Sempre un al costat de l’altre, tocant-se, palpant-se en tot moment i, jo sola, desesperada, trista, incompresa, solitària, rebutjada. Tan lletja sóc jo? Pobre de mi. Bé, és cert que sóc una miqueta grassoneta i rabassuda però no n’hi ha per tant i, sincerament, penso que el físic no és el més important, què carai!
Quina ràbia! Ells sempre ben juntets. Sé que aquella maleïda mala pècora amb les seves quatre urpes ben punxegudes el vol per ella, peti qui peti! Ell, amb la seva timidesa que el caracteritza, intenta no fixar-se en ella en hores de feina, però aquella punyetera aprofita aquestes estones laborals que comparteixen per fer-se’l seu.
L’altre dia mateix, quan ell tallava el filet de vedella amb una tendresa encantadora, aquella bruixa, mentre punxava la carn de mala manera, va fer veure que perdia l’equilibri per fer-li una carícia. No puc més! Com a cullera forta que sóc, no permetré que el meu ganivetet caigui a les urpes d’aquella bruixota fastigosa, la forquilla.
Josep MATEU MICÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari