La vida és un viatge, com una aventura que acaba de començar. La filla li deia a la mare que l'ajudés, ja que no volia fer tard. La nena, impacient, volia que els pares s'afanyessin per por de perdre el tren de la vida; podríem dir que una oportunitat, quelcom que ve de cop, sense avisar. Per això, la nena demana ajuda a la seva mare per a fer les maletes, ja que no ha tingut temps abans.
Aquest tren, aquesta oportunitat, només passa i se'n va, ja que no depèn ni de la nena ni dels pares, sinó més aviat d'una força externa a ells. El tren no l'espera, ja que ella no té control sobre aquesta oportunitat i, per tant, haurà d'afanyar-se ja que no recau en la seva responsabilitat d’aturar aquest tren. Per aquest fet, tampoc no té retorn. Si, finalment, resulta ser una oportunitat bona, de la qual es pugui treure profit i que aporti quelcom positiu, serà un viatge d'anada bo. Per contra, si acaba sent una oportunitat que, pels factors que siguin, no resulti ser bona, no es pot tornar enrere ja que no es pot viatjar cap al passat.
Quants cops hem fet una bogeria que amb prou feines ens ho hem pensat dues vegades? Doncs bé, aquest és el tren del qual parla la nena, que acaba dient que, passi el que passi, serà sempre el tresor de la seva mare.
Cap canvi de situació o de context, sigui bo o dolent, podrà afectar mai a tot allò més important i prioritari com és l'amor d'una mare.
Així doncs, Eva Dénia fa una comparació amb la vida mateixa, endinsant-se a l'elecció que ha de fer una persona, en aquest cas la nena, quan se li presenten oportunitats davant i al canvi posterior que poden arribar a fer sobre un mateix.
Poesies amb suc. Selecció de Miquel Desclot. Barcelona: La Galera, 2009, p. 165.
Laura Santiveri
