Enratolinamentat

***

(a partir del poema "L'ordinador" de Joana Raspall)

El xicot espavilat va entrar una mica esverat a l’aula d’informàtica. En asseure’s ja tenia ben clar el que volia fer. Amb les fantàstiques eines de l’ordinador dibuixaria el Gat amb Botes. La mestra els havia dit que dibuixessin un personatge literari i ell ja l’havia triat. El gat, amb capa vermella, l’espasa desenfundada, un enorme barret coronat amb una ploma de colors i unes botes altes i magnífiques de pell marró.

Va posar-se a treballar immediatament.

Però al cap de pocs segons ja es començava a posar nerviós. El ratolí de l’ordinador no anava del tot bé. Li demanava que dibuixes una bota i dibuixava un mitjó. Li demanava que ho pintés tot de blau i desapareixia el barret. Clicava i clicava desesperat intentant fer anar el llapis virtual cap aquí i cap allà, però el llapis anava cap allà i cap aquí.

Va avisar la mestra i se’n va queixar.

–Aquest ordinador no va bé! –va dir.– No dibuixa el que jo vull i a vegades s’apaga la pantalla!

La mestra va revisar tot l’aparell. Les connexions i el ratolí. El cable i la pantalla i va arribar a la conclusió que tot estava correcte.

–Tingues paciència, xicot. –va fer al nano.– A vegades vols córrer massa i no dónes temps a l’ordinador a pensar.

El xicot va callar però va pensar per dintre que la mestra no en tenia ni idea. Ell era un expert en el dibuix per ordinador! Què carai havia de ser culpa seva!. Segur que la carraca d’ordinador que tenia davant no valia per a res! I mentre aquests pensaments l’ocupaven havia deixat abandonat el ratolí. Però semblava que el cursor es movia sol per la pantalla...! dibuixant el que semblaven uns ulls ben oberts...! i una boca espavilada que es va obrir i...

–Hola xicot espavilat! –va dir l’ordinador.– Sóc el ratolí!

El noi va quedar de pedra.

–I com que sóc un ratolí no puc pas deixar que amb mi dibuixis un gat. I menys un Gat espavilat com el Gat amb Botes, que vés a saber què em podria arribar a fer!

El noi, encara mig al·lucinat, va afinar a respondre:

–Però llavors, com puc fer la feina de classe si no puc dibuixar el Gat amb Botes? Em castigaran! –va somicar el nen– o pitjor, em posaran mala nota!

El ratolí, que ja entenia què passava, va proposar:

–Mira xicot –amb veu conciliadora–. Ja sé què farem. Tu dibuixa Sherlock Holmes, Philleas Fogg o Tintín i jo t’ajudaré a fer-los perfectes.

–Què? –va exclamar el noi.– Jo no vull dibuixar vells anglesos ni joves francesos. Vull el meu Gat amb Botes!

L’ordinador, tossut, va seguir fent la guitza al xicot tota la tarda fins que el noi va prendre una decisió. Deixaria l’ordinador i faria el dibuix amb mètodes tradicionals: llapis i paper.

Miquel Aguilar

*** Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 255.