La maduresa en la lectura

52. Molts lectors adults són lectors juvenils, en el sentit que aturen el seu desenvolupament lector en el moment en què un text presenta algunes dificultats d’interpretació, i davant de la pregunta que els donaria el pas a la maduresa, que és: ¿Vull fer un petit esforç per preocupar-me per la tècnica literària?, decideixen que no, que només accepten llegir llibres sense dificultats, i així aturen el seu desenvolupament com a lectors. En aquest sentit, totes les obres del gènere best-seller comercial són lectures juvenils. Si molts adults –pares i professors– mostren prevenció a l’hora de donar aquests llibres als joves és només per raons morals, no per raons de comprensió. La franja ampla de lectors que no accepten l’esforç d’accedir a nivells més alts de lectura se situa entre els 14 i els 99 anys.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 38.

   La majoria de lectors llegeixen llibres que no impliquin concentrar-se molt i que siguin de fàcil lectura per no perdre el fil narratiu. Això comporta que el text literari sigui proper a ells i que el vocabulari sigui entenedor. Tenint en compte aquests factors, i que el que més es ven són els best-seller, què porta que un lector esculli aquest tipus de gènere?
   En primer lloc, la majoria de la societat no està acostumada a llegir llibres que aportin riquesa intel·lectual. Em refereixo a llegir diferents tipus de textos literaris i, a més a més, que continguin un vocabulari que no utilitzem diàriament, obres literàries que donen al lector uns coneixements per tal de desenvolupar el seu coneixement (poesia, teatre, assajos, narrativa, etc.). Això, és clar, implica un esforç a l’hora de llegir, fet que molts lectors no estan disposats a realitzar ja que molts d’ells llegeixen per plaer i no per haver de fer un treball per entendre un text.
   En segon lloc, perquè la família no apropa els infants a aquests tipus de llibres, si la família en qüestió no en llegeix.
   En tercer lloc, perquè el nostre entorn ens brinda l’oportunitat d’escollir un best-seller abans que un llibre que aporta molt més intel·lectualment: en una llibreria, el que ens mostren a primera vista, i en grans quantitats, són els best-sellers i, per donar suport a aquest gènere, molts cops el reprodueixen en el cinema. Per trobar un llibre més enriquidor s’ha de buscar en la prestatgeria i, molt sovint, sols n’hi ha un.
   Amb el que dic, no estic en contra dels best-sellers ja que serveixen per gaudir de la lectura en un moment de relaxament i per evadir-nos, però els adults i els mestres hem d’oferir als infants, des de ben petits, tot tipus de gèneres literaris per tal que quan tinguin 14 anys puguin continuar tenint la possibilitat i el gust de llegir llibres de diferents gèneres, ja que contribueix a obrir la ment del lector i a tenir més riquesa intel·lectual i, per tant, a ser més crític en aquesta societat.

Empar Pérez

Un truc per a un llibre

5. [...] La tècnica d’algun professor era arribar a classe amb tres llibres i anunciar que tot seguit parlaria de dos llibres que portava. Els alumnes l’avisaven que eren tres i no pas dos, ell feia cara de sorpresa i retirava immediatament el llibre intrús, mentre comentava que no era pas un llibre per a ells, amb temes massa compromesos per la seva edat, i els deia que la seva lectura requeria un esforç superior al que ells podien fer, que fins i tot lectors més experimentats podien sucumbir perillosament a les propostes de l’autor. No parlava més d’aquest llibre i es passava la classe parlant dels altres dos. Un cop acabada la lliçó, es descuidava els tres llibres sobre la taula. Tots els alumnes es llançaven sobre el llibre proscrit, del qual ni tan sols havia esmentat el títol. I tots se n’apuntaven la referència i el llegien, i uns quants, a més, llegien els llibre comentats i recomanats.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 18.

