UN PATIMENT, PER DEU SEGONS DE GLÒRIA

Ja és hora que em concentri en el meu problema, fa set dies que no aconsegueixo dormir la nit sencera. Ni tan sols en dues mitges parts. Em desvetllo amb records que em fan somriure, em neguitegen, m’omplen d’una energia que quan arriba el migdia sembla esvair-se. És llavors quan recordo que la nit anterior i l’altra, i l’altra... no he dormit. Però tant se val, res, absolutament res, ni tan sols les nits mal dormides, em poden fer esborrar el que em corre per la ment.

Quan camino cap a l’Institut, ara que ja hi puc anar a peu tot sol, sense haver de seguir la beta de la tirallonga d’interrogatoris que em feia la mare en aquest breu però intens recorregut, cada matí somric. Senzillament somric. Sovint em descobreixo deixant volar la ment i, quan me n’adono, se m’escapa una rialleta que, només de pensar que per algú pot ser sentida, em provoca una nova rialla. Aquesta, una mica més intensa. En ocasions, em costa fer aturar la cadena, fins al punt d’arribar a l’Institut rient i sabent que no puc explicar el motiu de la meva felicitat.

Però el que em té més preocupat són les hores de classe. No puc evitar deixar volar la ment, jo diria que se m’escapa sense demanar permís! I quan me n’adono... ja torno a somriure! En pensar que algú pot haver vist el meu somriure –i si aquest algú és ella?–, immediatament sento aquell pessigolleig, aquella sensació d’estar fent el que no toca. Se m’hi ajunta la por de ser descobert. “I si ara em demanessin de què ric?”, em pregunto jo per dins.

I va ser el setè dia, després de la setena nit sense dormir, que vaig arribar a l’escola somrient com els sis dies anteriors. Però a l’hora de classe... va passar. Ja sabeu... la Margarita, la professora de literatura catalana, em va veure. Em sembla que no era el primer dia que em veia somriure distret, i diria que li va pujar la mosca al nas...
Sabeu què em va preguntar? Doncs sí, el que em temia.
–Lluc! Va fer ella amb un crit que va sonar més contundent de l’habitual. El meu nom d’una síl•laba em juga en contra quan m’he d’endur un crit, ja que és un cop de veu que s’emporta tota l’energia.
–Sí, Margarita... –vaig fer jo amb un fil de veu.
–Es pot saber de què rius?

–Doncs... no ho sé. –Me’n vaig sortir com vaig poder. No li ho podia explicar davant de tothom! Ni tan sols en privat li ho volia explicar. Mira que fer-me aquella pregunta...

Finalment, en veure que jo no responia, i aprofitant l’avinentesa que érem a classe de literatura catalana, m’ho va fer explicar per escrit. Però... no li vaig pas escriure allò... tot i que, mentre ho escrivia, sí que ho recordava tot... i de nou se m’escapava un somriure. I el meu text de penitència per recordar amb tant de detall aquell petó començava així: era un matí de primavera i em sentia joiós sense motiu; exultant.

Maria Daniela MARTOS i BALLÚS
Tallers literaris
Abril de 2011