Hi havia una vegada, un escultor que somiava a poder realitzar una escultura perfecta. Cada cop que finalitzava una obra d’art, mai n’estava satisfet, perquè sempre pensava que no havia aconseguit la perfecció que buscava. Així va anar treballant any rere any, sense obtenir el resultat desitjat. Un bon dia, va sentir a parlar d’un savi que vivia a dalt d’una gran muntanya i, desesperat, va decidir anar a buscar-hi la solució al seu problema.
–Sóc escultor d’ofici, i tot i que les meves obres es venen amb facilitat, mai n’estic satisfet ja que no he aconseguit crear una obra d’art perfecta.
El savi, amb molta calma, se’l mirà i li preguntà:
–Bon home, què és la perfecció?
L’escultor sorprès, se’l mirà i li contestà:
–És allò més bell, més harmoniós, allò que no té defectes.
–Bon home, miri aquesta pedra que tinc al davant; creu que és perfecta? –Com vol que una pedra sigui perfecta? N’hi ha mils de pedres i no tenen res d’especial!
–Digui’m, sabria trobar-me una pedra igual?
–Doncs… no.
–Llavors, amb què la compara? Aquesta pedra és única i, per tant, no pot ser més o menys bella, harmoniosa o defectuosa que qualsevol altra. Totes són úniques, totes són perfectes.Gràcies a les paraules d’aquell savi, l’escultor va entendre que tot el que hi ha a la vida és únic i irrepetible. Des d’aquell dia, va deixar de buscar la perfecció i va començar a meravellar-se de la vida per si mateixa.
Mònica Gimeno
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari