–Visc amb l’esperança de poder trobar-te algun dia, i em fa por que, arribat el moment, no sigui del teu gust o que pugui passar desapercebut entre tanta multitud. Fa un temps et vaig veure, tan lluent, tan lliure, tan elegant com m’imaginava, vas passar pel meu costat i ni tan sols t’hi vas fixar. La distància entre tots dos cada dia es fa més propera, un trajecte tan curt com el que triguin a consolidar-se junts. Posteriorment, vaig notar que estaves més perceptiva i que volies apropar-te a mi. “Jo romano quiet, no sigui que t’angoixis i marxis esglaiada”. De sobte, un dia em vas tocar!, amb un tacte suau, fruit d’un impuls intens, no més que fugaç. I em pregunto, per què vas marxar? En poc temps, ens vam tornar a veure, i vam parlar ininterrompudes vegades, deies que tenies pressa i no paraves quieta, marxaves, tornaves i deies que havies de marxar! Després
d’un llarg temps en aquesta situació, em vas besar i em vas dir que no volies marxar, que et volies quedar amb mi per sempre, llavors em vas fer pensar que no tenia més remei que acceptar!
És així, com el granet de sorra es veu completament enfonsat per la seva mar, submergit en un petó immens, que durarà fins a l’eternitat, ha viscut una vida sobre la terra i en comença una sota el mar.Marc Serrano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari