia fer. Amb les fantàstiques eines de l’ordinador dibuixaria el Gat amb Botes. La mestra els havia dit que dibuixessin un personatge literari i ell ja l’havia triat. El gat, amb capa vermella, l’espasa desenfundada, un enorme barret coronat amb una ploma de colors i unes botes altes i magnífiques de pell marró.

Va posar-se a treballar immediatament.

Però al cap de pocs segons ja es començava a posar nerviós. El ratolí de l’ordinador no anava del tot bé. Li demanava que dibuixes una bota i dibuixava un mitjó. Li demanava que ho pintés tot de blau i desapareixia el barret. Clicava i clicava desesperat intentant fer anar el llapis virtual cap aquí i cap allà, però el llapis anava cap allà i cap aquí.

Va avisar la mestra i se’n va queixar.

–Aquest ordinador no va bé! –va dir.– No dibuixa el que jo vull i a vegades s’apaga la pantalla!

La mestra va revisar tot l’aparell. Les connexions i el ratolí. El cable i la pantalla i va arribar a la conclusió que tot estava correcte.

–Tingues paciència, xicot. –va fer al nano.– A vegades vols córrer massa i no dónes temps a l’ordinador a pensar.

El xicot va callar però va pensar per dintre que la mestra no en tenia ni idea. Ell era un expert en el dibuix per ordinador! Què carai havia de ser culpa seva!. Segur que la carraca d’ordinador que tenia davant no valia per a res! I mentre aquests pensaments l’ocupaven havia deixat abandonat el ratolí. Però semblava que el cursor es movia sol per la pantalla...! dibuixant el que semblaven uns ulls ben oberts...! i una boca espavilada que es va obrir i...

–Hola xicot espavilat! –va dir l’ordinador.– Sóc el ratolí!

El noi va quedar de pedra.

–I com que sóc un ratolí no puc pas deixar que amb mi dibuixis un gat. I menys un Gat espavilat com el Gat amb Botes, que vés a saber què em podria arribar a fer!

El noi, encara mig al·lucinat, va afinar a respondre:

–Però llavors, com puc fer la feina de classe si no puc dibuixar el Gat amb Botes? Em castigaran! –va somicar el nen– o pitjor, em posaran mala nota!

El ratolí, que ja entenia què passava, va proposar:

–Mira xicot –amb veu conciliadora–. Ja sé què farem. Tu dibuixa Sherlock Holmes, Philleas Fogg o Tintín i jo t’ajudaré a fer-los perfectes.

–Què? –va exclamar el noi.– Jo no vull dibuixar vells anglesos ni joves francesos. Vull el meu Gat amb Botes!

L’ordinador, tossut, va seguir fent la guitza al xicot tota la tarda fins que el noi va prendre una decisió. Deixaria l’ordinador i faria el dibuix amb mètodes tradicionals: llapis i paper.

Miquel Aguilar

*** Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 255.

Una reflexió sobre la vida

La vida és un viatge, com una aventura que acaba de començar.
   La filla li deia a la mare que l'ajudés, ja que no volia fer tard. La nena, impacient, volia que els pares s'afanyessin per por de perdre el tren de la vida; podríem dir que una oportunitat, quelcom que ve de cop, sense avisar. Per això, la nena demana ajuda a la seva mare per a fer les maletes, ja que no ha tingut temps abans.

   Aquest tren, aquesta oportunitat, només passa i se'n va, ja que no depèn ni de la nena ni dels pares, sinó més aviat d'una força externa a ells. El tren no l'espera, ja que ella no té control sobre aquesta oportunitat i, per tant, haurà d'afanyar-se ja que no recau en la seva responsabilitat d’aturar aquest tren. Per aquest fet, tampoc no té retorn. Si, finalment, resulta ser una oportunitat bona, de la qual es pugui treure profit i que aporti quelcom positiu, serà un viatge d'anada bo. Per contra, si acaba sent una oportunitat que, pels factors que siguin, no resulti ser bona, no es pot tornar enrere ja que no es pot viatjar cap al passat.

   Quants cops hem fet una bogeria que amb prou feines ens ho hem pensat dues vegades? Doncs bé, aquest és el tren del qual parla la nena, que acaba dient que, passi el que passi, serà sempre el tresor de la seva mare.

  

 Cap canvi de situació o de context, sigui bo o dolent, podrà afectar mai a tot allò més important i prioritari com és l'amor d'una mare.

   Així doncs, Eva Dénia fa una comparació amb la vida mateixa, endinsant-se a l'elecció que ha de fer una persona, en aquest cas la nena, quan se li presenten oportunitats davant i al canvi posterior que poden arribar a fer sobre un mateix.

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 165.

Laura Santiveri

Un diàleg, de poema a conte

Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 36. 

   Una tarda l’Arnau i la Laia estaven en  un parc observant com jugaven uns nens. Els nens anaven rient mentre tocaven parts de la seva cara. L’Arnau i la Laia que no feien res més que observar el parc, van decidir jugar a descriure’s ells mateixos.

   La Laia va dir:

   –Arnau, com creus que tinc el cap?

   –Doncs..., jo diria com un cabàs, vaja.

   –I el meu nas?

   –Ai! Doncs Laia, a mi em sembla que és normal, no?

   La Laia, al veure que el seu amic no posava molt interès a l'hora de contestar, li va dir:

   –Mira, Arnau! Com que no ho fas amb moltes ganes, ara et diré jo com et veig, d'acord?

   –Tu, Arnau, tens dos ulls molt molt grans i brillants i, a sobre, les celles. I la teva cara? Ai, la teva cara! Una miqueta rodoneta, eh? Va! Ara jo t’he dit moltes coses, eh! Així que, Arnau, digues-me tu alguna cosa meva, no? –va dir la Laia amb veu una mica trista.

   –Laia, doncs, tu tens una cara així com una coqueta d’aquelles tan bones que fa la meva iaia. Ah! I saps què et diré també? Doncs que els teus cabells són castanys però també els portes molts desgavellats i cada un va a la seva.

   Jugant, jugant els dos amics van veure que, tot i que cadascú té les mateixes parts al cap, entre ells tenien les seves peculiaritats.

Angela Soteras

La "Cançó del cargol enamorat" explicada

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 157.


El  cargol està molt enamorat de la lluna, tant que fins i tot l’amor li provoca mal de panxa, i s’ha de cargolar com una escarola per intentar que li passi. –Qui sap si la lluna voldria el meu cor? –es pregunta el cargol. El pobre cargol dubta de si el seu amor serà correspost i, com tot enamorat, té un cor totalment entregat.

Eva Pons

La història de la campaneta

  

   Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 115.

   Conec una campana i una campaneta, de la mateixa família però una més petita. La campana fa un soroll més greu “nang, nang”, en canvi la campaneta al ser més menudeta fa un soroll més agut com ara “ning, ning”.

   On es troba la campana? En un parc, en una farmàcia, en un terrat..., no! A dalt del campanar! És la que toca les hores perquè el poble estigui situat.

   Quin és l’hàbitat de la campaneta? En un jardí, en una perfumeria, a la botiga del pa..., no! A l’escola està! La mestra és la que la toca perquè els nens ja saben que és l’hora de plegar! El seu “ning, ning” és tan alegre que fa ganes de saltar, ballar, cridar, cantar...

   Després d’escoltar la campaneta tots els nens corren i corren i corren tot menjant el berenar que els duen les mares a la sortida de l’escola i que pot ser una pera, una altra fruita o, fins i tot, un bocinet de pa.
   Arribats a la plaça de l’església jugaran a bales, a fet i amagar i, fins i tot, al “veig, veig”.
  –Veig, veig... una campana a dalt del campanar, que sembla la mare de la campaneta que té la mestra per tocar.
   Quan fosqueja i ja fa fresca, se’n van tots cap a casa a sopar i a dormir fins l’endemà que els desperti la campana d’allà a dalt del campanar.

Laura Quicios

La llegenda dels "Pingüins en el pol equivocat"

  

Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 62-64.

   Fa molt de temps, en un país tan llunyà que costa d’imaginar, hi vivia la reina de les Neus.

   Aquesta, un dia, va decidir organitzar un convit en el seu plau de gel. Com que volia que fos una gran festa, hi va invitar a tota la colla de pingüins.
   No us podeu imaginar la il·lusió que els va fer als pingüins que la reina de les Neus els invités, i per això varen treure els seus millors vestits: una camisa blanca i una jaqueta negra amb una gran cua partida en dos.
   Quan tots ja estaven a punt per marxar, el pingüí que duia l’adreça, escrita en una volva de neu, enllustrant-se les sabates, la va trepitjar sense voler, amb tanta mala sort que se n'ha esborrat un tros, precisament on estava apuntat el pol. Mare de Déu, quin desastre! Ara els pingüins no saben a quin pol han d’anar, si al sud o al nord.
   El pare pingüí ha decidit jugar-s’ho a cara o creu amb la moneda més brillant de tot el poblat, i suposo que us podeu imaginar què va passar, no? Per si no us ho podeu imaginar, us diré que es van equivocar de pol.
   Al veure que els pingüins no arribaven, la reina de les Neus es va enfadar molt. Mai un grup tan gran l’havia deixat plantada; va decidir enviar els óssos blancs perquè els vigilessin i no tornessin mai més per allà.
   I bé, ara ja sabeu per què no hi ha pingüins en un pol i, si els voleu trobar, no aneu mai cap al nord.

Judit Suñer

Una descripció: "La casa vella"

 

    Visc en un carrer alegre, ple de colors i flors, però hi ressalta una vella casa, més menuda que les altres. És fosca i està envoltada d’unes finestres sempre tancades i repintades de verd, un verd trist que dóna a la casa un aspecte misteriós. Damunt les teules gastades hi prenen el sol uns gats negres, amb uns ulls intensos, profunds, brillants. El corral s’ha envaït per una figuera salvatge i espessa.

     Algunes veus diuen que hi vivia una vella amb la pell de carabassa. També diuen que fa molt que ningú passa per la porta. En canvi, en el balcó rovinós, desgastat i rovellat, de la vella casa, en un gerro mig trencat, un gerani esparracat i florit aguaita el cap orgullós i dóna a la casa un toc d'alegria i color com a la resta del meu carrer.

Anna Quinquilla


Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 83.

Les "Obligacions", de vers a prosa

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 28.

     Després de passar-me vuit hores seguides escalfant la cadira i escoltant les lliçons dels meus mestres, per fi ha arribat l’hora de poder sortir de l’escola. Estic cansat i tinc ganes d’esbargir-me. Me’n vaig a casa meva i començo a jugar. Però de seguida m’he de posar a fer els deures perquè demà no em tornin a castigar sense pati; les hores passen i la mare encara no m’ha cridat per sopar. Miro a l’agenda tots els deures que he de fer: de llengua els exercicis de promoms i articles; de matemàtiques, problemes de geometria; de geografia, els rius i muntanyes d’Europa (i estudiar!), perquè els he de saber situar damunt el mapa, de ciències naturals, el llistat de planetes sencer i ordenat. Miro el rellotge i veig que ja ha passat massa temps. Pregunto a la mare si ja té preparat el sopar, però em contesta que no. Suplico que s’acabi el dia d’una vegada per totes. La panxa es remou de la gana que tinc i em comença a fer un mal de cap horrorós. Sento que al final explotaré de tants deures i de tant estudiar!

Albert Pagès

"Pa amb tomàquet" en prosa

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 48.

   Fa molt i molt de temps, Déu (que tot ho decidia) va triar que nosaltres seríem catalans. Sabeu per què ho va fer? Doncs, ni més ni menys, perquè poguéssim gaudir d’un menjar suculent: un bon pa amb tomàquet, amb un raget d’oli i, si volem, una mica de sal per augmentar-li el gust. A més a més, perquè aquest àpat sigui excel·lent, el pa ha de ser de pagès i el tomàquet ben madur, però, compte, sense passar-nos!
   Sabeu què més va donar-nos Déu (que tot ho decideix) a nosaltres, els catalans? Un bon embotit: pernil o llonganissa per acompanyar i fer més bo el pa amb tomàquet. De tot això, diuen que la gent d’Osona, els osonencs, en sabem molt i hi tenim molta traça.
   A part de tot el menjar, Déu (que tot ho decideix) també va donar-nos una última cosa molt i molt important: bons amics a la taula, per gaudir de l’àpat tots junts, en companyia, mentre xerrem i conversem, que això sol fer despertar sempre la gana.
   No ho oblideu mai: el menjar, i sobretot el pa amb tomàquet, és més bo i més saludable si el compartim amb la nostra gent.

Sandra Raya Tió

"Els contacontes": de poema a prosa

   Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007.

  

   Fa molts i molts anys que existeix un ofici molt bonic: se’n diu contacontes!

   Aquestes persones són uns grans mags: són els qui s’encarreguen de dir “Vet aquí una vegada...”.

   Fan obrir les portes dels sentits; fan sortir tot un seguit de personatges: dracs, fades, bruixes, monstres, prínceps i princeses... tots aquells que més ens agraden, que ens espanten o que ens enamoren.

  L’única manera com ho fan és amb la seva veu i només necessiten la nostra atenció, que els escoltem i que tots junts en gaudim. Per tot això i molt més, diem que els contacontes són uns grans mags!

Georgina Riera

Un poema-reflexió: "Els dies"

Avui quan m’he llevat, he obert les persianes i feia un sol esplèndid. Tenia ganes de viure el dia d’avui i em preguntava com seria. Quan despertes, mai saps el que t’espera i com acabarà. Cada dia és un nou dia diferent i singular, de cap a peus nou de trinca, tot ell llest per estrenar.
   Al cap d’una estona, però, tenia por que el dia fos dolent com el d’ahir, fins que una amiga m’ha dit que el d’ahir, ahir es moria i ja mai més tornarà.

Aquest fet m’ha fet reflexionar i m’he adonat que no cal que em preocupi per coses passades, perquè ja no hi podem fer res. El passat és aquest i ja ningú el pot canviar.
   En acabar el dia pensava en el demà. Tornava a estar en aquells moments de confusió i preguntes, però, després d’adonar-me que no puc fer res per l’ahir, veig que tampoc puc fer res pel demà. Que demà vingui o no vingui el de demà ningú ho sap i, si ve, serà un nou dia amb altres ulls i altre nas, amb una boca distinta i un caminar diferent. No sé què m’espera demà i crec que tampoc ho vull saber, perquè m’agrada aquesta màgia de no saber el que ens espera a les pròximes vint-i-quatre hores.
   Cada dia és un nou dia, tot ell únic i especial. Així doncs, aprofitaré l’avui i viuré cada moment del dia com si fos l’últim.

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 341.

Sílvia Riera Balcells

De poesia a prosa, "Tinc una capseta plena de cançons..."

Hi havia una vegada una nena que estava envoltada de cançons. Les guardava pertot arreu: a dins d’una capseta, en el seu cor, en un bagul, en un armari... En tenia tantes, tantes, que no sabia exactament quantes! Fins i tot les cançons s’escapaven dels llocs on es trobaven. Però la nena va dir que si volíem tenir aquestes cançons havíem de fer certes accions: fer-li un gran petó, deslligar el cordill de la capseta, obrir l’armari i el bagul, etc.
   I sabeu què és el més bonic? Que aquesta nena deia que si volíem cantar aquestes cançons, totes, totes ens les donava!
   I vet aquí que la capseta s’obria i es tancava quan nosaltres volíem cantar.

Empar Pérez Aracil

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 186.

"La classe", un poema-una història

Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 42-43.

   Des que vaig arribar al poble només he sentit a parlar de l’escola. Tothom me n’explica anècdotes i coses extraordinàries, i en algunes ocasions, impossibles de creure. Així doncs, dimarts passat vaig decidir fer-hi cap a les cinc, quan tots els alumnes sortien amb una rialla d’orella a orella i els morros bruts.
   Entro directament a l’aula de quart i veig la pissarra de la classe: és de xocolata! I les cadires i les taules, de maduixa i nata! Surto de l’aula tot sorprès i m’endinso a la sala de mestres: les llibretes són de llima i els llapis de colors! Ara que no em veu ningú decideixo fer una mossegada: Hum! Quina delícia! Són de gustos molt variats!
   I el pati? Com deu ser el pati? Els arbres fan gust de caramel, i la tanca del col·legi, de galeta i mel. Això és increïble, potser sí que són certes les històries contades! Per últim, visito el poliesportiu mentre intento imaginar què hi trobaré a dins. Però el que més em sorprèn són les parets de torró i les teules de gelat. Ara veig clar tot el que m’explicaven, per això no és gens estrany que ningú vulgui marxar de l’escola, i entenc les rialles i les cares empastifades al sortir.
   De sobte una veu femenina em crida insistentment. Em costa reaccionar. Com? És a mi? M’he equivocat? Estic somiant? No pot ser, no m’ho crec! Només era un somni! Allò semblava l’escola d’en Peter Pan i ara hauré d’anar a la meva que és molt més insípida i menys dolça. Almenys si la mare em posés Donuts per esmorzar...

Marc Rodríguez Juanola