La fantasia

14. La fantasia és indispensable en el desenvolupament de la infància, perquè és una manera natural d’enfrontar-se amb les emocions i els conflictes irresolts en una edat en què la raó té un control molt fràgil sobre el món inconscient.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 26.

   Aquesta frase inicial “la fantasia és indispensable en el desenvolupament de la infància” hauria de ser una norma implícita de la societat que no caldria ni anomenar, no hauríem ni de pronunciar-la de tan interioritzada que l’hauríem de tenir. Per què encara al segle XXI els adults matem la creativitat i la iniciativa i no deixem aflorar la fantasia dels infants en els seus textos o dibuixos?
   Freinet deia que un infant escriu un text quan té coses a dir, quan sent la necessitat d’expressar, amb la ploma o per mitjà del dibuix, el que li bull a dins. Doncs torno a repetir, per què hem de ser els adults els que destruïm aquest primer pas que ells han creat per expressar-se lliurement? Nosaltres, i només nosaltres en som els responsables. És clar que després et vénen i et diuen: “Això no ho sé fer. No m’agrada el meu dibuix, és que no sé dibuixar. No ho intento perquè no em sortirà bé...”. Cada vegada que sento una frase d’aquestes em poso les mans al cap. És normal que facin aquestes reflexions si mai ningú els ha dit com de bé dibuixen, com de bé escriuen, com de bé retallen, com de bé imaginen... i així una llarga llista de qualitats personals.

   Francesco Tonucci ens ho mostra amb les seves il·lustracions. En aquesta per exemple es veu clarament fins on pot arribar la creativitat dels infants, tothom vol fer amb la pinça el que desitja i què fa l’adult? Un estereotip d’objecte per a tots i així evitem problemes i conflictes. Renoi! Què és més satisfactori que un infant sigui feliç perquè ha realitzat un objecte a la seva mesura o fer-los anar tots a una perquè és més fàcil per a l’adult?
   Actualment a les escoles és el que està passant. Tothom ha d’anar al mateix ritme, tothom ha d’assolir els mateixos conceptes de la mateixa manera, tothom ha d’acabar la fitxa per anar al pati i només aquells que acabin abans tindran dret a fer una cosa extra. I els altres? On són les igualtats d’oportunitats? I el respecte pel ritme d’aprenentatge individualitzat? No és el mateix fer el que un realment desitja que fer el que et demanen que facis. Malauradament, encara ens queda molta feina per fer i molt camí per recórrer.

Laura Quicios

El mestre, un model

4. Una altra [manera de crear "espais educatius no curriculars o alternatius"] és que el mestre porti sempre un llibre a la mà, el llibre que estigui llegint en aquell moment, i no en parli, simplement que el porti i el deixi en un lloc visible de la taula, com si fos la cartera o la bufanda.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 138.

   Cal remarcar la idea que la mestra és un molt bon model i els nens/es han de veure que sempre va acompanyada de llibres, que li agrada llegir-los i ho fa de gust. Però aquesta també ha de buscar diferents estratègies per motivar els alumnes a interessar-se per la lectura, per un llibre. Deixar un llibre sobre la taula, a la vista de tots, mentre per exemple, es parla d’altres llibres pot ser una tècnica de presentació. És important saber presentar un llibre per crear interès per a la seva lectura. Els nens/es pot ser que demanin quin llibre és aquest que hi ha sobre la taula, perquè aquell no l’explica... i la mestra va captant l’atenció cap a aquest llibre. Pot jugar amb ells preguntant què pensen que deu ser aquest llibre, de què deu anar només llegint el títol, què en saben del tema... pot crear expectatives de lectura, una motivació per qui el vulgui llegir; potser, més d’un alumne s’haurà quedat amb la intriga de què passa a la història.

   Quina millor manera de fer que el nen/a llegeixi a partir dels seus interessos i curiositats?

