–Cristina, no corris tant que el teu pare li costa caminar a aquest ritme... sé que tens pressa per arribar als jutjats abans d’hora però tingues una mica de paciència, si us plau...
–D’acord, però és molt important que parli amb el jutge, i, de fet ha sigut bona idea portar al pare, tots sabem que gràcies a ell ens hem estalviat algunes imputacions!
–Espero que el judici es celebri abans que no l’hagin de tornar a operar perquè amb aquest pas farà més vida a l’hospital que viatjant a Mònaco. Encara que ben mirat ja m’està bé que s’estigui quietet i que no se’n vagi de viatge, perquè últimament hem hagut de tapar les seves “activitats” amb altres tipus d’activitats una mica més...violentes! Des de petit que sempre li ha agradat jugar amb escopetes, ja s’hagués pogut disparar al peu com el seu nét i no al pobre animal!–Oh! Un altre cop a terra? Si és que mira que t’agrada caure, eh? Doncs mira, saps què et diré? Que aquí et quedes! Jo no et recullo més! Que et vingui a buscar la teva estimada filla Helena... si no és que et perds pel camí!
Meritxell Ventura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari