Metàfores i autoimatge del jo (i III)

Poema aconduït..., a partir de "L'equivalent" de Joan Vinyoli

L’EQUIVALENT  (Meritxell Martínez Subiràs)

L’equivalent de què?

                                Tot, sempre,

té el seu equivalent:

                     la nit màgic misteri, pau silenciosa i obscuritat

estrellada, el dia estrés agitat, claror enlluernada i soroll

emmotllat, l’hivern clara foscor, trista alegria i fred

abrigat, la primavera joiosa inspiració, pluja esperançadora i somnis poncellats,

l’estiu experiències viscudes, moments exprimits i calor amarada,

la tardor ombra envermellida, fulles cruixents i intrepidesa

abatuda.

Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Meritxell sacrifici per a la recerca d’un interès amagat.

L’EQUIVALENT (Meritxell Morcillo)

L’equivalent de què?

                                Tot, sempre,

té el seu equivalent:

                     la nit un forat negre teixit de parracs

de neu, el dia la llum naixent

del matí, l’hivern l’escalfor de la llar

de foc, la primavera l’eufòria exuberant,

l’estiu calor i remor de persones,

la tardor fulles caient, grocs, verds

i marrons.

Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Meritxell pura des del naixement.

Metàfores i autoimatge del jo (II)

Poema aconduït..., a partir de "L'equivalent" de Joan Vinyoli

L’equivalent (Laida Elizondo)

L’equivalent de què?

            Tot, sempre,

té el seu equivalent:

            La nit un món d’ombres, silencis

i petits secrets, el dia una finestra transparent

a les rutines, l’hivern una habitació freda

i inhòspita, la primavera un prat ple de colors i aromes,

l’estiu vacances, crits de joia dels infants,

la tardor l’esquelet d’un bosc, olor d’humitat

i de fusta cremada.

            Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Laida vivint l’incertesa d’un moment.

L'equivalent  (Ángela Sáez)

L’equivalent de què?

                                Tot, sempre,

té el seu equivalent:

                     La nit foscor, fred, tothom es refugia

a casa seva, el dia tothom fa la seva feina,

l’hivern vestim els carrers i les cases,

la primavera totes les flors floreixen,

l’estiu el millor moment de l’any,

la tardor les fulles cauen i els bolets

surten.

Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Ángela moltes paraules se’n van volant.

L'equivalent (Pol Garcia)

L’equivalent de què?

                                Tot, sempre,

té el seu equivalent:

                     la nit evoca els temors més obscurs i

amagats, el dia les rialles

i l’alegria, l’hivern un mar de boira

fins a les dotze, la primavera la sang altera,

l’estiu tot el que és bell reviu,

la tardor vents de tramuntana

amb fervor.

Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Pol, que bo!

L'equivalent (Laura Pujols)

L’equivalent de què?

                                Tot, sempre,

té el seu equivalent:

                     la nit uns ulls tancats,

tot és gris, el dia un papalló bat

les ales, l’hivern un raig de llum dins el cor,

la primavera, un color intens,

l’estiu una copa a la vora del mar,

la tardor olor de tancat i fulles

seques.

Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Laura, amb una rialla cara al vent.

Metàfores i autoimatge del jo (I)

..., a partir del poema "L'equivalent" de Joan Vinyoli

L'EQUIVALENT (Mariona Prats Casadesús)

L'equivalent de què?

Tot, sempre, 

té el seu equivalent. 

la nit, una caixa de sabates

foradada, el dia un llençol blanc

estès al planell, l'hivern, mantes

bufandes i algun refredat, la primavera

explosió de colors, l'estiu, vestits, remullades

i massa calor, la tardor, pluja, gotes,

paraigües.

Jo, si per un atzar algú crida el meu nom,

diré Mariona innovadora de la màgia moderna.

L'EQUIVALENT (Sònia Mulleras Aulet)

L'equivalent de què?

