Un matí estàvem passejant per aquell jardí que deien que era màgic. De sobte vam arribar al llac i vam llençar unes quantes pedres. Va ser en aquell instant quan de l’aigua es veia una ombra que s’apropava cap a nosaltres. Com que ens vam espantar, vam voler marxar, però el cant de la fada del llac ens va captivar.
Ben espantats, ens vàrem quedar allà i la fada ens va dir que havíem de respectar el lloc ja que era sagrat. Quan va acabar, amb un cop de llum va desaparèixer.En Litus, la Sara i jo vam jurar que no ho diríem mai a ningú perquè no ens creurien.
Sílvia Tarridas Trallero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari