Visc en un carrer alegre, ple de colors i flors, però hi ressalta una vella casa, més menuda que les altres. És fosca i està envoltada d’unes finestres sempre tancades i repintades de verd, un verd trist que dóna a la casa un aspecte misteriós. Damunt les teules gastades hi prenen el sol uns gats negres, amb uns ulls intensos, profunds, brillants. El corral s’ha envaït per una figuera salvatge i espessa.
Algunes veus diuen que hi vivia una vella amb la pell de carabassa. També diuen que fa molt que ningú passa per la porta. En canvi, en el balcó rovinós, desgastat i rovellat, de la vella casa, en un gerro mig trencat, un gerani esparracat i florit aguaita el cap orgullós i dóna a la casa un toc d'alegria i color com a la resta del meu carrer.
Carles Cano. Poemes sense diminutius. Alzira: Bromera, 2007, p. 83.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari