Cloc, cloc... noto com toquen tímidament a fora. A poc a poc trec el nas per la porta per observar la fina pluja d’estiu que cau, sé que n’és l’inici, que aviat començarà a ploure amb més força, però no em preocupa. Surto del tot de casa i m’estiro, mirant amunt, les branques dels arbres que es mouen emetent un suau rumor. I jo em passejo per entre les herbes molles i els seves gotetes m’impregnen. No m’importa, m’agrada la humitat, de fet és per ella que surto a donar una volta, això de la calor no és el meu fort. Mentre avanço, vaig veient com els meus veïns m’imiten, i els saludo amb entusiasme, ja que fa alguns dies que no en sabia gaire res, últimament no plovia gaire! Si és que no sóc l’únic a qui no agrada la calor! I així amb la banda sonora d’algun ocell atrevit em passejo amb dignitat, arrossegant-me per les herbes, gaudint de l’olor de terra molla i sentint-me lliure... fins que comença a ploure amb massa energia, i prefereixo amagar-me a mi i a les meves banyes, ja que als cargols ens agrada mullar-nos, però no tenim paraigües!
Ester Miró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari