(a partir dels poemes "Els homes més", "El país del ní" i "El país sense son" de Gianni Rodari - Albert Jané)
Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré; si l'escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà.
Fa molts i molts anys vaig conèixer un personatge
ben curiós que responia al nom de Joan Esquenadret. Era un jove molt inquiet,
amb pocs calés però amb moltes ganes de veure món i de conèixer noves cultures
i tradicions. Un dia, mentre estava mirant el cel i cavil·lant sobre tot allò
que desitjava fer, va decidir fer un cop de cap i emprendre el seu propi
viatge. Després de molt pensar per on podia començar la seva expedició, va
decidir que potser seria més interessant viatjar sense rumb i així va ser.
Després de dies caminant, un bon dia va arribar al país dels homes més. Només
posar un peu en aquell indret, en Joan Esquenadret ja va ensumar-se que aquella
gent tenia alguna cosa que no rutllava... cada persona amb la qual topava
d’aquella ciutat li deia que era el campió del món d’alguna especialitat.
Primer de tot es va assabentar que l’alcalde era el més magre del món, el
secretari el més ruc i el jutge el més brut! Però no us penseu que va quedar
així la cosa… també va topar amb el més ric, el més gandul, el més alt i el més
baixet, el més pobre i el seu fill, el més pobret. El més llest, el més tanoca,
el més fluix, el més valent, el més ràpid, el més lleig, el més boig i el més
dolent.
–I on teniu el més bo? –va
dir en Joan una mica cansat de tanta perfecció i de tant campió. I vet aquí que
aquest no el va trobar ja que al ser tan bo, ni ell mateix ho devia saber.
Com que ja es feia una idea de com era la gent del
país del més, va pensar que era hora de marxar d’allí i sense pensar-s’ho dues vegades va tornar a
fer camí. I camina que caminaràs, al cap
d’uns dies va arribar a l’estrany país del ní. Amb un cop d’ull en va tenir
prou per veure que aquella gent no feia mai gaire enrenou. Tots els seus
habitants, ja fossin petits o grans, estaven plens de por i mai deien ni sí ni
no. En Joan, ben encuriosit amb les contestes que rebia, a cada persona a la qual
trobava li preguntava alguna cosa, fos el que fos, per veure què li responien:
–Que voleu menjar peix?
–Ní.
–Que voleu menjar carn?
–Ní.
–No voleu pas la pau?
–Ní.
–Preferiu la guerra?
–Ní.
–Digueu-me doncs, si més
no, si us agrada viure aquí!
I ah que no sabeu què li van contestar al pobre
Joan? Doncs sí, heu encertat, tot abaixant les parpelles li van dir altra
vegada ní! Cansat d’aquella raça d’indecisos i de sentir sempre la mateixa
cantarella en Joan va decidir que ja en tenia prou i que a un país tan insuls
li deia tres vegades no. Va tornar a engegar el seu camí, una mica cansat de
tanta passivitat, i arran del capvespre va arribar, mig adormit, a la terra
sense son. I quina sorpresa va tenir el pobre Joan quan va veure que aquesta
gent no sabien què era un llit! No el feien servir perquè no dormien ni de dia
ni de nit! Aquell país semblava un formiguer: tots els seus habitants corrien
sempre amunt i avall, bellugant-se sense parar i en perpetu moviment, sense
gens ni mica de temps per descansar ni reposar. I us preguntareu, tenen temps
per divertir-se si no paren ni un moment? Doncs sí, treballaven però també
trobaven temps per xerrar i fer xerinola i si no tenien res a fer ballaven una
farandola! Però sabeu què és el que més va sorprendre a en Joan? Que les mares
no cantaven cançons de bressol als seus infants! Quan la mandra arribava a les
parpelles dels menuts, les mares els deien “Alça’t, reiet de la mare!” i ells
s’aixecaven sense ets ni uts. Tot i que aquest país li va semblar molt bé, el
seu cos ja feia figa i va decidir fer una becaina ajaçat al sofà enmig de tot
aquell enrenou abans de tornar a emprendre el seu camí.
I us penseu que va parar de viatjar en Joan? Doncs
és clar que no! Encara volta per tots els països, descobrint noves cultures
i meravellant-se de cada troballa que
fa. Així que estigueu atents: si aneu caminant pel vostre poble, barri o ciutat
i veieu un jove amb un jersei ratllat, baix i eixelebrat pregunteu-li com es
diu, potser respon al nom de Joan Esquenadret, el noi més viu i inquiet que
conec. Alba Pujadas Parera
Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 390-392.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari