[Microconte]

L’hivern assetjava amb força i el ramat feia hores que havia emprès la marxa. Ara es trobava sola, dèbil i aïllada de les seves companyes, era el preu que li exigia la seva fràgil constitució. I quan sembla que res podia anar pitjor... se li presentà el llop!

–Ai, ovelleta, ha arribat la teva hora!

–Però és que no em veus, tan petita i secallona? Si te’m menges ara no faràs res més que rosegar ossos, deixa’m baixar a atipar-me als prats verds de la vall i quan passi l’hivern i torni cap a les serralades seré una presa molt més sucosa!
El llop, embriagat de fal·lera carnívora, hi accedí i la va deixar passar; i tant a consciència es va atipar l’esprimatxada ovelleta aquell hivern que va deixar de ser-ho. Tant fou així que, passat l’hivern i quan el ramat tornava cap a les serralades, al llop li fou impossible distingir-la de les seves companyes i es quedà amb la cua entre les cames.

Laia Valls Arjona