Sobretaula nadalenca

Vint-i-cinc de desembre, taula plena de menjar, divuit persones assegudes, ambient d’eufòria, papers de regals a terra, nadales sonant de fons, ampolles de cava mig buides, la televisió engegada… i el Nil, de cinc anys, que s’abaixa els pantalons davant de tot Déu i es situa en posició d’orinar.
―Què carai fas, Nil? –pregunta astorada la mare.
―Faig cas dels grans, sempre m’ho heu dit a casa! –respon ell tot convençut.
―Nil, per favor! Apuja’t els pantalons i torna a seure! –replica la mare.
―És que el tiet Andreu m’ha dit: “Pixa a la taula i beu a galet” després d’haver reclamat més de cinc vegades que tenia set i que ningú em fes cas!

Marc Rodríguez Juanola

Uns personatges curiosos

La situació que veien els meus ulls era increïble. Semblava que havia entrat de ple en un món de fantasia, on tot era possible.
Davant meu, un futbolista i una vaca ballaven frenèticament, al ritme de la música, mentre una maduixa s’ho mirava d’allò més encuriosida. Al seu costat, un romà i una noia pirata es besaven apassionadament, com si al món no existís res més. Una colla de bitlles saltaven i cridaven, tot fent gresca, al mig d’una gran disbauxa, mentre una abella, tota avorrida, romania una mica apartada, asseguda en una cadira, al costat d’un superman.
Jo, amb una beguda a la mà, observava el panorama, sense acabar-me de creure el que veien els meus ulls. Havia sentit dir que les festes de disfresses eren espectaculars i, realment, ara ho havia vist més clar que mai. Ben segur que no seria pas l’última!

Sandra Raya Tió

Bon tomàquet!

Duien tant temps anant junts a tot arreu que fins i tot aquesta nova proposta d’anar a buscar feina a Italià la van fer junts. Un dia, ja essent a Italià, el Nil va anar a fer la seva primera entrevista. Era a un restaurant d’aquests típics toscans: parets folrades de paper, estovalles de gran qualitat, flors a totes les taules, és a dir, d’allò tan vintage. De seguida un cambrer el va fer passar al despatx del cap. El Matteo, amo del restaurant, li va dir:

―Buon giorno

―Buon pomodoro, signore Matteo!

El Matteo va fer cara d’estrany i li va contestar: “Grazie per i complimenti”.

Al sortir de l’entrevista en Nil feia cara de pensatiu, quan de sobte el Marc, el seu amic, li va demanar:

―Com ha anat tot?

―Crec que bé, però hi ha una cosa que no entenc massa. Només entrar al despatx li he dit “Buon pomodoro, signore Matteo” i m’ha contestat donant les gràcies.
El Marc no podia parar de riure, quan de seguida li va dir:
―Nil, amic meu, si t’agafen de la feina ja pots anar estudiant italià, ja que li has dit al teu futur cap “Bon tomàquet” en comptes de “Buon pomeriggio”, que vol dir ‘bona tarda’.

Àngela Soteras Salvador

L’AMOR A ROMA

Un bon dia A. va anar a trucar a la porta de M. perquè es trobava molt sola i li va dir:

―Em vols acompanyar a trobar l’amor a Roma?

Juntes varen tocar el timbre de casa d’O. i li varen dir:

―Ens vols acompanyar a trobar l’amor a Roma?

Finalment varen anar a buscar R. tot preguntant-li:

―Vols venir a trobar l’amor a Roma amb nosaltres?

Al cap d’una estona quan ja anaven totes quatre juntes cap al seu destí es van adonar que no calia anar tan lluny per trobar allò que pretenien i que tan desitjaven sinó que elles mateixes s’unificaven formant AMOR i ROMA.

Laura Quicios Barranco

Aroma de raïm

Els aspirants a trepitjadors de raïm s’esperaven amb els peus inquiets. La primera a provar sort va ser una balladora de claqué. Massa ritme. El segon, un jugador de bàsquet que calçava un 47. Massa pes. Al final, la plaça es va atorgar a un pirata amb pota de pal. Trepitjava més fi i conferia al raïm una suau aroma de fusta.

