Poema aconduït..., a partir de "L'equivalent" de Joan Vinyoli
L’equivalent (Laida Elizondo)
L’equivalent de
què?
Tot, sempre,
té el seu
equivalent:
La nit un món d’ombres, silencis
i petits secrets,
el dia una finestra transparent
a les rutines,
l’hivern una habitació freda
i inhòspita, la
primavera un prat ple de colors i aromes,
l’estiu vacances,
crits de joia dels infants,
la tardor
l’esquelet d’un bosc, olor d’humitat
i de fusta
cremada.
Jo, si per atzar algú crida el meu
nom,
diré
Laida vivint l’incertesa d’un moment.
L'equivalent (Ángela Sáez)
L’equivalent de què?
Tot, sempre,
té el seu equivalent:
La nit foscor, fred, tothom es refugia
a casa seva, el dia tothom fa la seva feina,
l’hivern vestim els carrers i les cases,
la primavera totes les flors floreixen,
l’estiu el millor moment de l’any,
la tardor les fulles cauen i els bolets
surten.
Jo,
si per atzar algú crida el meu nom,
diré Ángela moltes paraules se’n van
volant.
L'equivalent (Pol
Garcia)
L’equivalent de què?
Tot, sempre,
té el seu equivalent:
la nit evoca els temors més obscurs i
amagats, el dia les rialles
i l’alegria, l’hivern un mar de
boira
fins a les dotze, la primavera la sang altera,
l’estiu tot el que és bell reviu,
la tardor vents de tramuntana
amb fervor.
Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Pol, que bo!
L'equivalent (Laura
Pujols)
L’equivalent de què?
Tot, sempre,
té el seu equivalent:
la nit
uns ulls tancats,
tot és gris, el dia un papalló bat
les ales, l’hivern un raig de llum dins el cor,
la primavera, un color intens,
l’estiu una copa a la vora del mar,
la tardor olor de tancat i fulles
seques.
Jo, si per atzar algú crida el
meu nom,
diré Laura,
amb una rialla cara al vent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari