Benvinguda

Llegirem i escriurem!

Aquest curs 2009-2010, amb exalumnes i alumnes de "Tallers literaris" de la UVic, procurarem donar contingut literari a aquest bloc. Contes, narracions breus i microcontes s'oferiran al lector, així com comentaris i crítiques de lectures diverses.

I el blog tindrà continuïtat més enllà d'aquest curs!...
Per això, aquest segon semestre de 2010-2011 pretenem seguir amb la tasca d'omplir de narrativa i de literatura de creació aquest espai obert a la xarxa.

El blog torna a estar operatiu!
"La literatura és l'única arma per lluitar contra l'oblit" Josep Pla

Els alumnes del Grau d'Educació Infantil i Primària que han escollit la menció Biblioteca escolar i animació a la lectura (curs 2011-2012) tornaran a donar vida al blog. Hi podrem trobar des de composicions escrites fetes pels mateixos alumnes, fins a recomanacions de llibres o d'adreces d'interès, o comentaris i suggeriments de recursos pedagògics sobre l'educació i la lectura.
Esperem que us agradi i us aporti encara més recursos per a la vostra formació!

I el blog es torna a despertar... Educació i Lectura (Menció de Biblioteca escolar i animació a la lectura, 2013-2014)!

A més podreu llegir unes creacions poètiques de les alumnes de Doble grau MEI i MEP de la Universitat de Vic (curs 2014-2015)!

I els alumnes del MÀSTER EN INNOVACIÓ EN DIDÀCTIQUES ESPECÍFIQUES de l'especialitat de Llengua i literatura catalana, castellana i anglesa del curs 2014-15 i del curs 2015-2016 han col·laborat també amb la seva producció literària!

I hi hem tornat el curs 2017-2018 i aquest 2018-2019!

A Didàctica de la literatura de Doble Grau (curs 2020-2021) també hem creat poesia "a la manera de"!

dilluns, 25 de maig del 2015

Vocals


A la manera de Pedro Villar / Marc Granell en "Vocals"...

Vocals

La a respira tranquil·la
que continua viva encara.
La e s’endinsa en experiències
en l’espai i en el temps.
La i viu de
somriures.
La o obre pas a l’ombra
allà on no arriba el sol.
La u puja amunt
i augmenta el llum.
            
           Carla Almerich /Laura Bosqued / Júlia Codinach / Mireia Font / Mireia Hernández

    Vocals

La a passa per la plaça
i la mare l’amenaça.
La e pesa com la pressa
del que s’estressa.
La i escriu al riu
on la perdiu viu.
La o opta per dir hola
a qui vola sol.
La u sura i es dutxa
amb el fum.
            Ariadna Sellabona / Íngrid Vila / etc.


dissabte, 23 de maig del 2015

Creació poètica: composicions dels alumnes de Doble grau de la UVic


A la manera de Marc Granell... i el seu poema "Et dic"

ET DIC...

Et dic
I dic tu i dic jo
I dic amor i desig i dic passió
I record i fermesa i dic indecisió
I dic tu i jo i dic nosaltres.
         Laia Cortés

ET DIC...

Et dic
I dic paraules i dic silenci
I dic petons i rialles i dic abraçades
I amor i tendresa i dic vida
I dic felicitat i respecte i dic eternitat.
         Mireia Font

A la manera de Lola Casas... i el seu poema "Planxa"

   Olla de pressió

   T'encens
   t'enutges,
   bufes,
   treus la pressió
            i cous la paciència.
         Laia Cortés

   Olla de pressió
   Rodona per als fogons
   amb orelles per agafar-la
   un barret per tapar
   fins que el fum
el fa ballar.
         Mireia Font


dissabte, 14 de març del 2015

UN BON JUTGE


***
(a partir del poema "Un bon jutge" de Joana Raspall)
Hi havia una vegada, en el país dels coberts, dues veïnes que sempre estaven discutint.
L’una era la Forquilla, llarga, alta, seca i amb quatre puntes afilades al cap. L’altra era la Cullera, alta, més plena i amb una copa al cap. Totes dues tenien la necessitat de saber quina era millor, quina servia més per menjar.
La Forquilla sempre deia que era més bona aixafant patates i punxant els aliments. La Cullera es defensava dient que ella podia remenar les olles i pescar la sopa.
Cansades de barallar-se, van anar a buscar un àrbitre, el senyor Ganivet, perquè valorés quina de les dues era millor per menjar.
El ganivet, després d’escoltar-les, els va fer veure que totes dues tenien raó. Cada una és diferent, té unes característiques i habilitats que fan que siguin úniques i especials.
El Ganivet els va explicar que els aliments són variats i que gràcies a la Forquilla i a la Cullera ens els podem menjar tots... perquè... Com ho faríem per menjar flams si no hi hagués coberts com les Culleres? I com ho faríem per menjar espaguetis si no hi hagués coberts com les Forquilles?
Les dues veïnes es van adonar que juntes es complementaven perfectament i que podien aconseguir donar de menjar a tothom! Així que des d’aquell dia anaven sempre juntes cap a la taula!

