D’il·lusions també es viu... o no

Es va despertar sentint com l’escalfor dels raigs de sol li acariciaven la cara, com la brisa matinera li retirava els cabells enrere, el cant dels ocells des del seu niu formava una melodia agradable per a l’oïda, la tela que el cobria li lliscava per l’espatlla, el dolç record del somni encara romania intacte, l’aroma del cafè acabat de fer li arribava al nas en un finíssim fil de fum, un sospir encoratjador eixia dels seus llavis... Així que es va llevar del banc on passava cada nit, va recollir els cartrons i la manta ronyosa i es va disposar a creuar el carrer per anar a demanar al bar de davant si li oferien alguna rampoina per endur-se a la boca.

Meritxell Martínez