Albert Pagès Garcia

L’amor

―Com vols que t’estimi, si el que
     vull que m’estimi, no m’estima
     com jo vull que m’estimi? ―Pensava jo dintre meu...
Llavors vaig entendre que havia
de començar a estimar-me per deixar d’estimar-lo
i estimar-te a tu.

Georgina Riera i Duran

Això és la pera!

Anava creixent i creixent, cada dia la panxa era més grossa, els mesos passaven i creixia més i més, era tan arrodonida i voluminosa que ja no podia veure res del que passava sota la meva panxa... Em pensava que ja estava a punt, que aviat arribaria el dia... fins que em van dir que encara estava verda.
−Que encara estic verda?, qui m'ho hauria dit mai que ser una pera madura seria tan difícil...

Anna Quinquilla Montañà

Fum reial

La Reina Mare tenia passió per l’art i les curses de cavalls. Però ara bé, la seva gran afició: un got de ginebra cada cinc minuts.
Actualment, quan aneu a Anglaterra i mireu cap a les xemeneies del tanatori principal, veureu que aquestes treuen un fum “reial”.
Si us pregunteu per què, us respondré que és perquè la "Reina Mare encara crema".

Judit Suñer i Capell

Emili Teixidor: la poesia a través d'un vers diari

12. ¿Per què a les pissarres de les escoles o als taulers de les biblioteques no s’escriu, sota del dia, el mes i l’any, o en lloc seu, un vers, només una línia!, d’un bon poeta encara que els alumnes no l’entenguin completament? Només que els sorprengui una paraula, una frase, un so és suficient. No han d’entendre-ho necessàriament tot. És com un regal; el que s’hi vulgui aturar, ho pot fer; el que no, passa de llarg. La renovació del vers diari té un efecte sorprenent.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 25-26.

Vet aquí una idea interessant, que també va escriure Jaume Centelles a “La poesia i els infants. Un passeig que avança pel camí arriscat i laberíntic dels sentiments”: “S’instaurarà [...] el «verset del dia», que s’escriurà i romandrà a la pissarra a sota de la data, durant tota la jornada” (Poesia i educació. D’internet a l’aula, 2009). El mestre o el mestre bibliotecari, amb aquesta acció ben senzilla, dóna a conèixer uns mots ben escrits, unes paraules ben triades, un ritme especial que pot copsar l’alumne i li permet anar entrant en el món del llenguatge i de la poesia. Quants versos es poden llegir al llarg d’un curs? El mateix Teixidor rebla la idea afegint-hi que cal la lectura amb esforç, la lectura pel plaer de les paraules: “És millor un esforç mínim però constant que un gran esforç esporàdic que deixa el lector esgotat i sense ganes de continuar. Llegir un vers, o sigui una línia de poesia –només una– diària, és una cosa fàcil i que deixa satisfet el lector perquè es queda amb la sensació del deure acomplert” (p. 79). La poesia és el joc de les paraules per excel·lència. No l’amaguem als infants, fem-la visible a l’aula o a la biblioteca de l’escola, donem-la a conèixer diàriament –no només, i ben aïlladament, en dates assenyalades–, fem-la llegir o llegim-la, recitem-la o cantem-la, i, sobretot, fem-la viure i sentir.

L’ ESCULTURA PERFECTA

Hi havia una vegada, un escultor que somiava a poder realitzar una escultura perfecta. Cada cop que finalitzava una obra d’art, mai n’estava satisfet, perquè sempre pensava que no havia aconseguit la perfecció que buscava. Així va anar treballant any rere any, sense obtenir el resultat desitjat. Un bon dia, va sentir a parlar d’un savi que vivia a dalt d’una gran muntanya i, desesperat, va decidir anar a buscar-hi la solució al seu problema.

   Quan va arribar a la gran muntanya, es va dirigir al savi i li digué:
   –Sóc escultor d’ofici, i tot i que les meves obres es venen amb facilitat, mai n’estic satisfet ja que no he aconseguit crear una obra d’art perfecta.

   El savi, amb molta calma, se’l mirà i li preguntà:

   –Bon home, què és la perfecció?

   L’escultor sorprès, se’l mirà i li contestà:

   –És allò més bell, més harmoniós, allò que no té defectes.