Cristina Torrents

***Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 44.

Les aventures d’en Joan Esquenadret



(a partir dels poemes "Els homes més", "El país del ní" i "El país sense son" de Gianni Rodari - Albert Jané)

Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré; si l'escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà.
Fa molts i molts anys vaig conèixer un personatge ben curiós que responia al nom de Joan Esquenadret. Era un jove molt inquiet, amb pocs calés però amb moltes ganes de veure món i de conèixer noves cultures i tradicions. Un dia, mentre estava mirant el cel i cavil·lant sobre tot allò que desitjava fer, va decidir fer un cop de cap i emprendre el seu propi viatge. Després de molt pensar per on podia començar la seva expedició, va decidir que potser seria més interessant viatjar sense rumb i així va ser. Després de dies caminant, un bon dia va arribar al país dels homes més. Només posar un peu en aquell indret, en Joan Esquenadret ja va ensumar-se que aquella gent tenia alguna cosa que no rutllava... cada persona amb la qual topava d’aquella ciutat li deia que era el campió del món d’alguna especialitat. Primer de tot es va assabentar que l’alcalde era el més magre del món, el secretari el més ruc i el jutge el més brut! Però no us penseu que va quedar així la cosa… també va topar amb el més ric, el més gandul, el més alt i el més baixet, el més pobre i el seu fill, el més pobret. El més llest, el més tanoca, el més fluix, el més valent, el més ràpid, el més lleig, el més boig i el més dolent.
–I on teniu el més bo? –va dir en Joan una mica cansat de tanta perfecció i de tant campió. I vet aquí que aquest no el va trobar ja que al ser tan bo, ni ell mateix ho devia saber.
Com que ja es feia una idea de com era la gent del país del més, va pensar que era hora de marxar d’allí  i sense pensar-s’ho dues vegades va tornar a fer camí.  I camina que caminaràs, al cap d’uns dies va arribar a l’estrany país del ní. Amb un cop d’ull en va tenir prou per veure que aquella gent no feia mai gaire enrenou. Tots els seus habitants, ja fossin petits o grans, estaven plens de por i mai deien ni sí ni no. En Joan, ben encuriosit amb les contestes que rebia, a cada persona a la qual trobava li preguntava alguna cosa, fos el que fos, per veure què li responien:
–Que voleu menjar peix?
–Ní.
–Que voleu menjar carn?
–Ní.
–No voleu pas la pau?
–Ní.
–Preferiu la guerra?
–Ní.
–Digueu-me doncs, si més no, si us agrada viure aquí!
I ah que no sabeu què li van contestar al pobre Joan? Doncs sí, heu encertat, tot abaixant les parpelles li van dir altra vegada ní! Cansat d’aquella raça d’indecisos i de sentir sempre la mateixa cantarella en Joan va decidir que ja en tenia prou i que a un país tan insuls li deia tres vegades no. Va tornar a engegar el seu camí, una mica cansat de tanta passivitat, i arran del capvespre va arribar, mig adormit, a la terra sense son. I quina sorpresa va tenir el pobre Joan quan va veure que aquesta gent no sabien què era un llit! No el feien servir perquè no dormien ni de dia ni de nit! Aquell país semblava un formiguer: tots els seus habitants corrien sempre amunt i avall, bellugant-se sense parar i en perpetu moviment, sense gens ni mica de temps per descansar ni reposar. I us preguntareu, tenen temps per divertir-se si no paren ni un moment? Doncs sí, treballaven però també trobaven temps per xerrar i fer xerinola i si no tenien res a fer ballaven una farandola! Però sabeu què és el que més va sorprendre a en Joan? Que les mares no cantaven cançons de bressol als seus infants! Quan la mandra arribava a les parpelles dels menuts, les mares els deien “Alça’t, reiet de la mare!” i ells s’aixecaven sense ets ni uts. Tot i que aquest país li va semblar molt bé, el seu cos ja feia figa i va decidir fer una becaina ajaçat al sofà enmig de tot aquell enrenou abans de tornar a emprendre el seu camí.
I us penseu que va parar de viatjar en Joan? Doncs és clar que no! Encara volta per tots els països, descobrint noves cultures i  meravellant-se de cada troballa que fa. Així que estigueu atents: si aneu caminant pel vostre poble, barri o ciutat i veieu un jove amb un jersei ratllat, baix i eixelebrat pregunteu-li com es diu, potser respon al nom de Joan Esquenadret, el noi més viu i inquiet que conec.
I catacric-catacrac, conte acabat!

