Ja anava tard però va pensar que era el mateix arribar cinc minuts tard que quinze. Va parar en un bar petit i amb aquella olor de vell que fa tants anys que és obert. Estava esperant el cafè, gairebé americà. Se’l begué
i marxà corrents. En lloc d’arribar quinze minuts tard, com ell havia programat, resulta que va arribar-hi quaranta. Li va començar a entrar aquella angoixa, acompanyada de suor freda i aquelles palpitacions com si li hagués de sortir el cor. Aleshores va ser quan es va despertar i es va tranquil·litzar. No feia tard enlloc: érem diumenge.Marc Prat Terradellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari