Dues nits, tretze hores, quaranta-vuit minuts i…

Ja és hora que em concentri en el meu problema, que intenti posar-hi solució. Fa dues nits, tretze hores, quaranta-vuit minuts i... bé. Si haig de ser sincer, els segons no els he comptat, però fa molt que no dormo, que estic amb aquest dubte. Vull ser comprensiu, assertiu, no vull decidir ni blanc ni negre, però on és el gris? No el trobo.

He pensat demanar opinió als meus amics, a la meva parella, a la mama (que sempre té raó), però no. Aquest seria el camí fàcil, ja és hora que per primera vegada a la meva vida prengui una decisió sol, sense deixar que ningú em digui que si naps, que si cols, que si sí, que si no.

La veritat és que amb vint-i-tres anys, cinc dies, divuit minuts i... tornem-hi! sempre m’oblido de comptar els segons! Però bé, el meu problema amb els segons no em preocupa, crec...

Ara sí, aquesta és la bona, ara sí que m’haig de concentrar en el meu problema, aquest que no em deixa ni dormir.
Però, per què m’ha de passar a mi? La gent viu tan tranquil·la! Es lleva, marxa a la feina, a l’escola, a la universitat, i en els millors dels casos pot tornar a donar mitja volta i continuar dormint. I jo res, amb el meu problema que m’acompanya a tot arreu, al súper, a la dutxa, mirant la televisió, fins i tot l’altre dia mentre estava allà, com dir-ho..., al tema amb la Mercè! Mare meva! Quin problema! Val més que marxi a dormir i demà serà un altre dia.
Avui m’he llevat i no m’ho podia creure, només obrir els ulls ho he tingut clar. Salsa carbonara! A la Mercè quan vingui a sopar li agradaran molt més els espaguetis amb salsa carbonara, ni tomàquet ni pesto!
No m’ho podia creure, era un matí de primavera i em sentia joiós sense motiu; exultant!

Guillem del MORAL GRANADOS
Tallers literaris
Abril de 2011