   –Bon home, miri aquesta pedra que tinc al davant; creu que és perfecta?

   –Com vol que una pedra sigui perfecta? N’hi ha mils de pedres i no tenen res d’especial!

   –Digui’m, sabria trobar-me una pedra igual?

   –Doncs… no.

   –Llavors, amb què la compara? Aquesta pedra és única i, per tant, no pot ser més o menys bella, harmoniosa o defectuosa que qualsevol altra. Totes són úniques, totes són perfectes.
   Gràcies a les paraules d’aquell savi, l’escultor va entendre que tot el que hi ha a la vida és únic i irrepetible. Des d’aquell dia, va deixar de buscar la perfecció i va començar a meravellar-se de la vida per si mateixa.

Mònica Gimeno

ESTIMADA MEVA

El seu olor impregna l’entorn deixant una flaire aromàtica i plena de frescor.
–Visc amb l’esperança de poder trobar-te algun dia, i em fa por que, arribat el moment, no sigui del teu gust o que pugui passar desapercebut entre tanta multitud. Fa un temps et vaig veure, tan lluent, tan lliure, tan elegant com m’imaginava, vas passar pel meu costat i ni tan sols t’hi vas fixar. La distància entre tots dos cada dia es fa més propera, un trajecte tan curt com el que triguin a consolidar-se junts. Posteriorment, vaig notar que estaves més perceptiva i que volies apropar-te a mi. “Jo romano quiet, no sigui que t’angoixis i marxis esglaiada”. De sobte, un dia em vas tocar!, amb un tacte suau, fruit d’un impuls intens, no més que fugaç. I em pregunto, per què vas marxar? En poc temps, ens vam tornar a veure, i vam parlar ininterrompudes vegades, deies que tenies pressa i no paraves quieta, marxaves, tornaves i deies que havies de marxar! Després

d’un llarg temps en aquesta situació, em vas besar i em vas dir que no volies marxar, que et volies quedar amb mi per sempre, llavors em vas fer pensar que no tenia més remei que acceptar!

És així, com el granet de sorra es veu completament enfonsat per la seva mar, submergit en un petó immens, que durarà fins a l’eternitat, ha viscut una vida sobre la terra i en comença una sota el mar.

Marc Serrano

VIURE VORA EL TREN

Els Rocabruna vivien fa generacions al Mas Campaner. Era un Mas força confortable tret per una cosa: estava a tocar de la via de tren que uneix Oristà i Sant Jaume de Frontanyà.

   Aquest fet comportava que la vida dels Rocabruna girés al voltant del tren: el Pare era maquinista, com ho havien estat l’avi i el besavi, i la Mare venia bitllets a l’estació d’Ososmort. De fet, va ser gràcies al tren que es van conèixer.

   Per això, quan el Jan, fill únic dels Rocabruna, va arribar amb la notícia que l’havien agafat per protagonitzar una important pel·lícula, hi va haver enrenou al Mas. Per als pares, era una deshonra a la família que seguís amb la tradició, i més després d’haver-li regalat any rere any fabuloses maquetes de tren.
   Al final, el Jan va rebutjar el paper i es va dedicar a l’ofici familiar arribant a tenir una vida força confortable, si tenim en compte que mai li van agradar els trens.

Daniel Cuenca

CAFÈ I FOC!

  
   –FOOOOC, FOOOOOOOC!

   Al sentir això tothom que hi havia al bar va sortir corrent cames ajudeu-me direcció cap a un lloc segur. Ningú es va parar a comprovar si l’amenaça de foc era certa o no. Els clients sortien corrent deixant els cafès a mitges. Els cambrers sense esperar que la cafeteria fos buida ja eren fora, tot era una massa de gent dirigint-se de forma desesperada cap a les sortides d’emergència.

   Però no tothom corria cap a les sortides, un home anava contracorrent. Semblava el típic heroi que, sense pensar les conseqüències, anava a apagar el foc. Mentre avançava contra direcció parlava tot sol, en murmuris, tot raonant:

   –Quins cambrers tan porucs, quan no són les taules plenes són els cambrers fugissers!

Josep M. Rocas

Com qualsevol dia de pluja...

Cloc, cloc... noto com toquen tímidament a fora. A poc a poc trec el nas

per la porta per observar la fina pluja d’estiu que cau, sé que n’és l’inici, que aviat començarà a ploure amb més força, però no em preocupa. Surto del tot de casa i m’estiro, mirant amunt, les branques dels arbres que es mouen emetent un suau rumor. I jo em passejo per entre les herbes molles i els seves gotetes m’impregnen. No m’importa, m’agrada la humitat, de fet és per ella que surto a donar una volta, això de la calor no és el meu fort. Mentre avanço, vaig veient com els meus veïns m’imiten, i els saludo amb entusiasme, ja que fa alguns dies que no en sabia gaire res, últimament no plovia gaire! Si és que no sóc l’únic a qui no agrada la calor! I així amb la banda sonora d’algun ocell atrevit em passejo amb dignitat, arrossegant-me per les herbes, gaudint de l’olor de terra molla i sentint-me lliure... fins que comença a ploure amb massa energia, i prefereixo amagar-me a mi i a les meves banyes, ja que als cargols ens agrada mullar-nos, però no tenim paraigües!

Ester Miró

Problema social i polític

Hi ha un problema laboral amb un col·lectiu de controladors aeris i gairebé tota la població ha saltat a recriminar com energúmens demanant el cap d’aquest col·lectiu, però en canvi han abolit la paga de 420 euros que ajudava molts parats que estaven gairebé a la ruïna, el govern anuncia canvis dràstics en la llei de pensions i ningú s’indigna ni diu res. Som tontos?

Paula Sanz Jiménez

[Microconte]

L’hivern assetjava amb força i el ramat feia hores que havia emprès la marxa. Ara es trobava sola, dèbil i aïllada de les seves companyes, era el preu que li exigia la seva fràgil constitució. I quan sembla que res podia anar pitjor... se li presentà el llop!

–Ai, ovelleta, ha arribat la teva hora!

–Però és que no em veus, tan petita i secallona? Si te’m menges ara no faràs res més que rosegar ossos, deixa’m baixar a atipar-me als prats verds de la vall i quan passi l’hivern i torni cap a les serralades seré una presa molt més sucosa!
El llop, embriagat de fal·lera carnívora, hi accedí i la va deixar passar; i tant a consciència es va atipar l’esprimatxada ovelleta aquell hivern que va deixar de ser-ho. Tant fou així que, passat l’hivern i quan el ramat tornava cap a les serralades, al llop li fou impossible distingir-la de les seves companyes i es quedà amb la cua entre les cames.

Laia Valls Arjona

El temut oblit

Després d’anys d’espera, de ser l’últim rere la seva llarga cua de pretendents, havia arribat el moment, la tenia a ella, només a ella, la Marta, la desitjada Marta, allà sota el llimoner, tots dos sols.

   Tot just arrencava la primavera quan les primeres flors del llimoner escampaven la seva fragància embriagadora per tot el pati. Teníem 15 anys i estàvem en el nostre deliri de primers enamorats per fer-nos el primer petó. Aquell petó suau, tendre, dolç, llarg i per sempre irrepetible. Havia de ser el millor que ella sentís mai i que no pogués oblidar en tota la seva vida. Ella s’apropava a mi, era clar que no era només jo qui el volia, vaig veure com tancava els ulls i com els seus llavis cada cop s’acostaven més als meus. Ja estava tot fet quan de cop vaig caure a terra. El seu germà petit m’havia colpejat amb la pilota amb què jugava a futbol i, en lloc del meu petó, havia rebut un bon cop, fort, ràpid, sec, dolorós i curt.

   –Coi de marrec!! –vaig exclamar empipat.

   Ella es va limitar a dir una frase. «No l’oblidaré mai, aquest moment» i l’acompanya amb aquell petó tan esperat, prou curiós com perquè cap dels dos l’oblidéssim mai.

Ester ROVIRALTA

El rossinyol

Un dia es va endinsar un rossinyol en un bosc on vivien altres ocells. Sense saludar, el rossinyol es va posar al damunt d’un arbre i va començar a donar un gran concert. Els ocells el van escoltar meravellats sense deixar de fer les seves activitats. El rossinyol va pensar que no sabien apreciar la bona música perquè només pensaven a menjar i va seguir cantant sense preocupar-se d’una altra cosa. Un pardal se li va apropar i li va oferir compartir el seu menjar, però ell el va menysprear i va continuar cantant fins que, al final, va caure mort a terra. Els altres ocells el van envoltar i van pensar que hauria d’haver estat més senzill i modest.

Laura Luisa Baños

Amor no correspost

Sempre un al costat de l’altre, tocant-se, palpant-se en tot moment i, jo sola, desesperada, trista, incompresa, solitària, rebutjada. Tan lletja sóc jo? Pobre de mi. Bé, és cert que sóc una miqueta grassoneta i rabassuda però no n’hi ha per tant i, sincerament, penso que el físic no és el més important, què carai!

   Quina ràbia! Ells sempre ben juntets. Sé que aquella maleïda mala pècora amb les seves quatre urpes ben punxegudes el vol per ella, peti qui peti! Ell, amb la seva timidesa que el caracteritza, intenta no fixar-se en ella en hores de feina, però aquella punyetera aprofita aquestes estones laborals que comparteixen per fer-se’l seu. 

   L’altre dia mateix, quan ell tallava el filet de vedella amb una tendresa encantadora, aquella bruixa, mentre punxava la carn de mala manera, va fer veure que perdia l’equilibri per fer-li una carícia. No puc més! Com a cullera forta que sóc, no permetré que el meu ganivetet caigui a les urpes d’aquella bruixota fastigosa, la forquilla.

Josep MATEU MICÓ

BILLY sistema

  
Si tu em dius vine ho deixo tot, però diga’m vine! –sona bé! Ja n’he sentit a parlar molt aquests dies

per la ràdio. Moltes gràcies mama!
   –De res fill!, muuaaaà!
   –Que trist! El dia de Sant Jordi i un altre any he tornat a fer tard! Sense parella, per variar, i per fer-ho més trist amb el llibre que m’ha regalat la mama!

   He decidit que mentre totes les parelles estan voltant per la rambla agafats de la mà, fent públic el seu amor, exponenciat al màxim en un dia com avui, jo, aprofitant que ja tinc un llibre per posar-hi, muntaré la prestatgeria que vaig comprar dissabte passat a l’Ikea, la fantàstica “librería BILLY sistema”!

   –Instrucciones de uso... Ufff!

Guillem del MORAL GRANADOS

Presentació d'Àlex Garrido i Susagna Tubau

*****

Dimarts dia 17 de maig de 2011, de 9 a 10 del matí a la classe F106, dins de l’assignatura de Tallers literaris de la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic, es va fer la presentació, adreçada als alumnes, del llibre Cara, creu i cantell, dues novel·les curtes i un conte a dues mans (Artgerust, 2010) dels escriptors manlleuencs Àlex Garrido i Susagna Tubau. Es va comptar, naturalment, amb la presència dels autors.

"La dimensió Sí importa" d’Àlex Garrido és una novel·la en format breu carregada d’humor i de sàtira. Aquesta novel·la va ser guardonada amb una menció especial al Premi Rei en Jaume de Narrativa Catalana, que atorga l’Ajuntament de Calvià, a Mallorca. L’altra novel·la del volum és de l’autora Susagna Tubau, exprofessora de la Facultat de Traducció de la Universitat de Vic, i porta per títol "Antropologia rural", un retrat calidoscòpic de la vida a pagès que combina la sàtira, la crònica i una dosi de crítica. Finalment, "Duel de titans" és un relat que neix d’un joc literari a dues mans i que segurament és el cantell de l’obra que pretén donar-li unitat.

Vas tard?

   Ja anava tard però va pensar que era el mateix arribar cinc minuts tard que quinze. Va parar en un bar petit i amb aquella olor de vell que fa tants anys que és obert. Estava esperant el cafè, gairebé americà. Se’l begué i marxà corrents. En lloc d’arribar quinze minuts tard, com ell havia programat, resulta que va arribar-hi quaranta. Li va començar a entrar aquella angoixa, acompanyada de suor freda i aquelles palpitacions com si li hagués de sortir el cor. Aleshores va ser quan es va despertar i es va tranquil·litzar. No feia tard enlloc: érem diumenge.

Marc Prat Terradellas

DOS MICROCONTES

Diferents punts de vista

   La gent quan em veu s’espanta, d’altres en canvi, em busquen i m’utilitzen per salvar vides. Fins i tot hi ha llocs on em col·leccionen: m’envasen a dins de diferents tubs i m’enganxen una etiqueta a l’exterior que em distingeix dels altres. Sóc vermella i tinc una olor especial. Tots em tenen dins seu, no em veuen però saben que estic allà, i quan per fi em faig visible, criden i ploren. Sempre que algú es fa mal sóc allà, fent-li companyia, i no marxo fins que es cura. És per això que no entenc per què tothom m’odia tant.

   ─Tan dolenta sóc? Com t’ho fas tu, perquè t’estimin tant? Jo sóc més bonica i crido molt més l’atenció que tu... ─va dir la goteta de sang.

   ─Sí, ets més atractiva i tens un color molt més vistós que el meu, però jo els aporto vida i tu en canvi, sovint els la treus ─va contestar la goteta d’aigua.
   Llavors la goteta de sang va agafar i es va llançar al mar perquè volia ser igual que la goteta d’aigua, orgullosa de la seva decisió. I allà, dins les profunditats, es va esvair com l’aigua.

No imagino una vida sense tu

   Des que vaig néixer que formes part de mi. Sempre que et necessito, allà et tinc, preparat només per a mi. Has aconseguit transformar els mals moments en bons, tranquil·litzant els meus plors nocturns, la meva tristesa i també els meus nervis. La veritat és que em costa imaginar-me la vida sense tu. Ara, però, els meus pares em demanen que et deixi, que t’abandoni, perquè hi ha algú altre que et necessita més que jo. No vull deixar-te, m’agrada tenir-te a prop dels meus llavis i fer-te alguna mossegadeta de tant en tant.

   No entenc els meus pares, no puc comprendre perquè insisteixen en treure’m allò que més desitjo. Aquest Nadal se m’acabarà tot. «Si no el deixes abans de Nadal, els Reis mags no et portaran cap regal», em repeteixen constantment. I jo els contesto que el millor regal que em poden donar ets tu. Algun dia quan estigui preparat et deixaré, però mentrestant, xumet meu, el teu amo segueixo sent jo.

Meritxell Ribas Grèbol

La fada del llac

   Litus, tu no! Ja ho explico jo millor, que tu encara eres petit.

   Un matí estàvem passejant per aquell jardí que deien que era màgic. De sobte vam arribar al llac i vam llençar unes quantes pedres. Va ser en aquell instant quan de l’aigua es veia una ombra que s’apropava cap a nosaltres. Com que ens vam espantar, vam voler marxar, però el cant de la fada del llac ens va captivar.

   Ben espantats, ens vàrem quedar allà i la fada ens va dir que havíem de respectar el lloc ja que era sagrat. Quan va acabar, amb un cop de llum va desaparèixer.
   En Litus, la Sara i jo vam jurar que no ho diríem mai a ningú perquè no ens creurien.

Sílvia Tarridas Trallero

MICROCONTES

Un clau a la porta

  

   El pare, sense saber què més fer per redreçar el seu fill, li va dir: –A partir d’ara, cada vegada que diguis o facis alguna cosa que fereixi els sentiments d’atri, clavaràs un clau darrere la porta de la teva habitació. Un cop la porta va ser plena, li va dir: –Ara, cada vegada que t’hagis de disculpar, arrancaràs un clau.

   Quan a la porta ja no hi quedava cap clau, el jove va aprendre que, cada vegada que fas mal a algú, amb una disculpa no n’hi ha prou per esborrar la marca que la teva ferida hi ha deixat.

0%

Poma, iogurt desnatat, pa integral, espinacs... aniversari. Taronja, iogurt desnatat, nous, enciam... Castanyada. Pera, iogurt desnatat, peix a la planxa... Nadal. Poma, iogurt desnatat, mongetes tendres... Pasqua. Maduixes, iogurt desnatat, filet de gall d’indi a la planxa...dinar familiar. Pinya, iogurt desnatat, pa integral, bledes... Sant Joan...

I viure? Quan?

Maria Daniela Martos