Emili Teixidor: la poesia a través d'un vers diari

12. ¿Per què a les pissarres de les escoles o als taulers de les biblioteques no s’escriu, sota del dia, el mes i l’any, o en lloc seu, un vers, només una línia!, d’un bon poeta encara que els alumnes no l’entenguin completament? Només que els sorprengui una paraula, una frase, un so és suficient. No han d’entendre-ho necessàriament tot. És com un regal; el que s’hi vulgui aturar, ho pot fer; el que no, passa de llarg. La renovació del vers diari té un efecte sorprenent.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 25-26.

Vet aquí una idea interessant, que també va escriure Jaume Centelles a “La poesia i els infants. Un passeig que avança pel camí arriscat i laberíntic dels sentiments”: “S’instaurarà [...] el «verset del dia», que s’escriurà i romandrà a la pissarra a sota de la data, durant tota la jornada” (Poesia i educació. D’internet a l’aula, 2009). El mestre o el mestre bibliotecari, amb aquesta acció ben senzilla, dóna a conèixer uns mots ben escrits, unes paraules ben triades, un ritme especial que pot copsar l’alumne i li permet anar entrant en el món del llenguatge i de la poesia. Quants versos es poden llegir al llarg d’un curs? El mateix Teixidor rebla la idea afegint-hi que cal la lectura amb esforç, la lectura pel plaer de les paraules: “És millor un esforç mínim però constant que un gran esforç esporàdic que deixa el lector esgotat i sense ganes de continuar. Llegir un vers, o sigui una línia de poesia –només una– diària, és una cosa fàcil i que deixa satisfet el lector perquè es queda amb la sensació del deure acomplert” (p. 79). La poesia és el joc de les paraules per excel·lència. No l’amaguem als infants, fem-la visible a l’aula o a la biblioteca de l’escola, donem-la a conèixer diàriament –no només, i ben aïlladament, en dates assenyalades–, fem-la llegir o llegim-la, recitem-la o cantem-la, i, sobretot, fem-la viure i sentir.

L’ ESCULTURA PERFECTA

Hi havia una vegada, un escultor que somiava a poder realitzar una escultura perfecta. Cada cop que finalitzava una obra d’art, mai n’estava satisfet, perquè sempre pensava que no havia aconseguit la perfecció que buscava. Així va anar treballant any rere any, sense obtenir el resultat desitjat. Un bon dia, va sentir a parlar d’un savi que vivia a dalt d’una gran muntanya i, desesperat, va decidir anar a buscar-hi la solució al seu problema.

   Quan va arribar a la gran muntanya, es va dirigir al savi i li digué:
   –Sóc escultor d’ofici, i tot i que les meves obres es venen amb facilitat, mai n’estic satisfet ja que no he aconseguit crear una obra d’art perfecta.

   El savi, amb molta calma, se’l mirà i li preguntà:

   –Bon home, què és la perfecció?

   L’escultor sorprès, se’l mirà i li contestà:

   –És allò més bell, més harmoniós, allò que no té defectes.

   –Bon home, miri aquesta pedra que tinc al davant; creu que és perfecta?

   –Com vol que una pedra sigui perfecta? N’hi ha mils de pedres i no tenen res d’especial!

   –Digui’m, sabria trobar-me una pedra igual?

   –Doncs… no.

   –Llavors, amb què la compara? Aquesta pedra és única i, per tant, no pot ser més o menys bella, harmoniosa o defectuosa que qualsevol altra. Totes són úniques, totes són perfectes.
   Gràcies a les paraules d’aquell savi, l’escultor va entendre que tot el que hi ha a la vida és únic i irrepetible. Des d’aquell dia, va deixar de buscar la perfecció i va començar a meravellar-se de la vida per si mateixa.

Mònica Gimeno

ESTIMADA MEVA

El seu olor impregna l’entorn deixant una flaire aromàtica i plena de frescor.
–Visc amb l’esperança de poder trobar-te algun dia, i em fa por que, arribat el moment, no sigui del teu gust o que pugui passar desapercebut entre tanta multitud. Fa un temps et vaig veure, tan lluent, tan lliure, tan elegant com m’imaginava, vas passar pel meu costat i ni tan sols t’hi vas fixar. La distància entre tots dos cada dia es fa més propera, un trajecte tan curt com el que triguin a consolidar-se junts. Posteriorment, vaig notar que estaves més perceptiva i que volies apropar-te a mi. “Jo romano quiet, no sigui que t’angoixis i marxis esglaiada”. De sobte, un dia em vas tocar!, amb un tacte suau, fruit d’un impuls intens, no més que fugaç. I em pregunto, per què vas marxar? En poc temps, ens vam tornar a veure, i vam parlar ininterrompudes vegades, deies que tenies pressa i no paraves quieta, marxaves, tornaves i deies que havies de marxar! Després

d’un llarg temps en aquesta situació, em vas besar i em vas dir que no volies marxar, que et volies quedar amb mi per sempre, llavors em vas fer pensar que no tenia més remei que acceptar!

És així, com el granet de sorra es veu completament enfonsat per la seva mar, submergit en un petó immens, que durarà fins a l’eternitat, ha viscut una vida sobre la terra i en comença una sota el mar.

Marc Serrano

VIURE VORA EL TREN

Els Rocabruna vivien fa generacions al Mas Campaner. Era un Mas força confortable tret per una cosa: estava a tocar de la via de tren que uneix Oristà i Sant Jaume de Frontanyà.

   Aquest fet comportava que la vida dels Rocabruna girés al voltant del tren: el Pare era maquinista, com ho havien estat l’avi i el besavi, i la Mare venia bitllets a l’estació d’Ososmort. De fet, va ser gràcies al tren que es van conèixer.

   Per això, quan el Jan, fill únic dels Rocabruna, va arribar amb la notícia que l’havien agafat per protagonitzar una important pel·lícula, hi va haver enrenou al Mas. Per als pares, era una deshonra a la família que seguís amb la tradició, i més després d’haver-li regalat any rere any fabuloses maquetes de tren.
   Al final, el Jan va rebutjar el paper i es va dedicar a l’ofici familiar arribant a tenir una vida força confortable, si tenim en compte que mai li van agradar els trens.

Daniel Cuenca

CAFÈ I FOC!

  
   –FOOOOC, FOOOOOOOC!

   Al sentir això tothom que hi havia al bar va sortir corrent cames ajudeu-me direcció cap a un lloc segur. Ningú es va parar a comprovar si l’amenaça de foc era certa o no. Els clients sortien corrent deixant els cafès a mitges. Els cambrers sense esperar que la cafeteria fos buida ja eren fora, tot era una massa de gent dirigint-se de forma desesperada cap a les sortides d’emergència.

   Però no tothom corria cap a les sortides, un home anava contracorrent. Semblava el típic heroi que, sense pensar les conseqüències, anava a apagar el foc. Mentre avançava contra direcció parlava tot sol, en murmuris, tot raonant:

   –Quins cambrers tan porucs, quan no són les taules plenes són els cambrers fugissers!

Josep M. Rocas

Com qualsevol dia de pluja...

Cloc, cloc... noto com toquen tímidament a fora. A poc a poc trec el nas

per la porta per observar la fina pluja d’estiu que cau, sé que n’és l’inici, que aviat començarà a ploure amb més força, però no em preocupa. Surto del tot de casa i m’estiro, mirant amunt, les branques dels arbres que es mouen emetent un suau rumor. I jo em passejo per entre les herbes molles i els seves gotetes m’impregnen. No m’importa, m’agrada la humitat, de fet és per ella que surto a donar una volta, això de la calor no és el meu fort. Mentre avanço, vaig veient com els meus veïns m’imiten, i els saludo amb entusiasme, ja que fa alguns dies que no en sabia gaire res, últimament no plovia gaire! Si és que no sóc l’únic a qui no agrada la calor! I així amb la banda sonora d’algun ocell atrevit em passejo amb dignitat, arrossegant-me per les herbes, gaudint de l’olor de terra molla i sentint-me lliure... fins que comença a ploure amb massa energia, i prefereixo amagar-me a mi i a les meves banyes, ja que als cargols ens agrada mullar-nos, però no tenim paraigües!

Ester Miró

Problema social i polític

Hi ha un problema laboral amb un col·lectiu de controladors aeris i gairebé tota la població ha saltat a recriminar com energúmens demanant el cap d’aquest col·lectiu, però en canvi han abolit la paga de 420 euros que ajudava molts parats que estaven gairebé a la ruïna, el govern anuncia canvis dràstics en la llei de pensions i ningú s’indigna ni diu res. Som tontos?

Paula Sanz Jiménez