Anna Quinquilla

Lectura en veu alta

5. Abans, a les escoles, es llegia i es controlava la lectura en veu alta una mitjana d’una hora diària. Els escolars, repartits en diferents grups dirigits pels alumnes més avançats, amb la supervisió del mestre, que passava de grup en grup i dirigia, al final, el grup dels avançats, llegien textos seleccionats d’autors clàssics. [...]

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 24.

    La lectura en veu alta és una assignatura pendent a l’escola. Tradicionalment s’ha considerat que el nen/a ha de tenir un nivell lector elevat. Fins aquí podem estar-hi d’acord, ara bé, la metodologia que s’imparteix per aconseguir-ho no és adequat.

   Moltes escoles funcionen de  manera semblant: el mestre escull un llibre perquè l’alumne el llegeixi a casa i, al cap d’unes setmanes, quan el té llegit, el porta a l’escola i en podrà llegir un altre.

   Penso que la lectura en veu alta és una de les formes més útils per avançar en l’hàbit de lectura. S’hauria de dedicar una estona diària a la lectura en veu alta dins de l’aula, i que el mestre pogués orientar, dirigir o ajudar el nen/a quan aquest tingués dificultats de comprensió lectora.

Albert Pagès

Llegir: un acte creatiu

28. Llegir és la complicitat en la creació.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 30. 

   Sempre que ens preguntem per què ens agrada llegir, acostuma a sortir la resposta de: entre d’altres coses perquè m’imagino els personatges i em faig el meu món.
   Crec que tenim raó els que pensem així (evidentment, hi ha mil i una raons més d’argumentar el perquè ens agrada llegir) perquè és una manera de viure situacions irreals, pautades però amb un to personal, és a dir, llegim un text ja creat per un autor que ens dóna la situació, els personatges..., però cada persona pot muntar-se la seva pròpia versió.
   És genial deixar que voli la nostra imaginació i crear situacions que ens agraden amb la finalitat que cadascú desitgi. Tots som creatius, en major o menor grau, però tots som capaços de deixar-nos endinsar en móns imaginaris.

Georgina Riera

Paraules noves

11. ¿Per què els nens, des de la primera infància, no poden buscar, triar, les paraules que els sonen estranyes, diferents, desconegudes, i escriure-les en un quadern a manera de diccionari personal per anar-ne descobrint el significat?

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 25.

  

   Per tal que els infants vagin adquirint nou llenguatge és imprescindible que llegeixin a la vegada que necessiten sentir parlar els adults, ja que moltes vegades el vocabulari dels llibres o dels contes que llegeixen no és el mateix que el que senten dels adults.

   Ara bé, de què ens serveix que aprenguin nou vocabulari si la majoria de vegades no saben què vol dir o a la llarga no se'n recorden? Per què des de l’escola no utilitzen l’estratègia d’Emili Teixidor de crear el diccionari de cada infant?

   D’aquesta manera, els infants tindrien sempre un diccionari més assequible per a ells a on anar a buscar aquelles paraules que els inquieten. Per altra banda, crec que en aquest diccionari també s’hi podrien trobar aquelles paraules que utilitzen més freqüentment però que no saben com s’escriuen.

Judit Suñer

Respecte pels llibres

32. Els més petits han d’aprendre que si no respecten els llibres, quan demanin veure una altra vegada aquella il·lustració o un determinat personatge, la possibilitat de repetir l’experiència ja no existeix.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 32.

   Els infants necessiten manipular, experimentar, conèixer, explorar, etc. i, a vegades, realitzant aquestes actuacions o per algun moment de rabieta, poden trencar o fer malbé algun objecte. En aquest cas parlem dels llibres.
   Sovint hem vist a les escoles bressol o a parvulari llibres de les aules que no estan en bones condicions, que estan trencats, guixats, on manquen pàgines. Pares i mestres hem d’ensenyar als infants que hem de tractar i respectar els llibres, però això ho hem de fer amb l’exemple. No podem donar exemple als infants, si els llibres que tenen el seu voltant no tenen l’aspecte adequat. Si ens trobem que per qualsevol motiu un infant no tracta de la manera adequada un llibre hem de fer-li entendre que això no es fa i que si no tracta de manera correcta el material no el podrà manipular.
   A les escoles municipals de la ciutat italiana de Pistoia, el llibre és l’element principal i característic que trobem per tots els espais de les escoles. Els infants des de l’escola bressol manipulen de manera autònoma amb els llibres i els fan servir amb cura.
 
