12. ¿Per què a les pissarres de les escoles o als taulers de les biblioteques no s’escriu, sota del dia, el mes i l’any, o en lloc seu, un vers, només una línia!, d’un bon poeta encara que els alumnes no l’entenguin completament? Només que els sorprengui una paraula, una frase, un so és suficient. No han d’entendre-ho necessàriament tot. És com un regal; el que s’hi vulgui aturar, ho pot fer; el que no, passa de llarg. La renovació del vers diari té un efecte sorprenent.
Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2012, p. 25-26.
Vet aquí una idea interessant, que també va escriure Jaume Centelles a “La poesia i els infants. Un passeig que avança pel camí arriscat i laberíntic dels sentiments”: “S’instaurarà [...] el «verset del dia», que s’escriurà i romandrà a la pissarra a sota de la data, durant tota la jornada” (Poesia i educació. D’internet a l’aula, 2009). El mestre o el mestre bibliotecari, amb aquesta acció ben senzilla, dóna a conèixer uns mots ben escrits, unes paraules ben triades, un ritme especial que pot copsar l’alumne i li permet anar entrant en el món del llenguatge i de la poesia. Quants versos es poden llegir al llarg d’un curs? El mateix Teixidor rebla la idea afegint-hi que cal la lectura amb esforç, la lectura pel plaer de les paraules: “És millor un esforç mínim però constant que un gran esforç esporàdic que deixa el lector esgotat i sense ganes de continuar. Llegir un vers, o sigui una línia de poesia –només una– diària, és una cosa fàcil i que deixa satisfet el lector perquè es queda amb la sensació del deure acomplert” (p. 79). La poesia és el joc de les paraules per excel·lència. No l’amaguem als infants, fem-la visible a l’aula o a la biblioteca de l’escola, donem-la a conèixer diàriament –no només, i ben aïlladament, en dates assenyalades–, fem-la llegir o llegim-la, recitem-la o cantem-la, i, sobretot, fem-la viure i sentir.