Alba Pujadas Parera



Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 390-392.

Un caràcter pacífic


***
(a partir del poema "Un caràcter pacífic" de Gianni Rodari - Joan Armangué)

Una vegada hi havia un home que anava pel món amb un somriure a la boca. Havia decidit que si alguna vegada algú el molestava o el feia enfadar, es giraria i li contestaria amb un somriure. Així era l’Alegret Corcontent, que treballava de fuster en un petit poble situat en una vall del Pirineu francès.
Al nostre protagonista el coneixia tothom perquè era el fuster del poble, l’únic fuster d’aquell poble i dels pobles del voltant, per tant, tenia la feina assegurada. Com us el podria descriure? Doncs bé, l’Alegret era el noi més trempat, simpàtic i eixerit que us pugueu imaginar. Quan algun veí estava trist, l’anava a veure, quan un cosí seu tenia problemes, pensava en l’Alegret, quan el seu germà no sabia com sortir-se’n, el trucava... no sabien com s’ho feia, però sempre, sempre, sempre, sempre, estava content. I no només era trempat i panxacontent, també era amable, cordial i educat amb tothom; mai tenia problemes amb ningú i no tenia cap ni un enemic; tothom s’estimava l’Alegret.
El que va passar va ser que un dia l’Alegret es va creuar amb un amic una mica xulesc i prepotent, un d’aquells ganàpies que de tant en tant fan la guitza... Segur que en coneixeu algun, oi? Doncs fidel al seu mètode per afrontar els mals presagis, l’Alegret es va girar i se’l va mirar amb un somriure.
–Te’n rius de mi? –va etzibar el ganàpia. Però l’Alegret, l’únic que va fer, va ser seguir el seu mètode: mirar-se’l amb una gran rialla a la boca. –No m’agrada que se’n riguin de mi! Ningú se’n riu de mi! - va cridar aquell homenot. En veure que l’Alegret no deia res, el ganàpia li va dir –Tu deus ser l’Alegret Corcontent, ja he sentit parlar de tu, ets el que mai t’enfades, oi? –va dir en un to bastant burlesc. –Et proposo un repte Alegret.
–Jo no accepto reptes, ni em fico amb ningú. –va dir el nostre amic en un to molt tranquil, i amb el seu enorme somriure d’orella a orella.
–Aquest segur que l’acceptes panxacontent, escolta’m bé. Jo sóc en Pallús Gamarús, segur que has sentit parlar de mi.– L’Alegret se l’escoltava atentament, sempre amb un somriure, ja ho sabeu. En Pallús Gamarús va continuar: –Sóc l’home més ric d’aquestes contrades, tinc tants diners que podria construir cinquanta escoles, vuitanta hospitals i cent edificis de vint plantes cada un. Si acceptes el meu repte, et prometo que construiré l’Escola de la Felicitat. Vaig sentir fa uns anys que era un projecte que tenies al cap però et faltaven diners, i no vas poder fer-ho. Et prometo donar-te tots els diners que necessitis per aconseguir-ho.
El nostre protagonista se l’escoltava una mica bocabadat.
–Si acceptes i superes el repte, si és cert que mai t’enfades i res t’irrita, tindràs els diners. Però si perds, m’hauràs d’explicar amb pèls i senyals el teu secret; m’hauràs de dir com t’ho fas per no enfadar-te mai.
–D’acord, acceptaré el repte perquè és per una bona causa. Vull fer l’Escola de la Felicitat i vull explicar i ensenyar a tothom com ser feliç, petits i grans. Quin és aquest repte que em proposes bon amic? –va dir l’Alegret amb la seva meravellosa rialla.
El repte que en Pallús va proposar al nostre amic va ser que, durant una setmana sencera, l’empaitaria i el molestaria sense parar i, si aconseguia no enfadar-se durant tota la setmana, tindria els diners.
Qualsevol persona normal s’hauria enfadat molt amb tot el que va haver de suportar l’Alegret. Quan anava a l’autobús, en Pallús s’asseia a la seva vora i ocupava gairebé els dos seients, deixant-li molt poc espai; cada migdia, mentre l’Alegret feia una becaina després de dinar, aquell ganàpia es posava sota la finestra que donava a l’habitació del nostre amic i cridava i cantava; cada nit el trucava al timbre de casa i també al telèfon per no deixar-lo en pau; el nostre amic era fuster, ja ho sabeu, doncs en Pallús Gamarús cada dia anava unes quantes vegades al taller per fer-li encàrrecs, l’Alegret ho feia però al cap d’unes hores aquell homenot hi tornava i li feia canviar el projecte; i així constantment. Durant tota la setmana en Pallús li va fer les mil i una a l’Alegret però aquest, fidel al seu tarannà, no es va enfadar mai. Per tant, va aconseguir els diners per poder construir l’Escola de la Felicitat. Si un dia aneu al poble de l’Alegret Corcontent podeu visitar l’escola.
I bé, com que l’Alegret Corcontent va superar el repte d’en Pallús Gamarús, vosaltres us heu quedat sense saber quin és el seu secret; però no patiu, us el diré jo, pareu bé les orelles. El secret de l’Alegret Corcontent és ben senzill, consisteix en una sola paraula: ell s’irita sempre amb una sola “r”. Així ningú s’empipa, ningú no s’enrabia. Gràcies a un error d’ortografia al seu costat es viu en pau i amb alegria.

Marina Farràs Trilla 

***Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 196.

En Pere sense por



***
(a partir del poema "En Pere sense por" de Núria Albó)


Hi havia una vegada un nen que es deia Pere que somiava cada dia a saber què era la por. Ell no l’havia vist mai i, per tant, tenia curiositat per veure com era. No sabia si era bona o dolenta, si era bèstia o persona, si era blava o vermella, si reia o feia ganyotes, però ell sabia que existia. Un bon dia es va trobar en Marc, un amic seu i li va demanar si sabia com era la por. En Marc, sorprès per la pregunta, es va quedar una estona pensant i li va acabar dient que ell tampoc l’havia vist mai però que creia que era blanca i bona. En Pere no estava gaire convençut de la resposta del seu amic i, anant de camí cap a casa seva, es va trobar amb en Pau, el seu cosí, i li va fer la mateixa pregunta. En Pau assegurava haver vist la por un dia mentre dormia i la descrivia com una persona dolenta. Tot i així, en Pere seguia sense estar convençut ja que va pensar que quan dorms somies i que els somnis no són reals. Per tant, va veure que l’opinió del seu cosí era tan respectable com les altres però que no li deixava clara la imatge de la por. És per això que quan va arribar a casa es va trobar amb la seva mare fent el dinar, li va fer un petó i li va demanar a veure com era realment la por, ja que havia sentit diverses opinions però cap l’acabava de convèncer. La seva mare li va respondre que la por no era ni bona ni dolenta, ni bèstia ni persona, ni blava ni vermella, ni reia ni feia ganyotes, sinó que era tal com cada un la volia veure. Cada persona té una percepció diferent de les coses i és per això que tu, fill meu, t’has de crear la teva pròpia imatge de la por. Potser mai arribaràs a veure-la però, segurament, al llarg de la teva vida la sentiràs moltes vegades. És per això que l’únic que t’ha de preocupar és aprendre a vèncer-la, aprendre a ser més fort que ella.

Elena Basagaña

***Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 208.

Enratolinamentat


***
(a partir del poema "L'ordinador" de Joana Raspall)

El xicot espavilat va entrar una mica esverat a l’aula d’informàtica. En asseure’s ja tenia ben clar el que volia fer. Amb les fantàstiques eines de l’ordinador dibuixaria el Gat amb Botes. La mestra els havia dit que dibuixessin un personatge literari i ell ja l’havia triat. El gat, amb capa vermella, l’espasa desenfundada, un enorme barret coronat amb una ploma de colors i unes botes altes i magnífiques de pell marró.
Va posar-se a treballar immediatament.
Però al cap de pocs segons ja es començava a posar nerviós. El ratolí de l’ordinador no anava del tot bé. Li demanava que dibuixes una bota i dibuixava un mitjó. Li demanava que ho pintés tot de blau i desapareixia el barret. Clicava i clicava desesperat intentant fer anar el llapis virtual cap aquí i cap allà, però el llapis anava cap allà i cap aquí.
Va avisar la mestra i se’n va queixar.
–Aquest ordinador no va bé! –va dir.– No dibuixa el que jo vull i a vegades s’apaga la pantalla!
La mestra va revisar tot l’aparell. Les connexions i el ratolí. El cable i la pantalla i va arribar a la conclusió que tot estava correcte.
–Tingues paciència, xicot. –va fer al nano.– A vegades vols córrer massa i no dónes temps a l’ordinador a pensar.
El xicot va callar però va pensar per dintre que la mestra no en tenia ni idea. Ell era un expert en el dibuix per ordinador! Què carai havia de ser culpa seva!. Segur que la carraca d’ordinador que tenia davant no valia per a res! I mentre aquests pensaments l’ocupaven havia deixat abandonat el ratolí. Però semblava que el cursor es movia sol per la pantalla...! dibuixant el que semblaven uns ulls ben oberts...! i una boca espavilada que es va obrir i...
–Hola xicot espavilat! –va dir l’ordinador.– Sóc el ratolí!
El noi va quedar de pedra.
–I com que sóc un ratolí no puc pas deixar que amb mi dibuixis un gat. I menys un Gat espavilat com el Gat amb Botes, que vés a saber què em podria arribar a fer!
El noi, encara mig al·lucinat, va afinar a respondre:
–Però llavors, com puc fer la feina de classe si no puc dibuixar el Gat amb Botes? Em castigaran! –va somicar el nen– o pitjor, em posaran mala nota!
El ratolí, que ja entenia què passava, va proposar:
–Mira xicot –amb veu conciliadora–. Ja sé què farem. Tu dibuixa Sherlock Holmes, Philleas Fogg o Tintín i jo t’ajudaré a fer-los perfectes.
–Què? –va exclamar el noi.– Jo no vull dibuixar vells anglesos ni joves francesos. Vull el meu Gat amb Botes!
L’ordinador, tossut, va seguir fent la guitza al xicot tota la tarda fins que el noi va prendre una decisió. Deixaria l’ordinador i faria el dibuix amb mètodes tradicionals: llapis i paper.
Miquel Aguilar

*** Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 255.

HAIKÚS - jocs poètics

********************************************

Llàgrimes tristes
damunt la cendra viva.
Tu ja no hi ets

La nit s’apaga.
Les estrelles no hi són,
l’alba es despulla.

Dolça nuesa 
harmoniosa llibertat.
Tan a prop, tan lluny.
Marina Farràs

El foc esclata
damunt la cendra viva.
Tot queda en no res.
Elena Basagaña

El foc s’esgota
damunt la cendra viva,
deixant d’existir.
Alba Pujadas

Afinant la veu
canto bé pel meu públic:
granotes invisibles.

Passejo tranquil
damunt la cendra viva.
Els meus peus cremen.
Miquel Aguilar
************************************************

ALGUNES PRESENTACIONS POÈTIQUES


Poemes aconduïts..., a partir de "L'equivalent" de 
Joan Vinyoli

L’equivalent de què?
                                 Tot, sempre,
té el seu equivalent:
                               la nit una pantalla fosca
amb petits puntets blancs, el dia la llum
que m’ajuda a seguir, l’hivern un enemic
a combatre, la primavera un alè,
l’estiu descans, pluja d’estrelles,
la tardor plena de fulles de tots colors.
                           Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Elena plena d’inseguretats.
Elena Basagaña

L’equivalent de què?
                                   Tot, sempre,
té el seu equivalent:
                                  la nit el silenci 
del tràfec diürn, el dia el naixement 
de mil i una oportunitats, l’hivern un llençol blanc 
que reposa sobre les muntanyes,
l’estiu brisa marina i olor de sal,
la tardor llar de foc, castanyes i bolets.
                             Jo, si per atzar algú crida el meu nom, diré
Alba dona de somriures i tempestats.
Alba Pujadas

L’equivalent de què?
                              Tot, sempre, 
té el seu equivalent:
La nit un gintònic; el dia una birra,
la primavera suc de cirera,
l’estiu un vinet vora el riu,
la tardor un caldo ben calentó.
                           Jo, si per atzar algú crida el meu nom, 
diré Miquel i prou.
Miquel Aguilar

L’equivalent de què?
                 Tot, sempre,
té el seu equivalent:
La nit una piscina fosca plena de llums, el dia un gegant curiós 
que vol abraçar el món, l’hivern un allau 
de neu gelat i trist, la primavera un ram de flors,
l’estiu diversió, festa major i bona companyia, 
la tardor ple de color.
                     Jo, si per atzar algú crida el meu nom, 
diré Cristina plena d’alegria.
Cristina Torrents