Àngela Soteras

La poesia a l'escola

43. Sovint s’ensenya la poesia com si els alumnes haguessin de contestar unes preguntes purament memorístiques sobre la vida i l’obra del poeta. Si no fem estimar les paraules i l’art màxim de les paraules, que és la poesia, els joves no estimaran la poesia. Molts alumnes escolten o llegeixen els poemes com si es tractés de l’enunciat d’un problema al qual han de trobar la solució i aleshores la poesia els preocupa, els intimida i, finalment, els avorreix. Els alumnes s’espanten perquè es pensen que els han d’agradar o han d’entendre bé tots i cada un dels poemes que llegeixen o que hi ha en un llibre. Però ¿per què ha de ser així? ¿És que ens agraden igual totes les novel·les que llegim –fins i tot si són del mateix autor– o totes les cançons que escoltem? Els alumnes han de poder fer la seva selecció, per poder parlar només dels poemes que els hagin agradat. Val més un sol poema ben sentit que una antologia de poemes gruixuda però morta.

 

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 35

  Tal com diu Jaume Centelles a “La poesia i els infants. Un passeig que avança pel camí arriscat i laberíntic dels sentiments”, els mestres alguns cops abusen de la memorització, de la còpia, de la comprensió plena del sentit i la intenció d’un poema i no es tracta d’això sinó que més aviat el mestre ha de conèixer els seus alumnes i crear en la sensibilitat per a les formes poc habituals de la llengua oral i escrita i que ells mateixos sentin i s’imaginin llocs impossibles.
   En aquesta afirmació de Teixidor es reflecteix tot el que diu Jaume Centelles: que molts cops la poesia a l'aula no la sabem enfocar correctament ja que en alguns casos els mestres l'enfoquen de forma memorística i els alumnes no poden gaudir d'una bona poesia.

Laura Santiveri

Els gustos en la lectura

41. Un adult, un pare o un mestre no ha de menysprear mai els llibres escollits lliurement pels joves. Seria com burlar-se dels seus gustos personals. La lectura també és un hàbit, una mecànica, i aquests llibres poden ajudar els joves com a mínim a llegir amb més fluïdesa. Ja descobriran textos que siguin millors. I recordem que nosaltres, els adults, tampoc no llegim sempre el millor ni per altíssims motius espirituals.

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 34.

  L’afirmació em sembla encertada: tothom té dret a escollir el llibre que li sembli del seu gust, tot i que un bon consell, quan una persona jove comença a llegir, mai sobra perquè d’aquesta manera potser hi ha primeres lectures que condicionen positivament la vida del lector. És possible que, si el primer llibre que llegim ens apassiona, ens farem més fidels a la lectura.
   Des de la meva pròpia experiència crec que és molt important condicionar el mínim possible les lectures dels infants. Evidentment que hi ha d’haver uns límits i unes regles, però recordo molt negativament quan els llibres de l’escola eren obligats, ja que pel simple fet que eren això, obligats, ja començaves a llegir-los amb desil·lusió. No vaig descobrir el plaer de la lectura fins que vaig poder escollir un llibre lliurement.
   Tanmateix, recordo algun cas de companys meus, quan cursàvem primària, als quals la mestra tutora d’aleshores deia que no agafessin alguns llibres concrets del Bibliobús, perquè no eren adequats per a la seva edat. Si bé és cert que eren llibres per a adults, però, si ells sentien inquietud per a aquests, no hi veig el problema. De fet, crec que per a l’infant podia ser molt enriquidor, ja que ningú l'obligava a escollir aquell tipus de lectures.

Eva Pons

El paper dels llibres

Us imagineu una vida sense llibres?

Ara mateix, si desapareguessin tots els llibres de la Terra,

seria com si el món hagués perdut la memòria.

¿Us imagineu a vosaltres sense memòria,

sense records, sense passat, sense coneixements...,

amb el cervell en blanc, ben buit?

No sabríeu ni qui sou, ni d’on veniu, ni res de res.

Els llibres són la memòria del món,

i gràcies als llibres podem saber un munt de coses:

com vivien els nostres avantpassats,

com van inventar les eines que ens han portat fins aquí,

amb els ordinadors, els cotxes, les medecines, la televisió,

els gratacels, els telèfons mòbils, els transplantaments de cor...

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 11.

   Les persones sempre han tingut la necessitat de deixar constància dels fets que passen al seu voltant. És una manera de perdurar per sempre, una manera de no morir. És com tenir fills. T’agrada pensar que en ells seguirà una part de tu mateix i això et fa sentir més arrelat a la terra.
   En els llibres hi evoquem els nostres sentiments, les nostres pors i il·lusions. Si desapareguessin, ens sentiríem orfes de la nostra història.
   Parlem d’història a partir de quan va aparèixer el primer escrit, doncs imaginar el que seria que tot això es perdés és impossible.

Sílvia Riera

Una reflexió sobre la vida

La vida és un viatge, com una aventura que acaba de començar.
   La filla li deia a la mare que l'ajudés, ja que no volia fer tard. La nena, impacient, volia que els pares s'afanyessin per por de perdre el tren de la vida; podríem dir que una oportunitat, quelcom que ve de cop, sense avisar. Per això, la nena demana ajuda a la seva mare per a fer les maletes, ja que no ha tingut temps abans.

   Aquest tren, aquesta oportunitat, només passa i se'n va, ja que no depèn ni de la nena ni dels pares, sinó més aviat d'una força externa a ells. El tren no l'espera, ja que ella no té control sobre aquesta oportunitat i, per tant, haurà d'afanyar-se ja que no recau en la seva responsabilitat d’aturar aquest tren. Per aquest fet, tampoc no té retorn. Si, finalment, resulta ser una oportunitat bona, de la qual es pugui treure profit i que aporti quelcom positiu, serà un viatge d'anada bo. Per contra, si acaba sent una oportunitat que, pels factors que siguin, no resulti ser bona, no es pot tornar enrere ja que no es pot viatjar cap al passat.

   Quants cops hem fet una bogeria que amb prou feines ens ho hem pensat dues vegades? Doncs bé, aquest és el tren del qual parla la nena, que acaba dient que, passi el que passi, serà sempre el tresor de la seva mare.

  

 Cap canvi de situació o de context, sigui bo o dolent, podrà afectar mai a tot allò més important i prioritari com és l'amor d'una mare.

   Així doncs, Eva Dénia fa una comparació amb la vida mateixa, endinsant-se a l'elecció que ha de fer una persona, en aquest cas la nena, quan se li presenten oportunitats davant i al canvi posterior que poden arribar a fer sobre un mateix.

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 165.

Laura Santiveri

Un diàleg, de poema a conte

Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 36. 

   Una tarda l’Arnau i la Laia estaven en  un parc observant com jugaven uns nens. Els nens anaven rient mentre tocaven parts de la seva cara. L’Arnau i la Laia que no feien res més que observar el parc, van decidir jugar a descriure’s ells mateixos.

   La Laia va dir:

   –Arnau, com creus que tinc el cap?

   –Doncs..., jo diria com un cabàs, vaja.

   –I el meu nas?

   –Ai! Doncs Laia, a mi em sembla que és normal, no?

   La Laia, al veure que el seu amic no posava molt interès a l'hora de contestar, li va dir:

   –Mira, Arnau! Com que no ho fas amb moltes ganes, ara et diré jo com et veig, d'acord?

   –Tu, Arnau, tens dos ulls molt molt grans i brillants i, a sobre, les celles. I la teva cara? Ai, la teva cara! Una miqueta rodoneta, eh? Va! Ara jo t’he dit moltes coses, eh! Així que, Arnau, digues-me tu alguna cosa meva, no? –va dir la Laia amb veu una mica trista.

   –Laia, doncs, tu tens una cara així com una coqueta d’aquelles tan bones que fa la meva iaia. Ah! I saps què et diré també? Doncs que els teus cabells són castanys però també els portes molts desgavellats i cada un va a la seva.

   Jugant, jugant els dos amics van veure que, tot i que cadascú té les mateixes parts al cap, entre ells tenien les seves peculiaritats.

Angela Soteras

La "Cançó del cargol enamorat" explicada

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 157.


El  cargol està molt enamorat de la lluna, tant que fins i tot l’amor li provoca mal de panxa, i s’ha de cargolar com una escarola per intentar que li passi. –Qui sap si la lluna voldria el meu cor? –es pregunta el cargol. El pobre cargol dubta de si el seu amor serà correspost i, com tot enamorat, té un cor totalment entregat.

Eva Pons

La història de la campaneta

  

   Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 115.

   Conec una campana i una campaneta, de la mateixa família però una més petita. La campana fa un soroll més greu “nang, nang”, en canvi la campaneta al ser més menudeta fa un soroll més agut com ara “ning, ning”.

   On es troba la campana? En un parc, en una farmàcia, en un terrat..., no! A dalt del campanar! És la que toca les hores perquè el poble estigui situat.

   Quin és l’hàbitat de la campaneta? En un jardí, en una perfumeria, a la botiga del pa..., no! A l’escola està! La mestra és la que la toca perquè els nens ja saben que és l’hora de plegar! El seu “ning, ning” és tan alegre que fa ganes de saltar, ballar, cridar, cantar...

   Després d’escoltar la campaneta tots els nens corren i corren i corren tot menjant el berenar que els duen les mares a la sortida de l’escola i que pot ser una pera, una altra fruita o, fins i tot, un bocinet de pa.
   Arribats a la plaça de l’església jugaran a bales, a fet i amagar i, fins i tot, al “veig, veig”.
  –Veig, veig... una campana a dalt del campanar, que sembla la mare de la campaneta que té la mestra per tocar.
   Quan fosqueja i ja fa fresca, se’n van tots cap a casa a sopar i a dormir fins l’endemà que els desperti la campana d’allà a dalt del campanar.

Laura Quicios

La llegenda dels "Pingüins en el pol equivocat"

  

Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 62-64.

   Fa molt de temps, en un país tan llunyà que costa d’imaginar, hi vivia la reina de les Neus.

   Aquesta, un dia, va decidir organitzar un convit en el seu plau de gel. Com que volia que fos una gran festa, hi va invitar a tota la colla de pingüins.
   No us podeu imaginar la il·lusió que els va fer als pingüins que la reina de les Neus els invités, i per això varen treure els seus millors vestits: una camisa blanca i una jaqueta negra amb una gran cua partida en dos.
   Quan tots ja estaven a punt per marxar, el pingüí que duia l’adreça, escrita en una volva de neu, enllustrant-se les sabates, la va trepitjar sense voler, amb tanta mala sort que se n'ha esborrat un tros, precisament on estava apuntat el pol. Mare de Déu, quin desastre! Ara els pingüins no saben a quin pol han d’anar, si al sud o al nord.
   El pare pingüí ha decidit jugar-s’ho a cara o creu amb la moneda més brillant de tot el poblat, i suposo que us podeu imaginar què va passar, no? Per si no us ho podeu imaginar, us diré que es van equivocar de pol.
   Al veure que els pingüins no arribaven, la reina de les Neus es va enfadar molt. Mai un grup tan gran l’havia deixat plantada; va decidir enviar els óssos blancs perquè els vigilessin i no tornessin mai més per allà.
   I bé, ara ja sabeu per què no hi ha pingüins en un pol i, si els voleu trobar, no aneu mai cap al nord.

