Metàfores i autoimatge del jo (II)

Poema aconduït..., a partir de "L'equivalent" de Joan Vinyoli

L’equivalent (Laida Elizondo)

L’equivalent de què?

            Tot, sempre,

té el seu equivalent:

            La nit un món d’ombres, silencis

i petits secrets, el dia una finestra transparent

a les rutines, l’hivern una habitació freda

i inhòspita, la primavera un prat ple de colors i aromes,

l’estiu vacances, crits de joia dels infants,

la tardor l’esquelet d’un bosc, olor d’humitat

i de fusta cremada.

            Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Laida vivint l’incertesa d’un moment.

L'equivalent  (Ángela Sáez)

L’equivalent de què?

                                Tot, sempre,

té el seu equivalent:

                     La nit foscor, fred, tothom es refugia

a casa seva, el dia tothom fa la seva feina,

l’hivern vestim els carrers i les cases,

la primavera totes les flors floreixen,

l’estiu el millor moment de l’any,

la tardor les fulles cauen i els bolets

surten.

Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Ángela moltes paraules se’n van volant.

L'equivalent (Pol Garcia)

L’equivalent de què?

                                Tot, sempre,

té el seu equivalent:

                     la nit evoca els temors més obscurs i

amagats, el dia les rialles

i l’alegria, l’hivern un mar de boira

fins a les dotze, la primavera la sang altera,

l’estiu tot el que és bell reviu,

la tardor vents de tramuntana

amb fervor.

Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Pol, que bo!

L'equivalent (Laura Pujols)

L’equivalent de què?

                                Tot, sempre,

té el seu equivalent:

                     la nit uns ulls tancats,

tot és gris, el dia un papalló bat

les ales, l’hivern un raig de llum dins el cor,

la primavera, un color intens,

l’estiu una copa a la vora del mar,

la tardor olor de tancat i fulles

seques.

Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Laura, amb una rialla cara al vent.

Metàfores i autoimatge del jo (I)

..., a partir del poema "L'equivalent" de Joan Vinyoli

L'EQUIVALENT (Mariona Prats Casadesús)

L'equivalent de què?

Tot, sempre, 

té el seu equivalent. 

la nit, una caixa de sabates

foradada, el dia un llençol blanc

estès al planell, l'hivern, mantes

bufandes i algun refredat, la primavera

explosió de colors, l'estiu, vestits, remullades

i massa calor, la tardor, pluja, gotes,

paraigües.

Jo, si per un atzar algú crida el meu nom,

diré Mariona innovadora de la màgia moderna.

L'EQUIVALENT (Sònia Mulleras Aulet)

L'equivalent de què?

Tot, sempre, 

té el seu equivalent. 

la nit una cortina negra 

amb botons lluminosos, el dia un passeig

pel riu de la vida, l'hivern una tarda vora la llar de foc

l'estiu, festa major, alegria i diversió, 

la tardor, castanyes i bolets, 

ventall de colors càlids. 

Jo, si per atzar algú crida el meu nom, 

diré Sònia amb un somriure de felicitat. 

L’EQUIVALENT (M. Àngels Verdaguer)

L’equivalent de què?

                                               Tot sempre,

té el seu equivalent:
                                   la nit temps de silenci

i de son, el dia temps de moviment

i veus, l’hivern boira, fred

i papers, la primavera el verd florit,

l’estiu aigua i temps lliure,

la tardor fulles grogues, temps suau

i càlid.

                                   Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré M. Àngels verdaguerejant tot temps.

 

La maduresa en la lectura

52. Molts lectors adults són lectors juvenils, en el sentit que aturen el seu desenvolupament lector en el moment en què un text presenta algunes dificultats d’interpretació, i davant de la pregunta que els donaria el pas a la maduresa, que és: ¿Vull fer un petit esforç per preocupar-me per la tècnica literària?, decideixen que no, que només accepten llegir llibres sense dificultats, i així aturen el seu desenvolupament com a lectors. En aquest sentit, totes les obres del gènere best-seller comercial són lectures juvenils. Si molts adults –pares i professors– mostren prevenció a l’hora de donar aquests llibres als joves és només per raons morals, no per raons de comprensió. La franja ampla de lectors que no accepten l’esforç d’accedir a nivells més alts de lectura se situa entre els 14 i els 99 anys.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 38.

   La majoria de lectors llegeixen llibres que no impliquin concentrar-se molt i que siguin de fàcil lectura per no perdre el fil narratiu. Això comporta que el text literari sigui proper a ells i que el vocabulari sigui entenedor. Tenint en compte aquests factors, i que el que més es ven són els best-seller, què porta que un lector esculli aquest tipus de gènere?
   En primer lloc, la majoria de la societat no està acostumada a llegir llibres que aportin riquesa intel·lectual. Em refereixo a llegir diferents tipus de textos literaris i, a més a més, que continguin un vocabulari que no utilitzem diàriament, obres literàries que donen al lector uns coneixements per tal de desenvolupar el seu coneixement (poesia, teatre, assajos, narrativa, etc.). Això, és clar, implica un esforç a l’hora de llegir, fet que molts lectors no estan disposats a realitzar ja que molts d’ells llegeixen per plaer i no per haver de fer un treball per entendre un text.
   En segon lloc, perquè la família no apropa els infants a aquests tipus de llibres, si la família en qüestió no en llegeix.
   En tercer lloc, perquè el nostre entorn ens brinda l’oportunitat d’escollir un best-seller abans que un llibre que aporta molt més intel·lectualment: en una llibreria, el que ens mostren a primera vista, i en grans quantitats, són els best-sellers i, per donar suport a aquest gènere, molts cops el reprodueixen en el cinema. Per trobar un llibre més enriquidor s’ha de buscar en la prestatgeria i, molt sovint, sols n’hi ha un.
   Amb el que dic, no estic en contra dels best-sellers ja que serveixen per gaudir de la lectura en un moment de relaxament i per evadir-nos, però els adults i els mestres hem d’oferir als infants, des de ben petits, tot tipus de gèneres literaris per tal que quan tinguin 14 anys puguin continuar tenint la possibilitat i el gust de llegir llibres de diferents gèneres, ja que contribueix a obrir la ment del lector i a tenir més riquesa intel·lectual i, per tant, a ser més crític en aquesta societat.

Empar Pérez

Un truc per a un llibre

5. [...] La tècnica d’algun professor era arribar a classe amb tres llibres i anunciar que tot seguit parlaria de dos llibres que portava. Els alumnes l’avisaven que eren tres i no pas dos, ell feia cara de sorpresa i retirava immediatament el llibre intrús, mentre comentava que no era pas un llibre per a ells, amb temes massa compromesos per la seva edat, i els deia que la seva lectura requeria un esforç superior al que ells podien fer, que fins i tot lectors més experimentats podien sucumbir perillosament a les propostes de l’autor. No parlava més d’aquest llibre i es passava la classe parlant dels altres dos. Un cop acabada la lliçó, es descuidava els tres llibres sobre la taula. Tots els alumnes es llançaven sobre el llibre proscrit, del qual ni tan sols havia esmentat el títol. I tots se n’apuntaven la referència i el llegien, i uns quants, a més, llegien els llibre comentats i recomanats.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 18.

   He trobat genial aquesta idea. Penso que és una molt bona estratègia per aconseguir encuriosir els alumnes sobre un llibre. El fet de primer ignorar-lo, i després fer creure als alumnes que no són capaços d’entendre aconsegueix donar-li una màgia i un misteri que ja d’entrada fan que el llibre esdevingui interessant. Tots sabem que els nens tendeixen a provar allò no permès o prohibit, així doncs l’estratègia segur que funciona.
   Ara bé, ens hem d’assegurar que el llibre que ocultem sigui un bon llibre i que realment la majoria dels alumnes puguin trobar plaer en la seva lectura. Si la proposta és més aviat decebedora, els alumnes no tindran un gaire bon record d’aquesta “malifeta” que és haver espiat el llibre prohibit. De la mateixa manera no ens assegurem que els dos llibres que presenta el mestre siguin llegits, però sí que podem haver despertat l’interès d’algun alumne i que procedeixi a la seva lectura.

Marc Rodríguez

La lectura i els lectors

3. Hi ha llistes d’obres de qualitat literària acreditada, però no hi ha una llista d’obres d’eficàcia per enganxar en la lectura, perquè no hi ha un gust únic, ni un únic nivell de lectura, ni un interès universal que mogui la curiositat de tothom.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012.

   Una lectura ha de ser una opció personal, ha de ser íntima i d’interès propi. Tal com diu Emili Teixidor, no hi ha un gust, un nivell ni un interès únic, sinó que cada lector, cada persona en té un de diferent.
   Tenint en compte tal afirmació, considero que, massa sovint, és un error el fet d’imposar lectures obligatòries a l’escola i no deixar possibilitat de tria. Això sol provocar que molts dels llibres de lectura obligada resultin avorrits i feixucs de llegir. Tenint present, doncs, que cada alumne té un gust diferent, penso que a l’escola s’hauria d’oferir un ampli ventall de possibilitat de lectures, per tal que cadascú pogués escollir-ne una, d’acord amb les seves pròpies preferències i interessos.
   S’hauria d’aprofitar que el món lector es tracta d’un món realment extens que ens ofereix gran quantitat de gèneres literaris, de formats... Per què, doncs, hem de limitar la lectura a un llibre determinat? Per què no podem oferir llibertat d’elecció i, així, enriquir-nos tots plegats amb la diversitat de textos i de gèneres existents? No ens estanquem, aprofitem la diversitat!

Sandra Raya

La fantasia

14. La fantasia és indispensable en el desenvolupament de la infància, perquè és una manera natural d’enfrontar-se amb les emocions i els conflictes irresolts en una edat en què la raó té un control molt fràgil sobre el món inconscient.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 26.

   Aquesta frase inicial “la fantasia és indispensable en el desenvolupament de la infància” hauria de ser una norma implícita de la societat que no caldria ni anomenar, no hauríem ni de pronunciar-la de tan interioritzada que l’hauríem de tenir. Per què encara al segle XXI els adults matem la creativitat i la iniciativa i no deixem aflorar la fantasia dels infants en els seus textos o dibuixos?
   Freinet deia que un infant escriu un text quan té coses a dir, quan sent la necessitat d’expressar, amb la ploma o per mitjà del dibuix, el que li bull a dins. Doncs torno a repetir, per què hem de ser els adults els que destruïm aquest primer pas que ells han creat per expressar-se lliurement? Nosaltres, i només nosaltres en som els responsables. És clar que després et vénen i et diuen: “Això no ho sé fer. No m’agrada el meu dibuix, és que no sé dibuixar. No ho intento perquè no em sortirà bé...”. Cada vegada que sento una frase d’aquestes em poso les mans al cap. És normal que facin aquestes reflexions si mai ningú els ha dit com de bé dibuixen, com de bé escriuen, com de bé retallen, com de bé imaginen... i així una llarga llista de qualitats personals.

   Francesco Tonucci ens ho mostra amb les seves il·lustracions. En aquesta per exemple es veu clarament fins on pot arribar la creativitat dels infants, tothom vol fer amb la pinça el que desitja i què fa l’adult? Un estereotip d’objecte per a tots i així evitem problemes i conflictes. Renoi! Què és més satisfactori que un infant sigui feliç perquè ha realitzat un objecte a la seva mesura o fer-los anar tots a una perquè és més fàcil per a l’adult?
   Actualment a les escoles és el que està passant. Tothom ha d’anar al mateix ritme, tothom ha d’assolir els mateixos conceptes de la mateixa manera, tothom ha d’acabar la fitxa per anar al pati i només aquells que acabin abans tindran dret a fer una cosa extra. I els altres? On són les igualtats d’oportunitats? I el respecte pel ritme d’aprenentatge individualitzat? No és el mateix fer el que un realment desitja que fer el que et demanen que facis. Malauradament, encara ens queda molta feina per fer i molt camí per recórrer.

Laura Quicios

El mestre, un model

4. Una altra [manera de crear "espais educatius no curriculars o alternatius"] és que el mestre porti sempre un llibre a la mà, el llibre que estigui llegint en aquell moment, i no en parli, simplement que el porti i el deixi en un lloc visible de la taula, com si fos la cartera o la bufanda.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 138.

   Cal remarcar la idea que la mestra és un molt bon model i els nens/es han de veure que sempre va acompanyada de llibres, que li agrada llegir-los i ho fa de gust. Però aquesta també ha de buscar diferents estratègies per motivar els alumnes a interessar-se per la lectura, per un llibre. Deixar un llibre sobre la taula, a la vista de tots, mentre per exemple, es parla d’altres llibres pot ser una tècnica de presentació. És important saber presentar un llibre per crear interès per a la seva lectura. Els nens/es pot ser que demanin quin llibre és aquest que hi ha sobre la taula, perquè aquell no l’explica... i la mestra va captant l’atenció cap a aquest llibre. Pot jugar amb ells preguntant què pensen que deu ser aquest llibre, de què deu anar només llegint el títol, què en saben del tema... pot crear expectatives de lectura, una motivació per qui el vulgui llegir; potser, més d’un alumne s’haurà quedat amb la intriga de què passa a la història.

   Quina millor manera de fer que el nen/a llegeixi a partir dels seus interessos i curiositats?

Anna Quinquilla

Lectura en veu alta

5. Abans, a les escoles, es llegia i es controlava la lectura en veu alta una mitjana d’una hora diària. Els escolars, repartits en diferents grups dirigits pels alumnes més avançats, amb la supervisió del mestre, que passava de grup en grup i dirigia, al final, el grup dels avançats, llegien textos seleccionats d’autors clàssics. [...]

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 24.

    La lectura en veu alta és una assignatura pendent a l’escola. Tradicionalment s’ha considerat que el nen/a ha de tenir un nivell lector elevat. Fins aquí podem estar-hi d’acord, ara bé, la metodologia que s’imparteix per aconseguir-ho no és adequat.

   Moltes escoles funcionen de  manera semblant: el mestre escull un llibre perquè l’alumne el llegeixi a casa i, al cap d’unes setmanes, quan el té llegit, el porta a l’escola i en podrà llegir un altre.

   Penso que la lectura en veu alta és una de les formes més útils per avançar en l’hàbit de lectura. S’hauria de dedicar una estona diària a la lectura en veu alta dins de l’aula, i que el mestre pogués orientar, dirigir o ajudar el nen/a quan aquest tingués dificultats de comprensió lectora.

Albert Pagès

Llegir: un acte creatiu

28. Llegir és la complicitat en la creació.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 30. 

   Sempre que ens preguntem per què ens agrada llegir, acostuma a sortir la resposta de: entre d’altres coses perquè m’imagino els personatges i em faig el meu món.
   Crec que tenim raó els que pensem així (evidentment, hi ha mil i una raons més d’argumentar el perquè ens agrada llegir) perquè és una manera de viure situacions irreals, pautades però amb un to personal, és a dir, llegim un text ja creat per un autor que ens dóna la situació, els personatges..., però cada persona pot muntar-se la seva pròpia versió.
   És genial deixar que voli la nostra imaginació i crear situacions que ens agraden amb la finalitat que cadascú desitgi. Tots som creatius, en major o menor grau, però tots som capaços de deixar-nos endinsar en móns imaginaris.

Georgina Riera

Paraules noves

11. ¿Per què els nens, des de la primera infància, no poden buscar, triar, les paraules que els sonen estranyes, diferents, desconegudes, i escriure-les en un quadern a manera de diccionari personal per anar-ne descobrint el significat?

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 25.

  

   Per tal que els infants vagin adquirint nou llenguatge és imprescindible que llegeixin a la vegada que necessiten sentir parlar els adults, ja que moltes vegades el vocabulari dels llibres o dels contes que llegeixen no és el mateix que el que senten dels adults.

   Ara bé, de què ens serveix que aprenguin nou vocabulari si la majoria de vegades no saben què vol dir o a la llarga no se'n recorden? Per què des de l’escola no utilitzen l’estratègia d’Emili Teixidor de crear el diccionari de cada infant?

   D’aquesta manera, els infants tindrien sempre un diccionari més assequible per a ells a on anar a buscar aquelles paraules que els inquieten. Per altra banda, crec que en aquest diccionari també s’hi podrien trobar aquelles paraules que utilitzen més freqüentment però que no saben com s’escriuen.

Judit Suñer

Respecte pels llibres

32. Els més petits han d’aprendre que si no respecten els llibres, quan demanin veure una altra vegada aquella il·lustració o un determinat personatge, la possibilitat de repetir l’experiència ja no existeix.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 32.

   Els infants necessiten manipular, experimentar, conèixer, explorar, etc. i, a vegades, realitzant aquestes actuacions o per algun moment de rabieta, poden trencar o fer malbé algun objecte. En aquest cas parlem dels llibres.
   Sovint hem vist a les escoles bressol o a parvulari llibres de les aules que no estan en bones condicions, que estan trencats, guixats, on manquen pàgines. Pares i mestres hem d’ensenyar als infants que hem de tractar i respectar els llibres, però això ho hem de fer amb l’exemple. No podem donar exemple als infants, si els llibres que tenen el seu voltant no tenen l’aspecte adequat. Si ens trobem que per qualsevol motiu un infant no tracta de la manera adequada un llibre hem de fer-li entendre que això no es fa i que si no tracta de manera correcta el material no el podrà manipular.
   A les escoles municipals de la ciutat italiana de Pistoia, el llibre és l’element principal i característic que trobem per tots els espais de les escoles. Els infants des de l’escola bressol manipulen de manera autònoma amb els llibres i els fan servir amb cura.
 
Àngela Soteras

La poesia a l'escola

43. Sovint s’ensenya la poesia com si els alumnes haguessin de contestar unes preguntes purament memorístiques sobre la vida i l’obra del poeta. Si no fem estimar les paraules i l’art màxim de les paraules, que és la poesia, els joves no estimaran la poesia. Molts alumnes escolten o llegeixen els poemes com si es tractés de l’enunciat d’un problema al qual han de trobar la solució i aleshores la poesia els preocupa, els intimida i, finalment, els avorreix. Els alumnes s’espanten perquè es pensen que els han d’agradar o han d’entendre bé tots i cada un dels poemes que llegeixen o que hi ha en un llibre. Però ¿per què ha de ser així? ¿És que ens agraden igual totes les novel·les que llegim –fins i tot si són del mateix autor– o totes les cançons que escoltem? Els alumnes han de poder fer la seva selecció, per poder parlar només dels poemes que els hagin agradat. Val més un sol poema ben sentit que una antologia de poemes gruixuda però morta.

 

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 35

  Tal com diu Jaume Centelles a “La poesia i els infants. Un passeig que avança pel camí arriscat i laberíntic dels sentiments”, els mestres alguns cops abusen de la memorització, de la còpia, de la comprensió plena del sentit i la intenció d’un poema i no es tracta d’això sinó que més aviat el mestre ha de conèixer els seus alumnes i crear en la sensibilitat per a les formes poc habituals de la llengua oral i escrita i que ells mateixos sentin i s’imaginin llocs impossibles.
   En aquesta afirmació de Teixidor es reflecteix tot el que diu Jaume Centelles: que molts cops la poesia a l'aula no la sabem enfocar correctament ja que en alguns casos els mestres l'enfoquen de forma memorística i els alumnes no poden gaudir d'una bona poesia.

Laura Santiveri

Els gustos en la lectura

41. Un adult, un pare o un mestre no ha de menysprear mai els llibres escollits lliurement pels joves. Seria com burlar-se dels seus gustos personals. La lectura també és un hàbit, una mecànica, i aquests llibres poden ajudar els joves com a mínim a llegir amb més fluïdesa. Ja descobriran textos que siguin millors. I recordem que nosaltres, els adults, tampoc no llegim sempre el millor ni per altíssims motius espirituals.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 34.

  L’afirmació em sembla encertada: tothom té dret a escollir el llibre que li sembli del seu gust, tot i que un bon consell, quan una persona jove comença a llegir, mai sobra perquè d’aquesta manera potser hi ha primeres lectures que condicionen positivament la vida del lector. És possible que, si el primer llibre que llegim ens apassiona, ens farem més fidels a la lectura.
   Des de la meva pròpia experiència crec que és molt important condicionar el mínim possible les lectures dels infants. Evidentment que hi ha d’haver uns límits i unes regles, però recordo molt negativament quan els llibres de l’escola eren obligats, ja que pel simple fet que eren això, obligats, ja començaves a llegir-los amb desil·lusió. No vaig descobrir el plaer de la lectura fins que vaig poder escollir un llibre lliurement.
   Tanmateix, recordo algun cas de companys meus, quan cursàvem primària, als quals la mestra tutora d’aleshores deia que no agafessin alguns llibres concrets del Bibliobús, perquè no eren adequats per a la seva edat. Si bé és cert que eren llibres per a adults, però, si ells sentien inquietud per a aquests, no hi veig el problema. De fet, crec que per a l’infant podia ser molt enriquidor, ja que ningú l'obligava a escollir aquell tipus de lectures.

Eva Pons

El paper dels llibres

Us imagineu una vida sense llibres?

Ara mateix, si desapareguessin tots els llibres de la Terra,

seria com si el món hagués perdut la memòria.

¿Us imagineu a vosaltres sense memòria,

sense records, sense passat, sense coneixements...,

amb el cervell en blanc, ben buit?

No sabríeu ni qui sou, ni d’on veniu, ni res de res.

Els llibres són la memòria del món,

i gràcies als llibres podem saber un munt de coses:

com vivien els nostres avantpassats,

com van inventar les eines que ens han portat fins aquí,

amb els ordinadors, els cotxes, les medecines, la televisió,

els gratacels, els telèfons mòbils, els transplantaments de cor...

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 11.

   Les persones sempre han tingut la necessitat de deixar constància dels fets que passen al seu voltant. És una manera de perdurar per sempre, una manera de no morir. És com tenir fills. T’agrada pensar que en ells seguirà una part de tu mateix i això et fa sentir més arrelat a la terra.
   En els llibres hi evoquem els nostres sentiments, les nostres pors i il·lusions. Si desapareguessin, ens sentiríem orfes de la nostra història.
   Parlem d’història a partir de quan va aparèixer el primer escrit, doncs imaginar el que seria que tot això es perdés és impossible.

Sílvia Riera

Una reflexió sobre la vida

La vida és un viatge, com una aventura que acaba de començar.
   La filla li deia a la mare que l'ajudés, ja que no volia fer tard. La nena, impacient, volia que els pares s'afanyessin per por de perdre el tren de la vida; podríem dir que una oportunitat, quelcom que ve de cop, sense avisar. Per això, la nena demana ajuda a la seva mare per a fer les maletes, ja que no ha tingut temps abans.

   Aquest tren, aquesta oportunitat, només passa i se'n va, ja que no depèn ni de la nena ni dels pares, sinó més aviat d'una força externa a ells. El tren no l'espera, ja que ella no té control sobre aquesta oportunitat i, per tant, haurà d'afanyar-se ja que no recau en la seva responsabilitat d’aturar aquest tren. Per aquest fet, tampoc no té retorn. Si, finalment, resulta ser una oportunitat bona, de la qual es pugui treure profit i que aporti quelcom positiu, serà un viatge d'anada bo. Per contra, si acaba sent una oportunitat que, pels factors que siguin, no resulti ser bona, no es pot tornar enrere ja que no es pot viatjar cap al passat.

   Quants cops hem fet una bogeria que amb prou feines ens ho hem pensat dues vegades? Doncs bé, aquest és el tren del qual parla la nena, que acaba dient que, passi el que passi, serà sempre el tresor de la seva mare.

  

 Cap canvi de situació o de context, sigui bo o dolent, podrà afectar mai a tot allò més important i prioritari com és l'amor d'una mare.

   Així doncs, Eva Dénia fa una comparació amb la vida mateixa, endinsant-se a l'elecció que ha de fer una persona, en aquest cas la nena, quan se li presenten oportunitats davant i al canvi posterior que poden arribar a fer sobre un mateix.

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 165.

Laura Santiveri

Un diàleg, de poema a conte

Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 36. 

   Una tarda l’Arnau i la Laia estaven en  un parc observant com jugaven uns nens. Els nens anaven rient mentre tocaven parts de la seva cara. L’Arnau i la Laia que no feien res més que observar el parc, van decidir jugar a descriure’s ells mateixos.

   La Laia va dir:

   –Arnau, com creus que tinc el cap?

   –Doncs..., jo diria com un cabàs, vaja.

   –I el meu nas?

   –Ai! Doncs Laia, a mi em sembla que és normal, no?

   La Laia, al veure que el seu amic no posava molt interès a l'hora de contestar, li va dir:

   –Mira, Arnau! Com que no ho fas amb moltes ganes, ara et diré jo com et veig, d'acord?

   –Tu, Arnau, tens dos ulls molt molt grans i brillants i, a sobre, les celles. I la teva cara? Ai, la teva cara! Una miqueta rodoneta, eh? Va! Ara jo t’he dit moltes coses, eh! Així que, Arnau, digues-me tu alguna cosa meva, no? –va dir la Laia amb veu una mica trista.

   –Laia, doncs, tu tens una cara així com una coqueta d’aquelles tan bones que fa la meva iaia. Ah! I saps què et diré també? Doncs que els teus cabells són castanys però també els portes molts desgavellats i cada un va a la seva.

   Jugant, jugant els dos amics van veure que, tot i que cadascú té les mateixes parts al cap, entre ells tenien les seves peculiaritats.

Angela Soteras