Dia d'Or, dia de...

Es va aixecar de bon matí i es va trobar l’esmorzar preparat amb tot allò que més li agradava als peus del llit de la seva habitació. Va sortir al carrer per anar a treballar i es va trobar deu euros a terra. Quan va arribar a la feina, el cap el va fer cridar al seu despatx i li va apujar el sou. Quan va anar a dinar, va lligar amb la cambrera i es van intercanviar els números de telèfon. Després del dia tan esplèndid que estava tenint, va somriure interiorment en veure que tot el que feia li sortia rodó. De sobte va sentir un soroll estrident, va girar el cap i va veure com aquell cotxe li venia a sobre. A continuació, es va apagar tot. Sens dubte era un dia de sort... però no pas per a ell.

Isabel Hidalgo

Paciència

–Cristina, no corris tant que el teu pare li costa caminar a aquest ritme... sé que tens pressa per arribar als jutjats abans d’hora però tingues una mica de paciència, si us plau...

–D’acord, però és molt important que parli amb el jutge, i, de fet ha sigut bona idea portar al pare, tots sabem que gràcies a ell ens hem estalviat algunes imputacions!
–Espero que el judici es celebri abans que no l’hagin de tornar a operar perquè amb aquest pas farà més vida a l’hospital que viatjant a Mònaco. Encara que ben mirat ja m’està bé que s’estigui quietet i que no se’n vagi de viatge, perquè últimament hem hagut de tapar les seves “activitats” amb altres tipus d’activitats una mica més...violentes! Des de petit que sempre li ha agradat jugar amb escopetes, ja s’hagués pogut disparar al peu com el seu nét i no al pobre animal!

–Oh! Un altre cop a terra? Si és que mira que t’agrada caure, eh? Doncs mira, saps què et diré? Que aquí et quedes! Jo no et recullo més! Que et vingui a buscar la teva estimada filla Helena... si no és que et perds pel camí!



Meritxell Ventura

L’efecte d’un pastís

L’osset Pipo li va demanar al seu pare que li fes un pastís de xocolata. Ell encantat es va posar a fer-ho. Un cop el va tenir fet, el va deixar a la finestra, i li va dir al seu fill:
–Pipo vaig a comprar, he deixat el pastís a la finestra, no te’l mengis perquè està molt, molt calent.
A l’arribar el seu pare, en Pipo estava molt malalt. Quin mal li va fer a en Pipo no haver pensat abans en la festa del barri!

Ángela Sáez

Això i allò... No he entès res...

Això i allò

-Bona tarda Maria, què tal?
-Bona tarda Antònia. “Bueno”, molt liada. Avui he anat allà a comprar allò que li  feia falta al meu home, i quan he arribat no en tenien, i per això, he anat  a l’altre lloc a buscar-ho, però la senyora que m’ha atès no m’ha entès. Així que he arribat a casa sense res. I el meu home se m’ha enfadat quan li he dit que no havia trobat el que m’ha demanat.
-I ben bé, què és el que t’ha demanat? I... on has anat?

No he entès res

-Avui he anat allà?
-On és allà?
-Sí home, on em vas dir l’altre dia que venien allò.
-I que és allò?
-Sí, allò que fas servir per cuinar.
-Ah, val “allò”.

Sònia Colomer

Quatre microrelats...

   Ja fa 365 dies que el violinista compon cada dia una peça demanant-li un petó a la seva estimada i no l’aconsegueix. De fet, no s’ha adonat que ella és sorda.

Berta Diaz






   Vet aquí la història d’un escriptor que no va ser massa popular durant tota la seva carrera, fins que un dia el món sencer va reconèixer tota la seva trajectòria. Una llàstima que aleshores l’escriptor ja estigués mort.


Berta Diaz


   La fotògrafa va fer com cada dia és va llevar (foto), va fer-se el cafè amb llet (foto), una dutxa ràpida (foto), rentat de dents (foto), es va vestir (foto), va córrer cap al tren... i per atzar va fotografiar l’home dels seus somnis. Avui l’ha pogut tornar a fotografiar.

Berta Diaz

   Després d’hores i hores de preparació es va trobar per primera vegada davant els llums de l’escenari. Era tan diferent de quan feia d’actor...

Berta Diaz

Amor odi

–L’odio.
–Però, per què?
–No ho sé, només sé que quan el veig m’entren unes ganes boges d’estirar-li els cabells, cridar-lo, pegar-lo, esbroncar-lo, insultar-lo, maleir-lo, engegar-lo,  plorar, abraçar-lo, dir-li a cau d’orella que el trobo a faltar, no deixar-lo anar mai.
–Així, encara l’estimes?
–No! T’acabo de dir que l’odio!

Cristina Comellas

D’il·lusions també es viu... o no

Es va despertar sentint com l’escalfor dels raigs de sol li acariciaven la cara, com la brisa matinera li retirava els cabells enrere, el cant dels ocells des del seu niu formava una melodia agradable per a l’oïda, la tela que el cobria li lliscava per l’espatlla, el dolç record del somni encara romania intacte, l’aroma del cafè acabat de fer li arribava al nas en un finíssim fil de fum, un sospir encoratjador eixia dels seus llavis... Així que es va llevar del banc on passava cada nit, va recollir els cartrons i la manta ronyosa i es va disposar a creuar el carrer per anar a demanar al bar de davant si li oferien alguna rampoina per endur-se a la boca.

Meritxell Martínez

IMPRESSIONS

Tothom en parlava d’aquell lloc, i jo, per fi hi era! Aquella nit no havia dormit de nervis, i ara que hi era, estava emocionat, fascinat, parat, sorprès, bocabadat, impressionat, meravellat. No n’hi havia per tant! No em va agradar.

Carla Camps

Un dia qualsevol

Era un dia qualsevol, en una ciutat qualsevol i en un carrer concret, estret, fosc i amb olor de pixums.

Va entrar en aquella botiga de roba de segona mà, potser s’hi havia aturat perquè era l’únic punt lluminós del carrer, el cas és que hi va entrar.

 

De sobte va sentir una mena d’atracció incontrolable per una jaqueta de cuir negre amb un forat a l’alçada del pit esquerra que penjava al penjador de l’entrada. Se la va emprovar, es va mirar al mirall i sense treure-se-la es va dirigir al taulell on hi havia la dependenta i va pagar. El preu li va semblar molt i molt barat i va tenir la sensació que a la dependenta li costava una mica desprendre’s d’aquella peça.

Va sortir al carrer, la gent corria amunt i avall un cert caos es respirava a l’ambient. De sobte, es va adonar que es tractava d’un robatori, una bala va passar fregant-li el nas i d’una manera inexplicable va giravoltar i va penetrar al forat de la seva jaqueta negra de cuir.

Va caure a terra. La dependenta observava l’escena des de l’aparador de la botiga. Quan va veure l’home estirat a terra, va sortir, li va treure la jaqueta i la va tornar a  penjar al mateix lloc on el client l’havia trobat. 

Mariona Prats Casadesús

Dos microrelats: Missatge de Nadal i Acords previs

Missatge de Nadal

 

Admireu la bellesa de les flors i de la música. Gaudiu amb els espectacles de circ i les pel·lícules còmiques. Entusiasmeu-vos amb la innocència dels infants i l’encant d’una dona bonica.  

  El meu desig és compartir tot allò que em fa feliç amb la resta del món. Aquestes dates són temps de bons auguris, de bons propòsits i, sobretot, d’alegria. Bon Nadal!

  Adolf Hitler,  24 de desembre de 1940

 

Acords previs

–Sí, un moment... hem dit que tindrem dos fills.

–Potser tres i tot. No, no, deixem-ho en dos.

–I un gos, un carlino marró amb una taca negra al front.

–Ho has pensat bé? Són molt cuquis, però amb els fills ja tindrem prou feina.

–Tens raó. Però centrem-nos en el jardí, que hi posarem al jardí?

–Una renglera de geranis vermells, un boix, potser una sorrera i un gronxador per als nens... Ah, no t’oblidis de la barbacoa per les trobades amb els amics.

–Ens hem descuidat decidir en quin cantó del llit dormirem. Tens cap preferència?

–No.

–Llavors trio jo, l’esquerre.

–Ho tens tot anotat?

–Sí, un cop ho haguem firmat ja em pots convidar a fer el gintònic.

Laida Elizondo Alday