Judit Suñer

Una descripció: "La casa vella"

 

    Visc en un carrer alegre, ple de colors i flors, però hi ressalta una vella casa, més menuda que les altres. És fosca i està envoltada d’unes finestres sempre tancades i repintades de verd, un verd trist que dóna a la casa un aspecte misteriós. Damunt les teules gastades hi prenen el sol uns gats negres, amb uns ulls intensos, profunds, brillants. El corral s’ha envaït per una figuera salvatge i espessa.

     Algunes veus diuen que hi vivia una vella amb la pell de carabassa. També diuen que fa molt que ningú passa per la porta. En canvi, en el balcó rovinós, desgastat i rovellat, de la vella casa, en un gerro mig trencat, un gerani esparracat i florit aguaita el cap orgullós i dóna a la casa un toc d'alegria i color com a la resta del meu carrer.

Anna Quinquilla


Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 83.

Les "Obligacions", de vers a prosa

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 28.

     Després de passar-me vuit hores seguides escalfant la cadira i escoltant les lliçons dels meus mestres, per fi ha arribat l’hora de poder sortir de l’escola. Estic cansat i tinc ganes d’esbargir-me. Me’n vaig a casa meva i començo a jugar. Però de seguida m’he de posar a fer els deures perquè demà no em tornin a castigar sense pati; les hores passen i la mare encara no m’ha cridat per sopar. Miro a l’agenda tots els deures que he de fer: de llengua els exercicis de promoms i articles; de matemàtiques, problemes de geometria; de geografia, els rius i muntanyes d’Europa (i estudiar!), perquè els he de saber situar damunt el mapa, de ciències naturals, el llistat de planetes sencer i ordenat. Miro el rellotge i veig que ja ha passat massa temps. Pregunto a la mare si ja té preparat el sopar, però em contesta que no. Suplico que s’acabi el dia d’una vegada per totes. La panxa es remou de la gana que tinc i em comença a fer un mal de cap horrorós. Sento que al final explotaré de tants deures i de tant estudiar!

Albert Pagès

"Pa amb tomàquet" en prosa

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 48.

   Fa molt i molt de temps, Déu (que tot ho decidia) va triar que nosaltres seríem catalans. Sabeu per què ho va fer? Doncs, ni més ni menys, perquè poguéssim gaudir d’un menjar suculent: un bon pa amb tomàquet, amb un raget d’oli i, si volem, una mica de sal per augmentar-li el gust. A més a més, perquè aquest àpat sigui excel·lent, el pa ha de ser de pagès i el tomàquet ben madur, però, compte, sense passar-nos!
   Sabeu què més va donar-nos Déu (que tot ho decideix) a nosaltres, els catalans? Un bon embotit: pernil o llonganissa per acompanyar i fer més bo el pa amb tomàquet. De tot això, diuen que la gent d’Osona, els osonencs, en sabem molt i hi tenim molta traça.
   A part de tot el menjar, Déu (que tot ho decideix) també va donar-nos una última cosa molt i molt important: bons amics a la taula, per gaudir de l’àpat tots junts, en companyia, mentre xerrem i conversem, que això sol fer despertar sempre la gana.
   No ho oblideu mai: el menjar, i sobretot el pa amb tomàquet, és més bo i més saludable si el compartim amb la nostra gent.

Sandra Raya Tió

"Els contacontes": de poema a prosa

   Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007.

  

   Fa molts i molts anys que existeix un ofici molt bonic: se’n diu contacontes!

   Aquestes persones són uns grans mags: són els qui s’encarreguen de dir “Vet aquí una vegada...”.

   Fan obrir les portes dels sentits; fan sortir tot un seguit de personatges: dracs, fades, bruixes, monstres, prínceps i princeses... tots aquells que més ens agraden, que ens espanten o que ens enamoren.

  L’única manera com ho fan és amb la seva veu i només necessiten la nostra atenció, que els escoltem i que tots junts en gaudim. Per tot això i molt més, diem que els contacontes són uns grans mags!

Georgina Riera

Un poema-reflexió: "Els dies"

Avui quan m’he llevat, he obert les persianes i feia un sol esplèndid. Tenia ganes de viure el dia d’avui i em preguntava com seria. Quan despertes, mai saps el que t’espera i com acabarà. Cada dia és un nou dia diferent i singular, de cap a peus nou de trinca, tot ell llest per estrenar.
   Al cap d’una estona, però, tenia por que el dia fos dolent com el d’ahir, fins que una amiga m’ha dit que el d’ahir, ahir es moria i ja mai més tornarà.

Aquest fet m’ha fet reflexionar i m’he adonat que no cal que em preocupi per coses passades, perquè ja no hi podem fer res. El passat és aquest i ja ningú el pot canviar.
   En acabar el dia pensava en el demà. Tornava a estar en aquells moments de confusió i preguntes, però, després d’adonar-me que no puc fer res per l’ahir, veig que tampoc puc fer res pel demà. Que demà vingui o no vingui el de demà ningú ho sap i, si ve, serà un nou dia amb altres ulls i altre nas, amb una boca distinta i un caminar diferent. No sé què m’espera demà i crec que tampoc ho vull saber, perquè m’agrada aquesta màgia de no saber el que ens espera a les pròximes vint-i-quatre hores.
   Cada dia és un nou dia, tot ell únic i especial. Així doncs, aprofitaré l’avui i viuré cada moment del dia com si fos l’últim.

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 341.

Sílvia Riera Balcells

De poesia a prosa, "Tinc una capseta plena de cançons..."

Hi havia una vegada una nena que estava envoltada de cançons. Les guardava pertot arreu: a dins d’una capseta, en el seu cor, en un bagul, en un armari... En tenia tantes, tantes, que no sabia exactament quantes! Fins i tot les cançons s’escapaven dels llocs on es trobaven. Però la nena va dir que si volíem tenir aquestes cançons havíem de fer certes accions: fer-li un gran petó, deslligar el cordill de la capseta, obrir l’armari i el bagul, etc.
   I sabeu què és el més bonic? Que aquesta nena deia que si volíem cantar aquestes cançons, totes, totes ens les donava!
   I vet aquí que la capseta s’obria i es tancava quan nosaltres volíem cantar.

Empar Pérez Aracil

Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 186.

"La classe", un poema-una història

Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 42-43.

   Des que vaig arribar al poble només he sentit a parlar de l’escola. Tothom me n’explica anècdotes i coses extraordinàries, i en algunes ocasions, impossibles de creure. Així doncs, dimarts passat vaig decidir fer-hi cap a les cinc, quan tots els alumnes sortien amb una rialla d’orella a orella i els morros bruts.
   Entro directament a l’aula de quart i veig la pissarra de la classe: és de xocolata! I les cadires i les taules, de maduixa i nata! Surto de l’aula tot sorprès i m’endinso a la sala de mestres: les llibretes són de llima i els llapis de colors! Ara que no em veu ningú decideixo fer una mossegada: Hum! Quina delícia! Són de gustos molt variats!
   I el pati? Com deu ser el pati? Els arbres fan gust de caramel, i la tanca del col·legi, de galeta i mel. Això és increïble, potser sí que són certes les històries contades! Per últim, visito el poliesportiu mentre intento imaginar què hi trobaré a dins. Però el que més em sorprèn són les parets de torró i les teules de gelat. Ara veig clar tot el que m’explicaven, per això no és gens estrany que ningú vulgui marxar de l’escola, i entenc les rialles i les cares empastifades al sortir.
   De sobte una veu femenina em crida insistentment. Em costa reaccionar. Com? És a mi? M’he equivocat? Estic somiant? No pot ser, no m’ho crec! Només era un somni! Allò semblava l’escola d’en Peter Pan i ara hauré d’anar a la meva que és molt més insípida i menys dolça. Almenys si la mare em posés Donuts per esmorzar...

Marc Rodríguez Juanola

Seguim jugant a viure?

Ens passem la vida intentant entendre-la. Potser algun dia ho farem... però mentrestant, per què no aprofitem cada segon que aquesta ens regala per aprendre’n més? Prou lamentacions, prou enveges, prou rancor. Vivim?

Eva Pons Ordeig

Una vida sense esperança

Veia acabar els seus dies i mai no sabria per què en Joan no s’havia presentat a la cita. Ja feia seixanta tres anys d’aquell dia i no n’havia sabut mai res, RES!

Els dubtes, la por, la impotència i l’amargor havien sigut les seves companyes del llarg viatge que és la vida.

Truquen a la porta. Amb prou feines pot aixecar-se. Obre. És el carter. Una carta oblidada en un racó de correus durant seixanta tres anys.

Podrà morir tranquil·la. Per fi sabrà què va passar.

Sílvia Riera Balcells

Sempre ens quedà el comodí de l'experiència

Ens vam trobar després de molt de temps amb en Joan i el primer que vam comentar va ser el gran record que teníem de la joventut única que vam viure. Vam fer una gran reflexió sobre el que estem vivint ara a com vivíem abans.

  Joan: Quan som nens, juguem a fer d'adults, ens posem una corbata o un vestit dels nostres pares i comencem a fingir que som madurs. En canvi, quan ens fem grans, sembla que hi hagi un procés invers... És com si tornéssim a ser nens, juguem a fer-nos mal, diem frases que disten de la racionalitat, juguem a ser pares, competim amb els altres, ens il·lusionem amb tonteries i tenim por d'infinitat de coses...

  Gerard: La diferència és que quan un nen es cansa de jugar, mira cap a un altre costat i s'il·lusiona amb una altra cosa, oblidant el que feia anteriorment, en canvi, quan un adult es cansa de la seva vida, poques vegades en pot defugir, o aparcar-ho tot en un racó de l'habitació, tot i així ho fa.

  Joan: Nosaltres com a adults no és fàcil fer front als problemes, no és fàcil somriure quan ho fas sol, ni molt menys, no és fàcil plorar sense algú que t'eixugui les llàgrimes, no obstant, des que ens allunyem dels dolços anys puerils, tots sabem què comporta entrar en el joc de la vida i no podem defugir de la nostra partida, sinó que hem de tirar el nostre dau i provar sort i, si perdem, tornar-ho a provar. Hem de ser nens madurs i adults il·lusionats. I si per alguna cosa ens quedem perduts en alguna casella, sempre tindrem el comodí de l'experiència.

  Gerard: Quina gran reflexió hem arribat a fer en tan poc temps! Sembla estrany el que provoquen aquestes begudes energètiques: et donen una energia per reflexionar que és massa!

Laura Santiveri Ribalta

De qui és la culpa?

Una vegada hi havia un home que anava passejant pel carrer. De prompte, trepitja una pell de plàtan i cau a terra. La gent que el va veure va anar a ajudar-lo per tal d’aixecar-lo i comprovar si es trobava bé. Quan van veure que l’home es trobava fora de perill, la gent va començar a fer-li preguntes:

― Però, no mires per on camines? –deia un home.

― És que no has vist la pell de plàtan? –deia una dona.

― Has d’anar amb compte quan camines! –deia una altra senyora.

L’home, decebut al veure que tothom el feia culpable, no va poder callar més i va dir:

― Però, per què em culpeu a mi de tot? No té també culpa qui ha tirat la pell a terra?

Empar Pérez Aracil