Un caràcter pacífic

***

(a partir del poema "Un caràcter pacífic" de Gianni Rodari - Joan Armangué)

Una vegada hi havia un home que anava pel món amb un somriure a la boca. Havia decidit que si alguna vegada algú el molestava o el feia enfadar, es giraria i li contestaria amb un somriure. Així era l’Alegret Corcontent, que treballava de fuster en un petit poble situat en una vall del Pirineu francès.

Al nostre protagonista el coneixia tothom perquè era el fuster del poble, l’únic fuster d’aquell poble i dels pobles del voltant, per tant, tenia la feina assegurada. Com us el podria descriure? Doncs bé, l’Alegret era el noi més trempat, simpàtic i eixerit que us pugueu imaginar. Quan algun veí estava trist, l’anava a veure, quan un cosí seu tenia problemes, pensava en l’Alegret, quan el seu germà no sabia com sortir-se’n, el trucava... no sabien com s’ho feia, però sempre, sempre, sempre, sempre, estava content. I no només era trempat i panxacontent, també era amable, cordial i educat amb tothom; mai tenia problemes amb ningú i no tenia cap ni un enemic; tothom s’estimava l’Alegret.

El que va passar va ser que un dia l’Alegret es va creuar amb un amic una mica xulesc i prepotent, un d’aquells ganàpies que de tant en tant fan la guitza... Segur que en coneixeu algun, oi? Doncs fidel al seu mètode per afrontar els mals presagis, l’Alegret es va girar i se’l va mirar amb un somriure.

–Te’n rius de mi? –va etzibar el ganàpia. Però l’Alegret, l’únic que va fer, va ser seguir el seu mètode: mirar-se’l amb una gran rialla a la boca. –No m’agrada que se’n riguin de mi! Ningú se’n riu de mi! - va cridar aquell homenot. En veure que l’Alegret no deia res, el ganàpia li va dir –Tu deus ser l’Alegret Corcontent, ja he sentit parlar de tu, ets el que mai t’enfades, oi? –va dir en un to bastant burlesc. –Et proposo un repte Alegret.

–Jo no accepto reptes, ni em fico amb ningú. –va dir el nostre amic en un to molt tranquil, i amb el seu enorme somriure d’orella a orella.

–Aquest segur que l’acceptes panxacontent, escolta’m bé. Jo sóc en Pallús Gamarús, segur que has sentit parlar de mi.– L’Alegret se l’escoltava atentament, sempre amb un somriure, ja ho sabeu. En Pallús Gamarús va continuar: –Sóc l’home més ric d’aquestes contrades, tinc tants diners que podria construir cinquanta escoles, vuitanta hospitals i cent edificis de vint plantes cada un. Si acceptes el meu repte, et prometo que construiré l’Escola de la Felicitat. Vaig sentir fa uns anys que era un projecte que tenies al cap però et faltaven diners, i no vas poder fer-ho. Et prometo donar-te tots els diners que necessitis per aconseguir-ho.

El nostre protagonista se l’escoltava una mica bocabadat.

–Si acceptes i superes el repte, si és cert que mai t’enfades i res t’irrita, tindràs els diners. Però si perds, m’hauràs d’explicar amb pèls i senyals el teu secret; m’hauràs de dir com t’ho fas per no enfadar-te mai.

–D’acord, acceptaré el repte perquè és per una bona causa. Vull fer l’Escola de la Felicitat i vull explicar i ensenyar a tothom com ser feliç, petits i grans. Quin és aquest repte que em proposes bon amic? –va dir l’Alegret amb la seva meravellosa rialla.

El repte que en Pallús va proposar al nostre amic va ser que, durant una setmana sencera, l’empaitaria i el molestaria sense parar i, si aconseguia no enfadar-se durant tota la setmana, tindria els diners.

Qualsevol persona normal s’hauria enfadat molt amb tot el que va haver de suportar l’Alegret. Quan anava a l’autobús, en Pallús s’asseia a la seva vora i ocupava gairebé els dos seients, deixant-li molt poc espai; cada migdia, mentre l’Alegret feia una becaina després de dinar, aquell ganàpia es posava sota la finestra que donava a l’habitació del nostre amic i cridava i cantava; cada nit el trucava al timbre de casa i també al telèfon per no deixar-lo en pau; el nostre amic era fuster, ja ho sabeu, doncs en Pallús Gamarús cada dia anava unes quantes vegades al taller per fer-li encàrrecs, l’Alegret ho feia però al cap d’unes hores aquell homenot hi tornava i li feia canviar el projecte; i així constantment. Durant tota la setmana en Pallús li va fer les mil i una a l’Alegret però aquest, fidel al seu tarannà, no es va enfadar mai. Per tant, va aconseguir els diners per poder construir l’Escola de la Felicitat. Si un dia aneu al poble de l’Alegret Corcontent podeu visitar l’escola.

I bé, com que l’Alegret Corcontent va superar el repte d’en Pallús Gamarús, vosaltres us heu quedat sense saber quin és el seu secret; però no patiu, us el diré jo, pareu bé les orelles. El secret de l’Alegret Corcontent és ben senzill, consisteix en una sola paraula: ell s’irita sempre amb una sola “r”. Així ningú s’empipa, ningú no s’enrabia. Gràcies a un error d’ortografia al seu costat es viu en pau i amb alegria.

Marina Farràs Trilla 

***Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 196.