Tot just arrencava la primavera quan les primeres flors del llimoner escampaven la seva fragància embriagadora per tot el pati. Teníem 15 anys i estàvem en el nostre deliri de
primers enamorats per fer-nos el primer petó. Aquell petó suau, tendre, dolç, llarg i per sempre irrepetible. Havia de ser el millor que ella sentís mai i que no pogués oblidar en tota la seva vida. Ella s’apropava a mi, era clar que no era només jo qui el volia, vaig veure com tancava els ulls i com els seus llavis cada cop s’acostaven més als meus. Ja estava tot fet quan de cop vaig caure a terra. El seu germà petit m’havia colpejat amb la pilota amb què jugava a futbol i, en lloc del meu petó, havia rebut un bon cop, fort, ràpid, sec, dolorós i curt.
primers enamorats per fer-nos el primer petó. Aquell petó suau, tendre, dolç, llarg i per sempre irrepetible. Havia de ser el millor que ella sentís mai i que no pogués oblidar en tota la seva vida. Ella s’apropava a mi, era clar que no era només jo qui el volia, vaig veure com tancava els ulls i com els seus llavis cada cop s’acostaven més als meus. Ja estava tot fet quan de cop vaig caure a terra. El seu germà petit m’havia colpejat amb la pilota amb què jugava a futbol i, en lloc del meu petó, havia rebut un bon cop, fort, ràpid, sec, dolorós i curt. –Coi de marrec!! –vaig exclamar empipat.
Ella es va limitar a dir una frase. «No l’oblidaré mai, aquest moment» i l’acompanya amb aquell petó tan esperat, prou curiós com perquè cap dels dos l’oblidéssim mai.Ester ROVIRALTA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari