TOT ÉS QÜESTIÓ DE SUPERSTICIONS

Una cosa era certa: que el mixet blanc no hi tenia res a veure; allò era cosa del mixet negre. Aquell matí d’estiu em sentia eufòric: feia un dia preciós i calorós i havia quedat amb la Raquel per passejar per la platja de Bristol. No era la primera vegada que ens vèiem, però sí la primera que sortíem sols sense tot el grupet d’amics.

La vaig conèixer farà dues setmanetes, quan l’Aina me la va present

ar en aquella festa del poble. És una noia guapa, divertida, humil, intel·ligent... En resum, la dona de la meva vida, la meva mitja taronja, o com es digui actualment. (Ella em fa sentir joiós i desitjós, exactament igual que se sent un nen quan experimenta la seva primera trobada amb el meravellós i alhora malvat amor).
Doncs, com estava dient, em sentia nerviós, excitat... I si no li agrado prou? I si es cansa de mi? I si no estic a la seva altura?...
–No puc ser tan negatiu, si no encara cridaré el mal temps! –em vaig dir a mi mateix, intentant convèncer-me amb un copet al cap.
El rellotge marcava les nou del matí: encara em quedava mitja horeta per acabar d’esmorzar i pentinar-me.
Vaig engegar la ràdio i vaig posar-me a fer una cafetera i un entrepà de pernil i formatge. En Dex va venir corrents perquè li’n donés un tallet. És el meu preciós mixet, és blanc i té les potes de color marró clar.
Quan tenia la tassa preparada de cafè, va entrar un mixet negre tot nerviós i em va donar tal ensurt que la tassa i el cafè em van caure a sobre, deixant-me la roba tacada i la pell cremada. La tassa, per la seva banda, es va partir en mil bocinets de porcellana, impossible d’arreglar.
–Però què fas? És la meva tassa preferida, gatot dolent! –vaig cridar-li amb totes les meves forces.
El mixet negre em mirava sense entendre res i sense apartar la vista del pernil, és clar. Al veure’l en Dex va venir corrents per conèixer el desconegut infiltrat que es volia menjar el seu trosset de pernil dolç. El mixet negre era més gros, vell i pelut que en Dex, i tenia el pèl negre i brillant com el carbó. La veritat és que era força bonic, però mai m’han agradat els gats negres; trobo que porten mala sort allà on van, i avui no en vull pas de mala sort!
Vaig intentar fer-lo fora obrint la finestra de bat a bat i assenyalant-li amb la mà la sortida, però res, el mixet no volia marxar. De cop i volta es va tirar sobre una galleda que contenia pintura vermella –acabava de pintar les parets del menjador. Es va començar a escampar per tot el terra de la cuina fins arribar-me a les vambes noves de cuir.
–Fantàstic! Aquest gat ja m’està portant massa problemes! –vaig rondinar.
Al tacar-se de vermell, en Dex es va esgarrifar tant que va començar a perseguir el seu rival per tota la casa. En cosa de cinc minuts m’havien redecorat la casa: tot de petjades de gat vermelles per terra i parets, plomes dels coixins per l’aire, gerros trencats, cortines esgarrapades, etc.
Tot just faltaven tres minuts perquè arribés la Raquel i tenia la casa destrossada, pintada i plena de pèls felins. Vaig intentar posar pau entre ambdues bestioles, però res, era inútil, l’única cosa que vaig aconseguir va ser caure rodó a terra, embrutant els meus texans pirates i la meva camisa blau cel.
–Això sí que no! Maleït animal! Aquesta me la pagaràs! –vaig dir indignat i trist alhora–. Aaaaah! I ara què faig! Ha de venir la Raquel en breus instants... –vaig pensar, buscant una solució a tot aquell caos.
Ràpidament vaig començar a netejar aquella selva de casa. Les gotes de suor em regalimaven per les galtes i el front, i cada vegada em sentia més i més brut.
Tot seguit vaig rebre una inesperada trucada. Era la Raquel, dient-me que s’ho havia pensat millor i no volia quedar. El món em va caure al damunt; em sentia trist, dolgut i enganyat. Per què? Per què a mi? Què he fet per merèixer tot això? Ja és mala sort, ja!
–És culpa teva! Tu t’has endut la meva sort! Tuuuuuuuuu...! Torna-me-la ara mateix, torna’m la Raquel... –vaig implorar neguitós. Però el culpable feia cara de no saber res, de “no haver trencat mai cap plat”...
Jo estava convençut que el mixet negre era el causant de tot, aquella mala bèstia m’ha arruïnat la vida amb la seva aparició...
És possible que el gat portés mala sort? Que fos el causant de tot aquest terrabastall? Vosaltres qui penseu que va ser?

Meritxell RIBAS i GRÈBOL
Magisteri d’Educació Primària (A)
Universitat de Vic, març de 2011