Tot, sempre, 

té el seu equivalent. 

la nit una cortina negra 

amb botons lluminosos, el dia un passeig

pel riu de la vida, l'hivern una tarda vora la llar de foc

l'estiu, festa major, alegria i diversió, 

la tardor, castanyes i bolets, 

ventall de colors càlids. 

Jo, si per atzar algú crida el meu nom, 

diré Sònia amb un somriure de felicitat. 

L’EQUIVALENT (M. Àngels Verdaguer)

L’equivalent de què?

                                               Tot sempre,

té el seu equivalent:
                                   la nit temps de silenci

i de son, el dia temps de moviment

i veus, l’hivern boira, fred

i papers, la primavera el verd florit,

l’estiu aigua i temps lliure,

la tardor fulles grogues, temps suau

i càlid.

                                   Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré M. Àngels verdaguerejant tot temps.

 

La maduresa en la lectura

52. Molts lectors adults són lectors juvenils, en el sentit que aturen el seu desenvolupament lector en el moment en què un text presenta algunes dificultats d’interpretació, i davant de la pregunta que els donaria el pas a la maduresa, que és: ¿Vull fer un petit esforç per preocupar-me per la tècnica literària?, decideixen que no, que només accepten llegir llibres sense dificultats, i així aturen el seu desenvolupament com a lectors. En aquest sentit, totes les obres del gènere best-seller comercial són lectures juvenils. Si molts adults –pares i professors– mostren prevenció a l’hora de donar aquests llibres als joves és només per raons morals, no per raons de comprensió. La franja ampla de lectors que no accepten l’esforç d’accedir a nivells més alts de lectura se situa entre els 14 i els 99 anys.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 38.

   La majoria de lectors llegeixen llibres que no impliquin concentrar-se molt i que siguin de fàcil lectura per no perdre el fil narratiu. Això comporta que el text literari sigui proper a ells i que el vocabulari sigui entenedor. Tenint en compte aquests factors, i que el que més es ven són els best-seller, què porta que un lector esculli aquest tipus de gènere?
   En primer lloc, la majoria de la societat no està acostumada a llegir llibres que aportin riquesa intel·lectual. Em refereixo a llegir diferents tipus de textos literaris i, a més a més, que continguin un vocabulari que no utilitzem diàriament, obres literàries que donen al lector uns coneixements per tal de desenvolupar el seu coneixement (poesia, teatre, assajos, narrativa, etc.). Això, és clar, implica un esforç a l’hora de llegir, fet que molts lectors no estan disposats a realitzar ja que molts d’ells llegeixen per plaer i no per haver de fer un treball per entendre un text.
   En segon lloc, perquè la família no apropa els infants a aquests tipus de llibres, si la família en qüestió no en llegeix.
   En tercer lloc, perquè el nostre entorn ens brinda l’oportunitat d’escollir un best-seller abans que un llibre que aporta molt més intel·lectualment: en una llibreria, el que ens mostren a primera vista, i en grans quantitats, són els best-sellers i, per donar suport a aquest gènere, molts cops el reprodueixen en el cinema. Per trobar un llibre més enriquidor s’ha de buscar en la prestatgeria i, molt sovint, sols n’hi ha un.
   Amb el que dic, no estic en contra dels best-sellers ja que serveixen per gaudir de la lectura en un moment de relaxament i per evadir-nos, però els adults i els mestres hem d’oferir als infants, des de ben petits, tot tipus de gèneres literaris per tal que quan tinguin 14 anys puguin continuar tenint la possibilitat i el gust de llegir llibres de diferents gèneres, ja que contribueix a obrir la ment del lector i a tenir més riquesa intel·lectual i, per tant, a ser més crític en aquesta societat.

Empar Pérez

Un truc per a un llibre

5. [...] La tècnica d’algun professor era arribar a classe amb tres llibres i anunciar que tot seguit parlaria de dos llibres que portava. Els alumnes l’avisaven que eren tres i no pas dos, ell feia cara de sorpresa i retirava immediatament el llibre intrús, mentre comentava que no era pas un llibre per a ells, amb temes massa compromesos per la seva edat, i els deia que la seva lectura requeria un esforç superior al que ells podien fer, que fins i tot lectors més experimentats podien sucumbir perillosament a les propostes de l’autor. No parlava més d’aquest llibre i es passava la classe parlant dels altres dos. Un cop acabada la lliçó, es descuidava els tres llibres sobre la taula. Tots els alumnes es llançaven sobre el llibre proscrit, del qual ni tan sols havia esmentat el títol. I tots se n’apuntaven la referència i el llegien, i uns quants, a més, llegien els llibre comentats i recomanats.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 18.

   He trobat genial aquesta idea. Penso que és una molt bona estratègia per aconseguir encuriosir els alumnes sobre un llibre. El fet de primer ignorar-lo, i després fer creure als alumnes que no són capaços d’entendre aconsegueix donar-li una màgia i un misteri que ja d’entrada fan que el llibre esdevingui interessant. Tots sabem que els nens tendeixen a provar allò no permès o prohibit, així doncs l’estratègia segur que funciona.
   Ara bé, ens hem d’assegurar que el llibre que ocultem sigui un bon llibre i que realment la majoria dels alumnes puguin trobar plaer en la seva lectura. Si la proposta és més aviat decebedora, els alumnes no tindran un gaire bon record d’aquesta “malifeta” que és haver espiat el llibre prohibit. De la mateixa manera no ens assegurem que els dos llibres que presenta el mestre siguin llegits, però sí que podem haver despertat l’interès d’algun alumne i que procedeixi a la seva lectura.

Marc Rodríguez

La lectura i els lectors

3. Hi ha llistes d’obres de qualitat literària acreditada, però no hi ha una llista d’obres d’eficàcia per enganxar en la lectura, perquè no hi ha un gust únic, ni un únic nivell de lectura, ni un interès universal que mogui la curiositat de tothom.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012.

   Una lectura ha de ser una opció personal, ha de ser íntima i d’interès propi. Tal com diu Emili Teixidor, no hi ha un gust, un nivell ni un interès únic, sinó que cada lector, cada persona en té un de diferent.
   Tenint en compte tal afirmació, considero que, massa sovint, és un error el fet d’imposar lectures obligatòries a l’escola i no deixar possibilitat de tria. Això sol provocar que molts dels llibres de lectura obligada resultin avorrits i feixucs de llegir. Tenint present, doncs, que cada alumne té un gust diferent, penso que a l’escola s’hauria d’oferir un ampli ventall de possibilitat de lectures, per tal que cadascú pogués escollir-ne una, d’acord amb les seves pròpies preferències i interessos.
   S’hauria d’aprofitar que el món lector es tracta d’un món realment extens que ens ofereix gran quantitat de gèneres literaris, de formats... Per què, doncs, hem de limitar la lectura a un llibre determinat? Per què no podem oferir llibertat d’elecció i, així, enriquir-nos tots plegats amb la diversitat de textos i de gèneres existents? No ens estanquem, aprofitem la diversitat!

Sandra Raya

La fantasia

14. La fantasia és indispensable en el desenvolupament de la infància, perquè és una manera natural d’enfrontar-se amb les emocions i els conflictes irresolts en una edat en què la raó té un control molt fràgil sobre el món inconscient.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 26.

   Aquesta frase inicial “la fantasia és indispensable en el desenvolupament de la infància” hauria de ser una norma implícita de la societat que no caldria ni anomenar, no hauríem ni de pronunciar-la de tan interioritzada que l’hauríem de tenir. Per què encara al segle XXI els adults matem la creativitat i la iniciativa i no deixem aflorar la fantasia dels infants en els seus textos o dibuixos?
   Freinet deia que un infant escriu un text quan té coses a dir, quan sent la necessitat d’expressar, amb la ploma o per mitjà del dibuix, el que li bull a dins. Doncs torno a repetir, per què hem de ser els adults els que destruïm aquest primer pas que ells han creat per expressar-se lliurement? Nosaltres, i només nosaltres en som els responsables. És clar que després et vénen i et diuen: “Això no ho sé fer. No m’agrada el meu dibuix, és que no sé dibuixar. No ho intento perquè no em sortirà bé...”. Cada vegada que sento una frase d’aquestes em poso les mans al cap. És normal que facin aquestes reflexions si mai ningú els ha dit com de bé dibuixen, com de bé escriuen, com de bé retallen, com de bé imaginen... i així una llarga llista de qualitats personals.

   Francesco Tonucci ens ho mostra amb les seves il·lustracions. En aquesta per exemple es veu clarament fins on pot arribar la creativitat dels infants, tothom vol fer amb la pinça el que desitja i què fa l’adult? Un estereotip d’objecte per a tots i així evitem problemes i conflictes. Renoi! Què és més satisfactori que un infant sigui feliç perquè ha realitzat un objecte a la seva mesura o fer-los anar tots a una perquè és més fàcil per a l’adult?
   Actualment a les escoles és el que està passant. Tothom ha d’anar al mateix ritme, tothom ha d’assolir els mateixos conceptes de la mateixa manera, tothom ha d’acabar la fitxa per anar al pati i només aquells que acabin abans tindran dret a fer una cosa extra. I els altres? On són les igualtats d’oportunitats? I el respecte pel ritme d’aprenentatge individualitzat? No és el mateix fer el que un realment desitja que fer el que et demanen que facis. Malauradament, encara ens queda molta feina per fer i molt camí per recórrer.

Laura Quicios

El mestre, un model

4. Una altra [manera de crear "espais educatius no curriculars o alternatius"] és que el mestre porti sempre un llibre a la mà, el llibre que estigui llegint en aquell moment, i no en parli, simplement que el porti i el deixi en un lloc visible de la taula, com si fos la cartera o la bufanda.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 138.

   Cal remarcar la idea que la mestra és un molt bon model i els nens/es han de veure que sempre va acompanyada de llibres, que li agrada llegir-los i ho fa de gust. Però aquesta també ha de buscar diferents estratègies per motivar els alumnes a interessar-se per la lectura, per un llibre. Deixar un llibre sobre la taula, a la vista de tots, mentre per exemple, es parla d’altres llibres pot ser una tècnica de presentació. És important saber presentar un llibre per crear interès per a la seva lectura. Els nens/es pot ser que demanin quin llibre és aquest que hi ha sobre la taula, perquè aquell no l’explica... i la mestra va captant l’atenció cap a aquest llibre. Pot jugar amb ells preguntant què pensen que deu ser aquest llibre, de què deu anar només llegint el títol, què en saben del tema... pot crear expectatives de lectura, una motivació per qui el vulgui llegir; potser, més d’un alumne s’haurà quedat amb la intriga de què passa a la història.

   Quina millor manera de fer que el nen/a llegeixi a partir dels seus interessos i curiositats?

Anna Quinquilla

Lectura en veu alta

5. Abans, a les escoles, es llegia i es controlava la lectura en veu alta una mitjana d’una hora diària. Els escolars, repartits en diferents grups dirigits pels alumnes més avançats, amb la supervisió del mestre, que passava de grup en grup i dirigia, al final, el grup dels avançats, llegien textos seleccionats d’autors clàssics. [...]

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 24.

    La lectura en veu alta és una assignatura pendent a l’escola. Tradicionalment s’ha considerat que el nen/a ha de tenir un nivell lector elevat. Fins aquí podem estar-hi d’acord, ara bé, la metodologia que s’imparteix per aconseguir-ho no és adequat.

   Moltes escoles funcionen de  manera semblant: el mestre escull un llibre perquè l’alumne el llegeixi a casa i, al cap d’unes setmanes, quan el té llegit, el porta a l’escola i en podrà llegir un altre.

   Penso que la lectura en veu alta és una de les formes més útils per avançar en l’hàbit de lectura. S’hauria de dedicar una estona diària a la lectura en veu alta dins de l’aula, i que el mestre pogués orientar, dirigir o ajudar el nen/a quan aquest tingués dificultats de comprensió lectora.

Albert Pagès