   He trobat genial aquesta idea. Penso que és una molt bona estratègia per aconseguir encuriosir els alumnes sobre un llibre. El fet de primer ignorar-lo, i després fer creure als alumnes que no són capaços d’entendre aconsegueix donar-li una màgia i un misteri que ja d’entrada fan que el llibre esdevingui interessant. Tots sabem que els nens tendeixen a provar allò no permès o prohibit, així doncs l’estratègia segur que funciona.
   Ara bé, ens hem d’assegurar que el llibre que ocultem sigui un bon llibre i que realment la majoria dels alumnes puguin trobar plaer en la seva lectura. Si la proposta és més aviat decebedora, els alumnes no tindran un gaire bon record d’aquesta “malifeta” que és haver espiat el llibre prohibit. De la mateixa manera no ens assegurem que els dos llibres que presenta el mestre siguin llegits, però sí que podem haver despertat l’interès d’algun alumne i que procedeixi a la seva lectura.

Marc Rodríguez

La lectura i els lectors

3. Hi ha llistes d’obres de qualitat literària acreditada, però no hi ha una llista d’obres d’eficàcia per enganxar en la lectura, perquè no hi ha un gust únic, ni un únic nivell de lectura, ni un interès universal que mogui la curiositat de tothom.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012.

   Una lectura ha de ser una opció personal, ha de ser íntima i d’interès propi. Tal com diu Emili Teixidor, no hi ha un gust, un nivell ni un interès únic, sinó que cada lector, cada persona en té un de diferent.
   Tenint en compte tal afirmació, considero que, massa sovint, és un error el fet d’imposar lectures obligatòries a l’escola i no deixar possibilitat de tria. Això sol provocar que molts dels llibres de lectura obligada resultin avorrits i feixucs de llegir. Tenint present, doncs, que cada alumne té un gust diferent, penso que a l’escola s’hauria d’oferir un ampli ventall de possibilitat de lectures, per tal que cadascú pogués escollir-ne una, d’acord amb les seves pròpies preferències i interessos.
   S’hauria d’aprofitar que el món lector es tracta d’un món realment extens que ens ofereix gran quantitat de gèneres literaris, de formats... Per què, doncs, hem de limitar la lectura a un llibre determinat? Per què no podem oferir llibertat d’elecció i, així, enriquir-nos tots plegats amb la diversitat de textos i de gèneres existents? No ens estanquem, aprofitem la diversitat!

Sandra Raya

El mestre, un model

4. Una altra [manera de crear "espais educatius no curriculars o alternatius"] és que el mestre porti sempre un llibre a la mà, el llibre que estigui llegint en aquell moment, i no en parli, simplement que el porti i el deixi en un lloc visible de la taula, com si fos la cartera o la bufanda.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 138.

   Cal remarcar la idea que la mestra és un molt bon model i els nens/es han de veure que sempre va acompanyada de llibres, que li agrada llegir-los i ho fa de gust. Però aquesta també ha de buscar diferents estratègies per motivar els alumnes a interessar-se per la lectura, per un llibre. Deixar un llibre sobre la taula, a la vista de tots, mentre per exemple, es parla d’altres llibres pot ser una tècnica de presentació. És important saber presentar un llibre per crear interès per a la seva lectura. Els nens/es pot ser que demanin quin llibre és aquest que hi ha sobre la taula, perquè aquell no l’explica... i la mestra va captant l’atenció cap a aquest llibre. Pot jugar amb ells preguntant què pensen que deu ser aquest llibre, de què deu anar només llegint el títol, què en saben del tema... pot crear expectatives de lectura, una motivació per qui el vulgui llegir; potser, més d’un alumne s’haurà quedat amb la intriga de què passa a la història.

   Quina millor manera de fer que el nen/a llegeixi a partir dels seus interessos i curiositats?

Anna Quinquilla

Lectura en veu alta

5. Abans, a les escoles, es llegia i es controlava la lectura en veu alta una mitjana d’una hora diària. Els escolars, repartits en diferents grups dirigits pels alumnes més avançats, amb la supervisió del mestre, que passava de grup en grup i dirigia, al final, el grup dels avançats, llegien textos seleccionats d’autors clàssics. [...]

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 24.

    La lectura en veu alta és una assignatura pendent a l’escola. Tradicionalment s’ha considerat que el nen/a ha de tenir un nivell lector elevat. Fins aquí podem estar-hi d’acord, ara bé, la metodologia que s’imparteix per aconseguir-ho no és adequat.

   Moltes escoles funcionen de  manera semblant: el mestre escull un llibre perquè l’alumne el llegeixi a casa i, al cap d’unes setmanes, quan el té llegit, el porta a l’escola i en podrà llegir un altre.

   Penso que la lectura en veu alta és una de les formes més útils per avançar en l’hàbit de lectura. S’hauria de dedicar una estona diària a la lectura en veu alta dins de l’aula, i que el mestre pogués orientar, dirigir o ajudar el nen/a quan aquest tingués dificultats de comprensió lectora.

Albert Pagès

Llegir: un acte creatiu

28. Llegir és la complicitat en la creació.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 30. 

   Sempre que ens preguntem per què ens agrada llegir, acostuma a sortir la resposta de: entre d’altres coses perquè m’imagino els personatges i em faig el meu món.
   Crec que tenim raó els que pensem així (evidentment, hi ha mil i una raons més d’argumentar el perquè ens agrada llegir) perquè és una manera de viure situacions irreals, pautades però amb un to personal, és a dir, llegim un text ja creat per un autor que ens dóna la situació, els personatges..., però cada persona pot muntar-se la seva pròpia versió.
   És genial deixar que voli la nostra imaginació i crear situacions que ens agraden amb la finalitat que cadascú desitgi. Tots som creatius, en major o menor grau, però tots som capaços de deixar-nos endinsar en móns imaginaris.

Georgina Riera

La poesia a l'escola

43. Sovint s’ensenya la poesia com si els alumnes haguessin de contestar unes preguntes purament memorístiques sobre la vida i l’obra del poeta. Si no fem estimar les paraules i l’art màxim de les paraules, que és la poesia, els joves no estimaran la poesia. Molts alumnes escolten o llegeixen els poemes com si es tractés de l’enunciat d’un problema al qual han de trobar la solució i aleshores la poesia els preocupa, els intimida i, finalment, els avorreix. Els alumnes s’espanten perquè es pensen que els han d’agradar o han d’entendre bé tots i cada un dels poemes que llegeixen o que hi ha en un llibre. Però ¿per què ha de ser així? ¿És que ens agraden igual totes les novel·les que llegim –fins i tot si són del mateix autor– o totes les cançons que escoltem? Els alumnes han de poder fer la seva selecció, per poder parlar només dels poemes que els hagin agradat. Val més un sol poema ben sentit que una antologia de poemes gruixuda però morta.

 

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 35

  Tal com diu Jaume Centelles a “La poesia i els infants. Un passeig que avança pel camí arriscat i laberíntic dels sentiments”, els mestres alguns cops abusen de la memorització, de la còpia, de la comprensió plena del sentit i la intenció d’un poema i no es tracta d’això sinó que més aviat el mestre ha de conèixer els seus alumnes i crear en la sensibilitat per a les formes poc habituals de la llengua oral i escrita i que ells mateixos sentin i s’imaginin llocs impossibles.
   En aquesta afirmació de Teixidor es reflecteix tot el que diu Jaume Centelles: que molts cops la poesia a l'aula no la sabem enfocar correctament ja que en alguns casos els mestres l'enfoquen de forma memorística i els alumnes no poden gaudir d'una bona poesia.

Laura Santiveri

Els gustos en la lectura

41. Un adult, un pare o un mestre no ha de menysprear mai els llibres escollits lliurement pels joves. Seria com burlar-se dels seus gustos personals. La lectura també és un hàbit, una mecànica, i aquests llibres poden ajudar els joves com a mínim a llegir amb més fluïdesa. Ja descobriran textos que siguin millors. I recordem que nosaltres, els adults, tampoc no llegim sempre el millor ni per altíssims motius espirituals.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 34.

  L’afirmació em sembla encertada: tothom té dret a escollir el llibre que li sembli del seu gust, tot i que un bon consell, quan una persona jove comença a llegir, mai sobra perquè d’aquesta manera potser hi ha primeres lectures que condicionen positivament la vida del lector. És possible que, si el primer llibre que llegim ens apassiona, ens farem més fidels a la lectura.
   Des de la meva pròpia experiència crec que és molt important condicionar el mínim possible les lectures dels infants. Evidentment que hi ha d’haver uns límits i unes regles, però recordo molt negativament quan els llibres de l’escola eren obligats, ja que pel simple fet que eren això, obligats, ja començaves a llegir-los amb desil·lusió. No vaig descobrir el plaer de la lectura fins que vaig poder escollir un llibre lliurement.
   Tanmateix, recordo algun cas de companys meus, quan cursàvem primària, als quals la mestra tutora d’aleshores deia que no agafessin alguns llibres concrets del Bibliobús, perquè no eren adequats per a la seva edat. Si bé és cert que eren llibres per a adults, però, si ells sentien inquietud per a aquests, no hi veig el problema. De fet, crec que per a l’infant podia ser molt enriquidor, ja que ningú l'obligava a escollir aquell tipus de lectures.

Eva Pons

El paper dels llibres

Us imagineu una vida sense llibres?

Ara mateix, si desapareguessin tots els llibres de la Terra,

seria com si el món hagués perdut la memòria.

¿Us imagineu a vosaltres sense memòria,

sense records, sense passat, sense coneixements...,

amb el cervell en blanc, ben buit?

No sabríeu ni qui sou, ni d’on veniu, ni res de res.

Els llibres són la memòria del món,

i gràcies als llibres podem saber un munt de coses:

com vivien els nostres avantpassats,

com van inventar les eines que ens han portat fins aquí,

amb els ordinadors, els cotxes, les medecines, la televisió,

els gratacels, els telèfons mòbils, els transplantaments de cor...

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 11.

   Les persones sempre han tingut la necessitat de deixar constància dels fets que passen al seu voltant. És una manera de perdurar per sempre, una manera de no morir. És com tenir fills. T’agrada pensar que en ells seguirà una part de tu mateix i això et fa sentir més arrelat a la terra.
   En els llibres hi evoquem els nostres sentiments, les nostres pors i il·lusions. Si desapareguessin, ens sentiríem orfes de la nostra història.
   Parlem d’història a partir de quan va aparèixer el primer escrit, doncs imaginar el que seria que tot això es perdés és impossible.

Sílvia Riera

Emili Teixidor: la poesia a través d'un vers diari

12. ¿Per què a les pissarres de les escoles o als taulers de les biblioteques no s’escriu, sota del dia, el mes i l’any, o en lloc seu, un vers, només una línia!, d’un bon poeta encara que els alumnes no l’entenguin completament? Només que els sorprengui una paraula, una frase, un so és suficient. No han d’entendre-ho necessàriament tot. És com un regal; el que s’hi vulgui aturar, ho pot fer; el que no, passa de llarg. La renovació del vers diari té un efecte sorprenent.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 25-26.

Vet aquí una idea interessant, que també va escriure Jaume Centelles a “La poesia i els infants. Un passeig que avança pel camí arriscat i laberíntic dels sentiments”: “S’instaurarà [...] el «verset del dia», que s’escriurà i romandrà a la pissarra a sota de la data, durant tota la jornada” (Poesia i educació. D’internet a l’aula, 2009). El mestre o el mestre bibliotecari, amb aquesta acció ben senzilla, dóna a conèixer uns mots ben escrits, unes paraules ben triades, un ritme especial que pot copsar l’alumne i li permet anar entrant en el món del llenguatge i de la poesia. Quants versos es poden llegir al llarg d’un curs? El mateix Teixidor rebla la idea afegint-hi que cal la lectura amb esforç, la lectura pel plaer de les paraules: “És millor un esforç mínim però constant que un gran esforç esporàdic que deixa el lector esgotat i sense ganes de continuar. Llegir un vers, o sigui una línia de poesia –només una– diària, és una cosa fàcil i que deixa satisfet el lector perquè es queda amb la sensació del deure acomplert” (p. 79). La poesia és el joc de les paraules per excel·lència. No l’amaguem als infants, fem-la visible a l’aula o a la biblioteca de l’escola, donem-la a conèixer diàriament –no només, i ben aïlladament, en dates assenyalades–, fem-la llegir o llegim-la, recitem-la o cantem-la, i, sobretot, fem-la viure i sentir.