La fada del llac

   Litus, tu no! Ja ho explico jo millor, que tu encara eres petit.

   Un matí estàvem passejant per aquell jardí que deien que era màgic. De sobte vam arribar al llac i vam llençar unes quantes pedres. Va ser en aquell instant quan de l’aigua es veia una ombra que s’apropava cap a nosaltres. Com que ens vam espantar, vam voler marxar, però el cant de la fada del llac ens va captivar.

   Ben espantats, ens vàrem quedar allà i la fada ens va dir que havíem de respectar el lloc ja que era sagrat. Quan va acabar, amb un cop de llum va desaparèixer.
   En Litus, la Sara i jo vam jurar que no ho diríem mai a ningú perquè no ens creurien.

Sílvia Tarridas Trallero